| WINSTON CHURCHILL, O LA POLÍTICA AMB MAJÚSCULES Grup F.A.Hayek |
En un moment en què la classe política del nostre país s’ha guanyat a pols els baixos nivells de credibilitat que l’acompanyen, és reconfortant recordar que existeixen altres formes de viure i d’exercir la política. Winston Churchill en fou un bon exponent, símbol d’una Política no només possible, sinó també imprescindible.
El dues vegades primer ministre britànic tenia tots els atributs dels grans líders:
- Una visió de futur inspiradora, que partia d’una anàlisi lúcida i sense concessions del present (“tot el que us puc prometre és sang, suor i llàgrimes” –digué als seus compatriotes en esdevenir primer ministre en plena segona guerra mundial-), i que apuntava a futurs esperançadors -la victòria, la llibertat- i a vegades avançats al seu temps (com quan, després de la guerra, Churchill va ser dels primers que va advocar per uns Estats Units d’Europa);
- Capacitat per a comunicar eficaçment aquesta visió, tant a través de la paraula parlada (fou un dels més grans oradors del segle XX) com de l’escrita (faceta per la qual va rebre el Premi Nobel de Literatura);
- Valentia i exemplaritat: Churchill no va defugir mai els perills físics ni els polítics que li comportava comprometre’s i lluitar pels seus ideals, encara que això el fes impopular. En el rol de militar, no dubtava a posar-se a primera línia de foc, al costat dels seus homes. I com a home públic, a principis dels anys trenta, no va témer proposar el rearmament del país i accions per parar els peus al feixisme davant d’una opinió pública pacifista que buscava un acord a qualsevol preu amb Hitler.
- Independència, coherència i dignitat: Churchill va formar part tant del Partit Liberal com del Conservador, però per sobre de tot va ser fidel a les seves idees, i especialment al seu amor a la llibertat i als valors liberals. Així, va discrepar de la política econòmica proteccionista dels conservadors fins al punt d’ abandonar el partit tory; va quedar-se sol criticant les polítiques porugues davant de Hitler que duien a terme tant conservadors com laboristes; i va combatre el totalitarisme soviètic que tants festejaven a Europa. Per cert, aquest viure d’acord amb els principis li va costar l’escó diverses vegades.
- Capacitat de treball i de sacrifici. Fins a 16 i 18 hores diàries va estar al peu del canó durant la guerra, treballant dur com va fer durant tota la seva vida perquè, tot i provenir d’una família influent, no era una persona rica.
- Intel·ligència i optimisme: Churchill era, sens dubte, un home intel·ligent. Però això sense les qualitats anteriors (i sense l’optimisme que -segons la seva pròpia definició- li permetia veure una oportunitat en tota calamitat) no hagués fet d’ell l’estadista que va ser.
A la llum d’aquest conjunt de competències, queda clar per què entre els polític actuals no trobem nous Churchills. Falten fonaments i sobren façanes. No és un problema nou, però. Churchill mateix ja el denunciava en el seu temps, quan constatava: “El problema de la nostra època consisteix en què els seus homes no volen ser útils, sinó importants”.
Cinquanta anys més tard, la manca d’esperit de servei dels dirigents públics -la darrera o primera de les virtuts de Churchill- continua essent un problema vigent.
Així les coses, en ple segle XXI, la figura de Churchill encara ens pot inspirar i orientar com poques altres. Per això, i per motius d’estricta justícia -gràcies al seu combat infatigable i coratjós la flama de la llibertat ha continuat encesa a Europa fins als nostres dies-, demanem que la ciutat de Barcelona que ell tant va admirar li dediqui una plaça, i que ho faci abans que -com a la Gran Bretanya mateix- les noves generacions estiguin convençudes que aquest homenot fumador de puros no va ser altra cosa que un personatge de ficció. Però potser això és el que desitgen les nostres autoritats, temoroses de la comparança…
Apart tot i que ho menciono aquí i no allargo perquè mereix un article per si sol. Hi han hagut canvis i relleus a la JNC on en Francesc Robert ha substituit a l'Oriol Vázquez com a cap comarcal del Tarragonès. Felicitats Ciscu pel nomenament i l'aniversari! i S'ha inaugurat recentment un col·lectiu a Montroig, Felicitats Xapix! Però citant les bones companyies i les bellissimes persones, amics i patriotes que he conegut al llarg de l'últim any els dedico: aquesta cita de Enric V de Shakespeare:
Be in their flowing cups freshly remember'd.
This story shall the good man teach his son;
And Crispin Crispian shall ne'er go by
From this day to the ending of the world,
But we in it shall be remember'd,
We few, we happy few, we band of brothers.
9 comentaris:
Kaixo,
la veritat és que no sóc gaire amiga d'idolatrar gent i molt menys polítics. Encara així, és innegable la feina d'aquest home i, sobretot, el seu carisma. Em quedo amb una frase que va dir ell : "El polític ha de ser capaç de predir el que passarà demà, el més próxim i l'any que ve; i d'explicar per què no va succeir tot el que va predir"
Gran veritat, si senyor.
Bones Josep!
Els grans lideratges néixen de les situacions més complexes, moments on l'ètica i els valors individuals d'algú són el referent perquè una societat s'hi aferri.
La situació plausible i conformista de la societat catalana fa que els lideratgis polítics quedin minvats d'el carisma necessari. Només cal veue la fermesa i credibilitat de la generació de polítics anterior pel simple fet d'haver fet possible la Transició.
(per cert m'hauràs de pagar la factura de l'oftalmòleg...)
Però heu vist quin nivell té el sociatum barceloní? Jo crec que ni han dedicat cap carrer ni plaça a Churchill perquè ningú els ha explicat qui és. Seriosament. És així de trist.
El sociatum barceloní és digne del tercer món. La Burundi d'Europa.
El sociatum barceloni, no pot entendré què algú conservador podés ser un antifeixista convençut i enemic declarat de hitler.
El sociatum. Com vosaltres el conèixeu pateix del defecte. Aquests que tan han parlat del maig del 68; què per molt que afirmin el contrari no van matar Franco. Si no que va morir al llit.
I crec que el dol posar un monument a algu que realment va lluitar per la democràcia.
Realment, Josep, no m'esperava aprendre tot això de Churchill... Vaja, ni que ho hagués jurat! La vida amagada que queda a les personalitats...
Almenys tu saps qui era ;-). Molts no saben ni qui era. Un dels defectes d'aquest país és el desconeixement de la historia, no dic universal, si no la pròpia.
A mi m'agrada bastant més el personatge mediàtic que no pas el polític. És curiós que, tot i haver "guanyat" la guerra, va perdre les eleccions.
De tota manera, insisteixo, no m'agrada idolatrar i molt menys polítics. Salutacions.
A Clemençau li va passar el mateix. Sol passar què en democràcia el líders siguin apartats pel poble del poder, ell era un líder per temps difícils, però bé va guanyar les eleccions del 1951.
Publica un comentari a l'entrada