Una via a la independència

SI ES POT CONSULTAR SOBRE LA DIAGONAL ES POT CONSULTAR SOBRE LA INDEPENDÈNCIA

Una via a la independència

Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

GUILLEM CIFRÉ

L'alcalde Hereu és hereu de l'anterior alcalde Clos, com aquest fou hereu de l'anterior alcalde Maragall, i aquest va ser hereu de l'anterior alcalde Serra: només Narciso Serra (nom amb què signava lleis i decrets quan era ministre de Defensa i jo feia forçat la mili) ha estat els darrers trenta anys elegit pel poble no sent alcalde hereu; tots els altres van heretar el càrrec i des del càrrec van presentar-se per primera vegada a les eleccions. L'alcalde hereu Hereu ha convocat un referèndum sobre la Diagonal perquè els votants escullin una de tres opcions, dues consistents a fer passar un tramvia i eixamplar voreres per una banda o altra, i la tercera a no fer-ho. No consta que hagi demanat ni obtingut el permís de l'Estat que preceptua la Constitució espanyola. L'eufemisme de dir-ne consulta del que és un referèndum no l'allibera d'aquesta obligació, segons va dir el Tribunal Constitucional espanyol quan va anul·lar la convocatòria aprovada pel Parlament basc (sentència 11-setembre-2008): "El referéndum es, por tanto, una especie del género 'consulta popular' con la que no se recaba la opinión de cualquier colectivo sobre cualesquiera asuntos de interés público a través de cualesquiera procedimientos, sino aquella consulta cuyo objeto se refiere estrictamente al parecer del cuerpo electoral conformado y exteriorizado a través de un procedimiento electoral, esto es, basado en el censo, gestionado por la Administración electoral y asegurado con garantías jurisdiccionales específicas, siempre en relación con los asuntos públicos cuya gestión, directa o indirecta, mediante el ejercicio del poder político por parte de los ciudadanos constituye el objeto del derecho fundamental reconocido por la Constitución en el art. 23. Para calificar una consulta como referéndum o, más precisamente, para determinar si una consulta popular se verifica "por vía de referéndum" (art. 149.1.32 CE) y su convocatoria requiere entonces de una autorización reservada al Estado, ha de atenderse a la identidad del sujeto consultado, de manera que siempre que éste sea el cuerpo electoral, cuya vía de manifestación propia es la de los distintos procedimientos electorales, con sus correspondientes garantías, estaremos ante una consulta referendaria".

SI MODIFICANT EL CENS ELECTORAL, com ara estenent dret a vot a les persones entre 16 i 18 anys i estrangers empadronats, n'hi ha prou per obviar la necessitat de permís de l'Estat, en prendrem bona nota. Si fent-ho així no cal el permís de l'Estat per consultar sobre la Diagonal, és que no cal el seu permís per consultar cap altra cosa, com ara la independència de Catalunya. Sobta, però, perquè el PSC votà al Parlament amb ERC, IC, PP i C's en contra d'una proposta de CiU que establia precisament que la Generalitat pot convocar consultes sense autorització de l'Estat, sempre que el cos electoral fos diferent de l'inclòs al cens electoral, i en canvi el PSC fa ara exactament el que no fa ni dos mesos va refusar perquè era, deia llavors, inconstitucional. Si el govern, els partits, els fiscals i els jutges espanyols no impedeixen la consulta sobre la Diagonal, tant la Generalitat com els Ajuntaments catalans podran convocar consultes sobre la independència, sempre que les persones amb dret a vot no siguin les mateixes que les del cens electoral: per exemple, incloent-hi estrangers o menors d'edat, o excloent-ne els residents recents. Centenars de comissions ciutadanes arreu de Catalunya hem organitzat i organitzem referèndums sobre la independència sense intervenció de les administracions públiques precisament per ser dins de la legalitat malgrat no tenir permís de l'Estat, però si l'Estat no impedeix per il·legal el referèndum de l'alcalde hereu Hereu sobre la Diagonal tindrem una nova escletxa legal espanyola per aprofitar. Ho farem.

NOSALTRES, PERÒ, ORGANITZEM REFERÈNDUMS amb plenes garanties, a diferència de l'alcalde hereu Hereu: al nostres referèndums els votants s'han d'identificar amb documents oficials i el vot és presencial i es pot comprovar; al de l'alcalde hereu Hereu el vot és informàtic, no se sap si qui vota és el titular del document informàtic o una altra persona que el suplanta, i no es pot comprovar que el vot emès no es manipula informàticament, perquè no deixa rastre ni existeix en paper sinó només en els ordinadors del mateix alcalde hereu Hereu; en els nostres els votants han d'acreditar el seu empadronament, en el del alcalde hereu Hereu és el mateix Ajuntament qui diu que aquella persona està empadronada, fent servir les dades del padró per a una finalitat no prevista legalment i vulnerant, sembla, la llei de protecció de dades; en els nostres tots els partits tenen dret a nomenar interventors i apoderats que controlen la votació i el recompte, en el de l'alcalde hereu Hereu no; en els nostres tots els mitjans de comunicació poden ser presents a la votació i al recompte, en el de l'alcalde hereu Hereu no; en els nostres hi treballen voluntaris, en el de l'alcalde hereu Hereu hi treballen funcionaris obligats en horari laboral; els nostres es financen amb aportacions de persones que no n'obtenen cap benefici, el de l'alcalde hereu Hereu, amb diners dels impostos (confessa haver ja gastat 2 milions d'euros) i d'empreses privades beneficiàries de les obres, que paguen la publicitat de les opcions que les afavoreixen i amaguen la del que no els donarà negoci; nosaltres no promovem ni desqualifiquem cap opció perquè com a organitzadors ens mantenim neutrals, l'alcalde hereu Hereu és jutge i part perquè promou les opcions del tramvia i desqualifica i amaga la que no inclou el tramvia.

UNA DE DUES: O AQUESTA CONSULTA sense permís de l'Estat és il·legal, pel fet d'utilitzar el padró, organitzar-la i finançar-la una administració pública i treballar-hi funcionaris; o aquesta consulta és legal, perquè incloent-hi votants menors i estrangers, modificant el cens electoral, n'hi ha prou perquè no calgui permís de l'Estat. Bona cosa és aprendre'n, i si la consulta de la Diagonal es fa, també se'n faran sobre la independència sense permís de l'Estat, utilitzant el padró, treballant-hi funcionaris, i organitzant-les i pagant-les administracions públiques, com ara la Generalitat, les diputacions, els consells comarcals o els ajuntaments. La llei és igual per a tothom, oi?

Faríeu el mateix?

Molt bon article de Melcior Comes aparegut al Singular Digital.

El millor dels núvols

Faríeu el mateix?

“Ens diuen que el liberalisme porta a la corrupció”

Melcior Comes

Ho va dir Puigcercós: “Els votant del PP no castiguen la corrupció dels seus líders, perquè ells, si es trobessin en la mateixa tessitura, també farien el mateix”.

Anem a pams: certament conec molta gent que treu ferro als temes corrupció usant les paraules de Puigcercós; a Mallorca, per exemple, molts votants del PP —i alguns socialistes— afirmen sense manies que ells haurien fet el mateix que Matas, però no ho afirmen perquè siguin del PP sinó perquè són cínics —i molt pobres d’esperit—. ¿Com no sentir-se temptats quan el que hi ha sota la taula són tants de milions d’euros i la possibilitat de què t’enxampin no deixa de ser remota?

Per ells, la política porta implícita la possibilitat d’enriquir-se, forma part de la naturalesa de les coses, i per això, més enllà de qualsevol ideologia, tot el que veuen és l’opció de fer negoci, un tripijoc que, segons la seva manera de parlar, si no el fan ells, el faran uns altres —els rivals polítics, dins i fora del partit—, i seria d’idiotes deixar passar l’oportunitat d’enriquir-se, sobretot si la consciència del càstig legal és distant i difícil.

És aquest tipus de relat —cínic, desvergonyit, profundament immoral, amb tocs perillosos de nihilisme— el que porta a excusar els polítics corruptes de les seves actuacions.

Tots hem vist pel•lícules de mafiosos; sempre trobem que ells fan un discurs d’aquesta naturalesa: pel mafiós el poder públic no és res més que una altra tipus de màfia; recapta impostos, dictar lleis i usa la força. “¿Per què —es diu el mafiós— jo no podria crear una estructura de poder similar a la del poder públic, i recaptar els meus impostos (se’n diu extorsió), dictar lleis que legalitzin les accions considerades il•legals —drogues, proxenetisme— i usar la força a la meva manera, fent jo de jutge i de botxí?” El mafiós creu que el poder públic no té cap mena de legitimitat, i per això s’irroga la capacitat de fer les seves pròpies lleis i de monopolitzar la força.

Ara bé, Toni Soler va publicar un article a "La Vanguardia" de diumenge passat dient que el la ideologia de dretes hi ha implícita una premissa que fa que els seus votants considerin que la corrupció és una nimietat, tot donant la raó a Puigcercós.

Per Soler, el pensament antiestatalista, és a dir, liberal —suposant, per altra banda, que la dreta en aquest país, sigui Espanya o Catalunya, sigui liberal—, porta a considerar que l’Estat és un lladre. Segons Soler, la gent del PP, de dretes —també de CiU, doncs— jutja que qualsevol intrusió de l’Estat suposa un destorb per la llibertat dels individus, que l’Estat dificultat el progrés amb els seus impostos alts, i que castiga els individualistes creatius, tot per fer fàcil la vida als desarrapats, desafavorits o simplement aprofitats.

Diu Soler: “és evident que el menyspreu al paper de l’Estat genera una base ideològica que, degudament pervertida, pot ser la coartada d’alguns bergants en el camí cap aquesta mena de corrupció”.

L’equació, doncs, seria aquesta (segons Soler): Estat=Lladronici institucionalitzat, per tant, robar a l’Estat=ser virtuós, qui roba a un lladre, etc… (Per cert, robar a un lladre també és delicte.)

El problema, al meu parer, és que en cap cas la dreta espanyola considera o ha considerat mai que l’Estat sigui un lladre. Més aviat, el que sabem és que la dreta considera que l’Estat és seu, i que, quan és ella qui el té a les seves mans, l’usa al seu gust, al servei d’unes determinades plutocràcies.

La dreta espanyola no és gens liberal —més aviat no en té ni un pèl, de liberal: els liberals espanyols són molt minoritaris—, és tan estatalista com l’esquerra. L’únic liberalisme en cara i ulls el trobem a Catalunya.

Jo fins i tot diria que la dreta espanyola és més estatalista que l’esquerra. L’esquerra potser ens fica l’Estat dins la butxaca amb massa passió —i també ens diu què menjar, què beure, què fumar…—, però la dreta ens el fica dins el cor, dins el cervell, fins i tot dins els calçotets o dins el ventre de les embarassades.

De fet, els països amb més corrupció del món tenen règims d’esquerres, tot perquè l’Estat remena moltes cireres decisives. Si és la dreta la que ha d’acabar amb la corrupció a cops de privatitzacions i de liberalisme: ¿Per què és la dreta la que excel•leix amb martingales i suborns? ¿No hauria de donar exemple?

Ni l’esquerra ni la dreta espanyoles consideren que l’Estat sigui un destorb; més aviat el consideren un instrument no al servei del bé comú sinó al servei dels seus propis interessos —o ressentiments— de classe. Pensar que Correa i els altres saxofonistes corruptes del PP es fan un discurs antiestatalista per justificar-se és d’una gran ingenuïtat. El seu, més aviat, és el discurs cínic, del lladre, del mandrós, del xoriço amb corbata que no té altra ideologia que el seu cotxe, el seu rellotge d’or i la seva dentadura esmolada.

La dreta, si vol aprimar l’Estat —i de fet no va fer durant l’època d’Aznar— no ho fa en nom del bé comú o pel virtuosisme que implica desmuntar un ens inútil en moltes dimensions, sinó per afavorir els interessos dels amics de la dreta, tal com fan fer-se les privatitzacions de l’empresa pública en aquest país durant la dècada dels noranta.

Més aviat, el que passa és que l’Estat és una gran empresa; si s’aprima l’Estat i es dóna més marge de llibertat a les empreses —com passa a molts països no tan estatalitzats com el nostre— segurament disminueixi la corrupció pública, encara que potser també apareixerà la corrupció privada, la dels empresaris que s’apropien i juguen il•legalment amb els diners dels accionistes. Aquesta també és molt greu, però els resultats que paga la resta de la societat són menors —i la vigilància entre gestors privats, dins la mateixa empresa, potser també és dissuasòria.

El meu parer, doncs, és que l’Estat —l’administració pública, sigui autonòmica, estatal o local—, acumulant feines, gestions, empreses, no fa res més que atraure les pitjors persones. La hipertròfia de l’Estat, el seu afany dirigista i recaptatori, és el que fa seductor per aquesta mena de gent sense escrúpols.

També em sembla que si l’Estat atrau els lladres és perquè l’Estat és qui té més diners: si aquests cleptòmans s’apropen al poder públic és perquè l’Estat té molta força i calè (les mosques volen cap a la m…). Where the money is. La classe pública o política té en aquest país massa diner, massa poder i excessiva sensació d’impunitat —fins i tot de domini del poder judicial—, i és per això que els ambiciosos sense miraments s’apropen a ella.

Per molta gent —per massa gent, ai—, la política és el millor negoci possible, és la manera més fàcil i ràpida de fer diners. ¿Quan canviarà tot això? Quan la política i la gestió pública siguin un mal negoci, una carrera professional poc profitosa, fins i tot ruïnosa, cap a la qual només s’hi sentin atretes les persones amb més convicció i vocació de treball pel bé comú.

La meva recomanació literària passa pel llibre Escriure en la foscor, de l’escriptor israelià David Grossman, ara publicat per primer cop en català; una cita: “He d’admetre que sóc un gran adepte de la ‘ingenuïtat adquirida’. És a dir, de la ferma i conscient decisió de ser una mica ingenu precisament en una situació gairebé descomposta a causa de la sobrietat i del cinisme que fa anys que ens condueixen a la ruïna.”

Malgust al Bernabeu

Dissabte a la nit em va sobtar un soroll. més què un soroll; un bram d'ase xenòfob provinent del públic del Bernabeu. En la forma de: "Polaco el que no bote". Que va repetir-se contínuament abans de començar el partit. Aquest Bram d'ase col·lectiu va aturar-se durant un minut en motiu del minut de silenci pels morts en el accident aeri de Smolensk en el què mort una part important de la elit polonesa. Entre ells el president polonès Lech Kaczynski, quan es dirigia a Honorar els oficials polonesos assassinats per ordre d'Stalin en el setantè aniversari de la Massacre de Katyn. Doncs, bé immediatament després de la finalització d'aquest minut de silenci. Van tornar els mateixos brams amb el tan suat: "Polaco el que no bote".

Com és pot ser col·lectivament tan estúpid com la gent que estava aplegada a les grades del Santiago Bernabeu? A cas podien haver triat moment pitjor. A cas podien fer servir el cap i no les visceres?

Per tota la resta queda el Futbol i un 0-2 per emmarcar que deixa la lliga a l'Abast del Barça. I gaudir d'un canvi de cicle esportiu si no l'espatllem nosaltres mateixos. I que també és una faula de com fer bé les coses ben fetes i del xoc de dos models antagònics.

Se que en els estadis de futbol es deixen anar sovint barbaritats per l'estil i més quan la rivalitat va més enllà de l'àmbit esportiu, però dubto que mai s'hagin deixat pogut deixar anar amb tan poca fortuna.

EN DEFENSA DE SALOU, EN DEFENSA DEL BON PERIODISME

La caixa de música


EN DEFENSA DE SALOU, EN DEFENSA DEL BON PERIODISME

"Els que coneixem aquest municipi sabem que avui ja no té res a veure amb el destí turístic d’ahir, associat a nits de disbauxa sense llei ni ordre"

Xavier Fähndrich

La notícia ha saltat a tots els Telenotícies de totes les cadenes. Segons el que se’n dedueixi, Salou ha estat assolat per l’onzena plaga divina: milers d’estudiants universitaris anglesos borratxos, cridaners i vàndals han estat arrasant amb els hotels i el mobiliari urbà… Caram! I la majoria dels salouencs ni se n’han adonat, ni ho han vist… La televisió i la ràdio menteixen? Potser dir això és exagerat. Però veiem-ho.

La ciutat de Salou fa més de 15 anys que està lluitant contra les tendències del mercat i treballant per atraure un turisme familiar. Es el què en city marketing en diem reposicionament. Els que coneixem aquest municipi sabem que avui ja no té res a veure amb el destí turístic d’ahir, associat a nits de disbauxa sense llei ni ordre. Actualment, la nit de Salou és una nit menys sorollosa, menys estesa (o més concentrada en una determinada zona) i més segura; de tal manera que, tant des del sector privat com des de l’Ajuntament, s’han eradicat les conductes que fomentaven la sensació que la ciutat era can seixanta. No és una feina que es pugui fer de pressa, demana temps i molts esforços (canvi cultural, inversions, regulació, inspeccions, etc.). No és una fita que es pugui assolir a curt termini. En certa manera, és nedar contra corrent.
En aquesta transformació la ciutat s’hi juga molt. L’economia del municipi es basa pràcticament en una sola activitat econòmica que, en aquest moments de crisi, no passa pel seu millor moment. En aquest reposicionament hi ha molt treball i molts recursos invertits per canviar i millorar la imatge del municipi (i per extensió de la Costa Daurada). Els ajuntaments, els consells comarcals, la Diputació, els patronats de turisme i la majoria del sector privat (hotelers, restauradors, etc.) han invertit en promoció, en publicitat i en relacions públiques grans quantitats de recursos per oferir un producte turístic associat a la gastronomia, al patrimoni arquitectònic, cultural i natural, etc. cercant trencar una dinàmica subordinada durant dècades al dictat d’un mercat en mans d’uns pocs decisors empedreïts en vendre només sol i platja... Salou i els municipis de la Costa Daurada ja no són –només- destins de turisme barat i no ho volen ser.

Mentre arriba l’hora d’assolir aquest reposicionament, segueix sent fonamental oferir una bona imatge de la ciutat, ja que a l’hora de triar, els clients potencials basaran la seva decisió en els inputs positius que pugui generar el destí de vacances. La feina dels periodistes i de les empreses de comunicació d’aquesta darrera setmana ha estat un torpede llençat contra la feina feta durant tants anys.

Algú en la professió periodística es para a pensar en les conseqüències de la seva feina? Ja estem acostumats a veure el nom i la imatge de Salou associada a notícies negatives relacionades amb el turisme (accidents a la platja, baralles, intoxicacions...). El terreny ja està adobat. Qualsevol fet carregat d’alcohol, sexe, disbauxa... combinat a una opinió pública predisposada a malpensar, és segur que es ven molt bé a totes les teles, diaris i resta de mitjans de tot l’Estat espanyol (Qui no ha sentit parlar de Salou? Qui no sap d’algú que hagi anat de marxa per Salou?).

Quin trist paper ha fet el periodisme en aquest afer. La Saloufest és una iniciativa de fa anys. Perquè és notícia avui i no ho ha estat abans? Potser, podríem dir que aquest any hi ha hagut alguna cosa diferent? Aldarulls? Destrosses? Ferits? Morts? No. Res de res. La Policia Local no ha registrat cap incident greu, els hotelers no han reportat cap problema, els veïns no han trucat en massa queixosos... On és la notícia? Potser en el nombre d’universitaris que han vingut? No és el que destaquen els diaris, conscients que 5.000 estudiants no és una xifra sorprenent quan hi ha més de 60.000 places hoteleres a Salou i els voltants...

No ens enganyem. La notícia és la de sempre Salou = turisme de borratxera, i si no hi ha notícia es fabrica. Hi ha testimonis que han vist periodistes d’una cadena estatal que incitaven els estudiants a fer burrades davant la càmera i demanant a les estudiants que s’aixequessin la samarreta. Tot per tal de tenir imatges que sostinguessin “la seva particular visió dels fets”. Ja se sap, avui sense imatges escandaloses no hi ha notícia, no hi ha audiència, no hi ha carrera periodística... Hi ha qui afirma que fins i tot s’han fet servir imatges d’arxiu d’altres localitats turístiques (de la Costa Brava) per il•lustrar el que no ha passat (no han captat) a Salou i així contradir (contrastar diran altres) les explicacions de la Presidenta de l’Associació d’Hotelers Salou-Cambrils-La Pineda...

La realitat no és el que hem vist a la TV. Estem davant una iniciativa privada que combina hotel, platja, esport i festa, en temporada mitja-baixa, que funciona des de fa anys (des d’abans de la crisi, no arran de la crisi), que no ha generat una alteració de la vida quotidiana de Salou (tret d’alguns grupets sorollosos, en dos o tres carrers de la localitat, en moments molt determinats en un espai curt de dos o tres hores a la nit...) i que ha donat un bon resultat global any rere any.

Entre això i el que hem vist a la TV i escoltat a la ràdio hi ha un abisme. El periodisme, el bon periodisme, no es mereix aquest tipus d’actuació. Salou i els salouencs tampoc.