Les 65 hores
Que prosperi la llei de els 65 hores és una de les poques vies que ens queden per redreçar l’economia. I no només l'economia, sinó la moral de la nostra època. Amb els contractes més antics ja res no podrem fer-hi, perquè els comiats ens sortirien caríssims. Però en els contractes de 5 anys o menys que les indemnitzacions són pagables, i sobretot en les contractacions noves, la negociació -sense convenis pel mig- entre patró i empleat, amb una jornada laboral de com a màxim 65 hores, és aigua beneïda per l'economia. Però també per una concepció general de les coses. No es tracta que tothom treballi 65 hores. Es tracta que la gent cobri més perquè no vagi tan ofegada, però també que treballi molt més, que treguin realment la feina. Es tracta que a canvi d’un, per exemple, 20 per cent més del sou, la gent treballi un 40 per cent més de les hores. Europa ja ha vist que o ens posem a treballar o això s’ensorra. La cantarella de les conquestes socials és una pistola apuntant contra el cervell del món occidental. Tanta ganduleria ens està ensorrant. Tanta despesa pública, si ja no té diners l’Estat. Tant abusar d’unes empreses que ja no tenen més diners per poder seguir funcionant. Cal que les classes empleades cobrin més? Molt bé, que cobrin més. Però cal també que treballin molt més. Cal que el sistema torni a funcionar. L’estat del benestar era una ficció de funcionaris que ja es veia que tard o d’hora havia de rebentar. S’ha de treballar. Mira-t’ho com vulguis, posa-t’hi com vulguis però perquè una societat funcioni cal que la gent es posi a treballar. Com sempre, això que dic va en benefici dels menys afortunats, perquè els rics de veritat ja tenen la hisenda feta. Segur que avui sortiran els de l’explotació, els de la dignitat, els que insulten els empresaris i els que diuen que escriure no és treballar. Tal com el feminisme encara creu que la culpa de la situació de les dones és dels homes. Però no, no és veritat. Els primers interessats a què el sistema funcioni són els menys privilegiats. Els que primer cauen quan el sistema es torna feble, quan les coses deixen de funcionar. Perquè caigui la torre d’ivori, tota la resta ha de caure abans. Volia adjuntar aquest text d'en salvador Sostres a tall de Reflexió, per obrir debat. Ho trobo un bon anàlisi i el trobo encertat en el fons. l' Europa porta un segle de desenvolupament econòmic sostingut que flaqueja. A principis del segle XX la gent feia més de 65 hores per necessitat amb salaris comparativament molt més baixos que els d'avui. Amb el temps, l'increment de la competitivitat i la prosperitat a Europa la jornada és va reduir: de les 84 hores a 48, 40 i inclús menys hores en els països més competitius. Els beneficis del treball van comportar després de la SGM és va assolir l' Estat del Benestar l' Europa Occidental. La riquesa material també ha fet què disposem avui de temps per l'oci i la gent tingui l'oportunitat escollir entre feina i oci. Abans sols podies triar feina, no podies triar. A més hi hagut un canvi moral de la percepció del treball: De ser socialment ben vist ser treballador a ser un addicte al treball, el treball passa a ser una carrega. Una frase que reflexa aquest canvi és: No s'ha de viure per treballar si no tan sols treballar per viure. A part a l'Estat Espanyol s'hi suma un problema greu de competitivitat, treballem més hores però amb pitjor resultat final. I hem de fer la reflexió sobre si Europa ha d' esdevenir competitiva de nou i vol mantenir el seu estat del Benestar. Hem de reformular el cost d' aquest per no haver nos de veure'ns obligats a retallar prestacions. En un context global i obert, competint amb economies molt competitives en preu com la xinesa o la índia hem de fer reformes estructurals. O acabarem sent un mercat de consumidors, serveis i oci. Gaudint de la seva dolça decadència amb l'herència dels nostres pares i avis fins que haver-la dilapidat. |
15 comentaris:
Ostres, Josep, però solucions així no mantenen un Estat de Benestar. Les solucions passen per arreglar les bases desl problemes, no per acollir-te a la llei d'allò més fàcil... Treballarem 65 hores, cobrarem més, d'acord. Però els preus continuaran pujant perquè el petroli seguirà sent un bé escàs que cada vegada demanaran més països. Llavors, haurem de treballar 70, 80 hores? És un peix que es menja la cua i que perjudica als de sempre...
Les lleis en si mateixes són instruments i no solucions. Aquesta llei solament "desregula" obre la porta a què de mutu acord un empresari puguin sortir d'uns límits estrictes marcats a uns de més amplis. I ara en una situació en què les famílies estan amb l'aigua al coll per moltes d'elles les hores extres els han d'ajudar a sortir del pas.
També en situacions de crisi a vegades es convenient un defícit fiscal.
El petroli difícilment baixarà: tu ho has dit és escàs i la demanda puja. N'hi ha poc i a més en necessitem més. Cal fer investigació per trobar fonts alternatives i modificar els hàbits de consum tenint en compte els costos del transport i derivats del transport.
A curt termini la demanda de petroli no baixarà. Perquè no té grans substitius. A Tall d'exemple el meu cotxe consumeix 9.5l als règim mixte 100 fins que no me'l canviï a un nou de menor consum consumiré aquesta quantitat de combustible.
A curt termini els usuaris individuals tenén més facilitat a reduir el consum què els professionals.
La reducció d'impostos, subvenció o suspenció d'aquest provoca un baixada del preu què no s'ajusta a la realitat del preus que hi han si no què provoca preus artificialment baixos que no afavoreixen una reducció del consum.
Pd Desregular no significa tenir barra lliure si no tot el contrari. En els Països Mediterranis hi ha la tradició de lleis estrictes però intentar sempre saltar te les "una mica". Des regular significa ampliar el marge del què és legal però reforçar els "límits" i els efectes negatius de saltar te la llei.
PD2 En economia, en cas de crisí els Bancs centrals* poden actuar de 2 maneres. Una reactivant el consum i un altra controlant la inflació (preus). Generalment sempre o casi sempre els BC opten per la segona per controlar els preus. Perquè descontrola encarà més els preus i sol ser més difícil de controlar a la llarga.
No deixo de tenir la sensació que aquesta mesura arriba tard i malament. Ara que entrem en una crisi (sí,una crisi de cavall) i que creixerà l'atur, després de l'arribada de tanta i tanta ma d'obra... potser arriba a destemps.
Hem passat per una època de creixement però amb baixa productivitat i s'ha utilitzat la mà d'obra abundant com a recurs en lloc d'augmentar la productivitat. El primer problema és que “ser competitiu” és un concepte socialment mal vist. El segon problema és la manca de perspectiva i el pocs coneixements sobre que és un pressupost públic: hi ha la falsa creença que són illimitats.
Com que hi havia creixement ningú va voler pensar en mesures ni sacrificis, només en el “benestar” entès en el curt termini. Ara, amb l'atur alt cal treballar més i sense augments de productivitat? Potser aquest xarop no curarà el mal que patim ara.
Com en salud, cal preveure abans que curar. Ha quedat pendent l'augment de productivitat, el model energètic no és el correcte. Per rematar-ho, les polítiques agràries de la UE han estat intervencionistes i han reduït la producció. El cas és que els preus d'aliments pugen, les famílies viuen més apretades, redueixen consum d'altres partides accessòries i es pressionen els salaris a l'alça.
Josep m'agrada el teu blogg però sobre aquest post que has escrit no puc més que mostrar el meu desacord. No crec que el problema econòmic d'Europa i del mon sencer, perquè pel que es veu aquesta es una crisis munidal, sigui el numero d'hores treballades. El problema radica i aquí em consideraràs un esuqerrranot en que uns pocs tenen molt i la gran majoria no tenen res. És aquesta mala distribució de la riquesa la que esn està portant pel mal camí. Ara bé, és sabut que qualsevol intent de fer una redistribució equitativa de la riquesa porta a la dictadura i a l'estatilització i per tant a la més gran de les misèries. Totplegat és massa complex per atribuir la crisis a les 40 hiores..saludus
Ei! Molt interessant el teu bloc.
Sóc l'administrador de Política i Més Gràcies per el link.
Jo també et poso al meu bloc.
att: Eduard Escolà Escrich
Josep entenc la teva tesis, però no tens en compte les relacions personals de les famílies, ja greument deteriorades. La consepció de concialiació familiar no és compatible amb les 65 h.
Penso que Europa s'ensorra perquè mai a estat un projecte seriós, hi ha masses diferències entre els pobles que la formen.
Una abraçada
David
Tres: Les teves consideracions les trobo molt encertades, sobretot la que fa referència a la PAC. Esperem que els preus elevats dels aliments permetin reduir les ajudes perquè els pagesos els hi sigui rendible produir. De moment la UE ja ha proposa que s'eliminin les famoses Quotes de producció perquè més productes agraris puguin sortir al mercat i baixar els preus.
Noctas: La crisi mundial. És deu a diversos factors. Incertesa dels mercats financers bancs, que no treuen els diners al mercat. Perquè ha petat la bombolla immobiliària als EUA, preus alts del petroli i altres matèries primeres des de fa anys degut al increment de la seva demanda.
No és deu a les hores les hores treballades é un problema Europeu de manca competitivitat i un preu de moneda terriblement alta a la zona €.
David. No he dit què la jornada s'hagi d'ampliar per llei. He dit en el meu primer comentari. De "des regular" què vol dir que dintre el marge de la legalitat. 2 persones puguin pactar lliurement la llargada de la seva jornada laboral. Esta clar que les parts miraran si poden conciliar abans de triar.
gràcies Eduard.
En el meu text comentari posterior al text de'n Sostres no dic que una jornada 65 hores sigui la solució si no que cal oferir solucions.
Hola Josep.
Respecte a la teva afirmació en favor de la llei de les 65 hores setmanals manifesto el meu desacord.
Pel que fa a la possibilitat de poder ampliar el nombre d'hores treballades no estic ni a favor ni en contra, però en qualsevol cas mai obligatòria, sinò optativa, tal i com s'ha acordat finalment al text que es sotmetrà a votació al parlament europeu. Si un empresari i un treballador arriben ambdos a un acord per incrementar el nombre d'hores perfecte, però molt de compte en voler imposar les coses. Això s'ha de fer de mútuo acord, sinò res. A una persona que estigui pagant una hipoteca i amb molt de gastos, que vagi molt ajustat, li pot venir de perles, però aquell que no li calgui i per tant no vulgui no té perque fer-ho.
Parles de que els problemes de l'economía actual són les comsequències de que la gent és una vaga (gandulería), que s'hauríen d'incrementar el nombre d'hores treballades a la fí de incentivar o provocar un augment de la producció, i que el gast derivat de l'estat del benestar ha sigut excessiu i ara es paguen les comsequencies. Clar que ha sigut excessiu, però de la mateixa manera que l'han sigut altres coses també, i molt més greues que aquesta.
Per mi, el principal problema radica en que tothom és excessivament independent de les grans potencies, en cop d'establir mecanismes mitjançant els quals poguem actuar de forma més independent sense estar mirant continuament com actúen les borses de Nova York, Shanghai, Tokyo, etc. per posar-nos a tremolar o respirar. Es a dir, tractar de buscar la col.laboració econòmica amb altres paisos diferents arreu del mon i no estar aferrissats nomès a uns en concret. Perque sabem que som ara mateix massa dependents i això és com dominó, que si cau un, darrera van la resta. I això és perfectament aplicabe a les fonts d'energía (que aquí és onr adica el problema majoritari--> recurs energètic limitat/creixement incontrolat/consum excessiu), ja que les reserves de petroli decauen a pasos agegantats i s'ha esperat massa a invertir en investigació tecnològica per descobrir noves fons energètiques alternatives que surtin també més econòmiques (Quant més escàs és l'or negre, preus més elevats). Els preus del petroli continuaràn pujant, i si al mateix temps es vol un increment de la producció d'aquesta manera, l'únic que s'aconseguirà serà agreujar la situació mundial encara molt més.
Per tant, el problema no es tracta d'una manca de productivitat que porti a una baixa competitivitat, sinò a voler concentrar-se en uns recursos i formes concretes d'actuació completament erràtiques i iracionals. El desenvolupament és necessari però s'ha volgut fer de forma incontrolada sense calcular bé els costos i les comsequencies a llarg plaç. El continuo creixement i demanda dels recursos energètics s'ha portat a cap d'una forma completament incontrolada. El plantejament correcte hauría sigut:
1-¿Què és el que volem fer?
2-¿Què neccesitem per portar-lo a cap?
3-¿De quins recursos disposem?
4-¿Són limitats o ilimitats?
5-Com són limitats, ¿què podem fer per aprofitar-los al màxim amb les menors comsequències possibles per l'economía a llarg plaç?
6- Es necessitaràn fonts d'energía alternatives com a previsió de futur (el qual ha arrivat tard).
7- Limitar el creixement econòmic i la productivitat excessiva a la fi d'establir un adequat equilibri entre creixement/demanda/preus/consum.
No es tracta per tant d'un problema de poques hores treballades que generen una baixa productivitat de l'economía, sinò de l'ambició descontrolada que ha fet que ens instalèssim en un nùvol pensant que mantenint-nos de la mateixa manera, sense aportar les degudes previsions i formes d'actuació racionals i lògiques estaríem la mar de bé.
Tots els núvols il-lusoris i descontrolats arriva el día al qual esclaten per no no estar la situació ben canculada. I tot pel mateix, per una manca de previsió, control i regularització de la base económica mundial.
Aprendre a controlar-nos i a no voler anar més enllà i abarcar més del necessari és el que hauríem d'aprendre.
Si és que això havía d'esclatar algun dia...
Un salut
Robert
"Tres: Les teves consideracions les trobo molt encertades, sobretot la que fa referència a la PAC. Esperem que els preus elevats dels aliments permetin reduir les ajudes perquè els pagesos els hi sigui rendible produir.".
Bé si, però el problema és que avui en día l'agricultura no és precisament un sector que atreigui per hi treballar.
Si permitim que els mateixos agricultors siguin els màxims beneficiaris del seu treball aleshores si que es podrà incrementar la producció d'aliments. Tot el contrari del que s'està fent ara, on els famosos intermediaris són els que s'emporten el major benefici de l'esforç i el treball dels nostres pagesos. ¿Ens hem preguntat algun cop quan es paga a un pagès pels seus productes i a quin preu els adquirim a les superficies comercials?. Això no és que animi precisament a treballar al camp. Si es vol incentivar la producció hem de començar per valorar adequadament el seu treball.
Un salut
Robert
En Noctas ha apuntat una questió molt interessant, i és la redistribució de la riquesa i la estatalització.
Crec que un dels problemes és que els estats, que no ho oblidem, a Europa administran, més o menys un 50% del P.I.B.no redistribueixen la riquesa sino que se la quedan, perque de ser un mitjá, han esdevingut en un fi en ells mateixos. Com vols redistribuir el que resta?.
I aixó lliga amb el preu del petroli. Als Emirats Arabs, el l. de betzina val 30 cts. d'€, i les petrolieres i estacions de servei que en venen, es guanyan la vida, només faltaria. Perqué aqui val 1,3€? perque els estats, malgrat arrambar amb el 50% del PIB del pais, mai no en té prou i necessita carregar impostos a tot arreu, i el del combustible és ràpid de recaudar.
En definitiva, tenim un problema i aquest problema es diu "estat sobredimensionat".
Cordialment.
Josep-empordà, altre bona apreciació, si senyor.
Jo he dit que ara la gent pot ara triar entre oci i feina. I esta socialment molt més ben vist triar oci.
Jo m'hi trobo parlant amb gent que no fa més què dir m'ho. Quan busco gent amb els a les entrevistes que volen fer el mínim d'hores i no volen treballar en cap de setmana. I en la meva activitat, en sector turístic, és quan més necessito gent. Igualment en converses de facultat l'aspiració de la majoria d'alumnes de la meva facultat és treballar en un banc o esdevenir funcionari.
És molt interessant la reflexió d'en Josep Empordà i en Robert sobre el intermediaris. Hi han veus que criden a la reducció del impostos referits al combustible per abaixar els preus.
Baixant aquests impostos pot ser què els intermediaris no baixin el preu de la rebaixa fiscal i acabin augmentant el seu marge sense beneficiar el consumidor final.
Crec què hem van dir l'Indigenes que tan sols la Generalitat tenia 230000 funcionaris. Crec què haurem de plantejar nos la dimensió de les administracions públiques i la part del seu pressupost que és destina a administració què pot arribar en alguns departaments a una xifra pròxima al 30%.
Robsup: En això estem d'acord, jo ho subscrit a un acord lliure entre les parts. Jo estic d'acord a què com tal he expressat pugui pactar-se de mutu acord treballar més hores. Pensa què ara són les famílies qui estan amb l'aigua al coll.
"Hola Josep.
Respecte a la teva afirmació en favor de la llei de les 65 hores setmanals manifesto el meu desacord.
Pel que fa a la possibilitat de poder ampliar el nombre d'hores treballades no estic ni a favor ni en contra, però en qualsevol cas mai obligatòria, sinò optativa, tal i com s'ha acordat finalment al text que es sotmetrà a votació al parlament europeu. Si un empresari i un treballador arriben ambdos a un acord per incrementar el nombre d'hores perfecte, però molt de compte en voler imposar les coses. Això s'ha de fer de mútuo acord, sinò res. A una persona que estigui pagant una hipoteca i amb molt de gastos, que vagi molt ajustat, li pot venir de perles, però aquell que no li calgui i per tant no vulgui no té perque fer-ho."
també he plantejat malament la pregunta de l'enquesta.
Publica un comentari a l'entrada