Molt bon article de Melcior Comes aparegut al Singular Digital.
El millor dels núvols
El millor dels núvols
Faríeu el mateix?
“Ens diuen que el liberalisme porta a la corrupció”
Ho va dir Puigcercós: “Els votant del PP no castiguen la corrupció dels seus líders, perquè ells, si es trobessin en la mateixa tessitura, també farien el mateix”.
Anem a pams: certament conec molta gent que treu ferro als temes corrupció usant les paraules de Puigcercós; a Mallorca, per exemple, molts votants del PP —i alguns socialistes— afirmen sense manies que ells haurien fet el mateix que Matas, però no ho afirmen perquè siguin del PP sinó perquè són cínics —i molt pobres d’esperit—. ¿Com no sentir-se temptats quan el que hi ha sota la taula són tants de milions d’euros i la possibilitat de què t’enxampin no deixa de ser remota?
Per ells, la política porta implícita la possibilitat d’enriquir-se, forma part de la naturalesa de les coses, i per això, més enllà de qualsevol ideologia, tot el que veuen és l’opció de fer negoci, un tripijoc que, segons la seva manera de parlar, si no el fan ells, el faran uns altres —els rivals polítics, dins i fora del partit—, i seria d’idiotes deixar passar l’oportunitat d’enriquir-se, sobretot si la consciència del càstig legal és distant i difícil.
És aquest tipus de relat —cínic, desvergonyit, profundament immoral, amb tocs perillosos de nihilisme— el que porta a excusar els polítics corruptes de les seves actuacions.
Tots hem vist pel•lícules de mafiosos; sempre trobem que ells fan un discurs d’aquesta naturalesa: pel mafiós el poder públic no és res més que una altra tipus de màfia; recapta impostos, dictar lleis i usa la força. “¿Per què —es diu el mafiós— jo no podria crear una estructura de poder similar a la del poder públic, i recaptar els meus impostos (se’n diu extorsió), dictar lleis que legalitzin les accions considerades il•legals —drogues, proxenetisme— i usar la força a la meva manera, fent jo de jutge i de botxí?” El mafiós creu que el poder públic no té cap mena de legitimitat, i per això s’irroga la capacitat de fer les seves pròpies lleis i de monopolitzar la força.
Ara bé, Toni Soler va publicar un article a "La Vanguardia" de diumenge passat dient que el la ideologia de dretes hi ha implícita una premissa que fa que els seus votants considerin que la corrupció és una nimietat, tot donant la raó a Puigcercós.
Per Soler, el pensament antiestatalista, és a dir, liberal —suposant, per altra banda, que la dreta en aquest país, sigui Espanya o Catalunya, sigui liberal—, porta a considerar que l’Estat és un lladre. Segons Soler, la gent del PP, de dretes —també de CiU, doncs— jutja que qualsevol intrusió de l’Estat suposa un destorb per la llibertat dels individus, que l’Estat dificultat el progrés amb els seus impostos alts, i que castiga els individualistes creatius, tot per fer fàcil la vida als desarrapats, desafavorits o simplement aprofitats.
Diu Soler: “és evident que el menyspreu al paper de l’Estat genera una base ideològica que, degudament pervertida, pot ser la coartada d’alguns bergants en el camí cap aquesta mena de corrupció”.
L’equació, doncs, seria aquesta (segons Soler): Estat=Lladronici institucionalitzat, per tant, robar a l’Estat=ser virtuós, qui roba a un lladre, etc… (Per cert, robar a un lladre també és delicte.)
El problema, al meu parer, és que en cap cas la dreta espanyola considera o ha considerat mai que l’Estat sigui un lladre. Més aviat, el que sabem és que la dreta considera que l’Estat és seu, i que, quan és ella qui el té a les seves mans, l’usa al seu gust, al servei d’unes determinades plutocràcies.
La dreta espanyola no és gens liberal —més aviat no en té ni un pèl, de liberal: els liberals espanyols són molt minoritaris—, és tan estatalista com l’esquerra. L’únic liberalisme en cara i ulls el trobem a Catalunya.
Jo fins i tot diria que la dreta espanyola és més estatalista que l’esquerra. L’esquerra potser ens fica l’Estat dins la butxaca amb massa passió —i també ens diu què menjar, què beure, què fumar…—, però la dreta ens el fica dins el cor, dins el cervell, fins i tot dins els calçotets o dins el ventre de les embarassades.
De fet, els països amb més corrupció del món tenen règims d’esquerres, tot perquè l’Estat remena moltes cireres decisives. Si és la dreta la que ha d’acabar amb la corrupció a cops de privatitzacions i de liberalisme: ¿Per què és la dreta la que excel•leix amb martingales i suborns? ¿No hauria de donar exemple?
Ni l’esquerra ni la dreta espanyoles consideren que l’Estat sigui un destorb; més aviat el consideren un instrument no al servei del bé comú sinó al servei dels seus propis interessos —o ressentiments— de classe. Pensar que Correa i els altres saxofonistes corruptes del PP es fan un discurs antiestatalista per justificar-se és d’una gran ingenuïtat. El seu, més aviat, és el discurs cínic, del lladre, del mandrós, del xoriço amb corbata que no té altra ideologia que el seu cotxe, el seu rellotge d’or i la seva dentadura esmolada.
La dreta, si vol aprimar l’Estat —i de fet no va fer durant l’època d’Aznar— no ho fa en nom del bé comú o pel virtuosisme que implica desmuntar un ens inútil en moltes dimensions, sinó per afavorir els interessos dels amics de la dreta, tal com fan fer-se les privatitzacions de l’empresa pública en aquest país durant la dècada dels noranta.
Més aviat, el que passa és que l’Estat és una gran empresa; si s’aprima l’Estat i es dóna més marge de llibertat a les empreses —com passa a molts països no tan estatalitzats com el nostre— segurament disminueixi la corrupció pública, encara que potser també apareixerà la corrupció privada, la dels empresaris que s’apropien i juguen il•legalment amb els diners dels accionistes. Aquesta també és molt greu, però els resultats que paga la resta de la societat són menors —i la vigilància entre gestors privats, dins la mateixa empresa, potser també és dissuasòria.
El meu parer, doncs, és que l’Estat —l’administració pública, sigui autonòmica, estatal o local—, acumulant feines, gestions, empreses, no fa res més que atraure les pitjors persones. La hipertròfia de l’Estat, el seu afany dirigista i recaptatori, és el que fa seductor per aquesta mena de gent sense escrúpols.
També em sembla que si l’Estat atrau els lladres és perquè l’Estat és qui té més diners: si aquests cleptòmans s’apropen al poder públic és perquè l’Estat té molta força i calè (les mosques volen cap a la m…). Where the money is. La classe pública o política té en aquest país massa diner, massa poder i excessiva sensació d’impunitat —fins i tot de domini del poder judicial—, i és per això que els ambiciosos sense miraments s’apropen a ella.
Per molta gent —per massa gent, ai—, la política és el millor negoci possible, és la manera més fàcil i ràpida de fer diners. ¿Quan canviarà tot això? Quan la política i la gestió pública siguin un mal negoci, una carrera professional poc profitosa, fins i tot ruïnosa, cap a la qual només s’hi sentin atretes les persones amb més convicció i vocació de treball pel bé comú.
La meva recomanació literària passa pel llibre Escriure en la foscor, de l’escriptor israelià David Grossman, ara publicat per primer cop en català; una cita: “He d’admetre que sóc un gran adepte de la ‘ingenuïtat adquirida’. És a dir, de la ferma i conscient decisió de ser una mica ingenu precisament en una situació gairebé descomposta a causa de la sobrietat i del cinisme que fa anys que ens condueixen a la ruïna.”
Anem a pams: certament conec molta gent que treu ferro als temes corrupció usant les paraules de Puigcercós; a Mallorca, per exemple, molts votants del PP —i alguns socialistes— afirmen sense manies que ells haurien fet el mateix que Matas, però no ho afirmen perquè siguin del PP sinó perquè són cínics —i molt pobres d’esperit—. ¿Com no sentir-se temptats quan el que hi ha sota la taula són tants de milions d’euros i la possibilitat de què t’enxampin no deixa de ser remota?
Per ells, la política porta implícita la possibilitat d’enriquir-se, forma part de la naturalesa de les coses, i per això, més enllà de qualsevol ideologia, tot el que veuen és l’opció de fer negoci, un tripijoc que, segons la seva manera de parlar, si no el fan ells, el faran uns altres —els rivals polítics, dins i fora del partit—, i seria d’idiotes deixar passar l’oportunitat d’enriquir-se, sobretot si la consciència del càstig legal és distant i difícil.
És aquest tipus de relat —cínic, desvergonyit, profundament immoral, amb tocs perillosos de nihilisme— el que porta a excusar els polítics corruptes de les seves actuacions.
Tots hem vist pel•lícules de mafiosos; sempre trobem que ells fan un discurs d’aquesta naturalesa: pel mafiós el poder públic no és res més que una altra tipus de màfia; recapta impostos, dictar lleis i usa la força. “¿Per què —es diu el mafiós— jo no podria crear una estructura de poder similar a la del poder públic, i recaptar els meus impostos (se’n diu extorsió), dictar lleis que legalitzin les accions considerades il•legals —drogues, proxenetisme— i usar la força a la meva manera, fent jo de jutge i de botxí?” El mafiós creu que el poder públic no té cap mena de legitimitat, i per això s’irroga la capacitat de fer les seves pròpies lleis i de monopolitzar la força.
Ara bé, Toni Soler va publicar un article a "La Vanguardia" de diumenge passat dient que el la ideologia de dretes hi ha implícita una premissa que fa que els seus votants considerin que la corrupció és una nimietat, tot donant la raó a Puigcercós.
Per Soler, el pensament antiestatalista, és a dir, liberal —suposant, per altra banda, que la dreta en aquest país, sigui Espanya o Catalunya, sigui liberal—, porta a considerar que l’Estat és un lladre. Segons Soler, la gent del PP, de dretes —també de CiU, doncs— jutja que qualsevol intrusió de l’Estat suposa un destorb per la llibertat dels individus, que l’Estat dificultat el progrés amb els seus impostos alts, i que castiga els individualistes creatius, tot per fer fàcil la vida als desarrapats, desafavorits o simplement aprofitats.
Diu Soler: “és evident que el menyspreu al paper de l’Estat genera una base ideològica que, degudament pervertida, pot ser la coartada d’alguns bergants en el camí cap aquesta mena de corrupció”.
L’equació, doncs, seria aquesta (segons Soler): Estat=Lladronici institucionalitzat, per tant, robar a l’Estat=ser virtuós, qui roba a un lladre, etc… (Per cert, robar a un lladre també és delicte.)
El problema, al meu parer, és que en cap cas la dreta espanyola considera o ha considerat mai que l’Estat sigui un lladre. Més aviat, el que sabem és que la dreta considera que l’Estat és seu, i que, quan és ella qui el té a les seves mans, l’usa al seu gust, al servei d’unes determinades plutocràcies.
La dreta espanyola no és gens liberal —més aviat no en té ni un pèl, de liberal: els liberals espanyols són molt minoritaris—, és tan estatalista com l’esquerra. L’únic liberalisme en cara i ulls el trobem a Catalunya.
Jo fins i tot diria que la dreta espanyola és més estatalista que l’esquerra. L’esquerra potser ens fica l’Estat dins la butxaca amb massa passió —i també ens diu què menjar, què beure, què fumar…—, però la dreta ens el fica dins el cor, dins el cervell, fins i tot dins els calçotets o dins el ventre de les embarassades.
De fet, els països amb més corrupció del món tenen règims d’esquerres, tot perquè l’Estat remena moltes cireres decisives. Si és la dreta la que ha d’acabar amb la corrupció a cops de privatitzacions i de liberalisme: ¿Per què és la dreta la que excel•leix amb martingales i suborns? ¿No hauria de donar exemple?
Ni l’esquerra ni la dreta espanyoles consideren que l’Estat sigui un destorb; més aviat el consideren un instrument no al servei del bé comú sinó al servei dels seus propis interessos —o ressentiments— de classe. Pensar que Correa i els altres saxofonistes corruptes del PP es fan un discurs antiestatalista per justificar-se és d’una gran ingenuïtat. El seu, més aviat, és el discurs cínic, del lladre, del mandrós, del xoriço amb corbata que no té altra ideologia que el seu cotxe, el seu rellotge d’or i la seva dentadura esmolada.
La dreta, si vol aprimar l’Estat —i de fet no va fer durant l’època d’Aznar— no ho fa en nom del bé comú o pel virtuosisme que implica desmuntar un ens inútil en moltes dimensions, sinó per afavorir els interessos dels amics de la dreta, tal com fan fer-se les privatitzacions de l’empresa pública en aquest país durant la dècada dels noranta.
Més aviat, el que passa és que l’Estat és una gran empresa; si s’aprima l’Estat i es dóna més marge de llibertat a les empreses —com passa a molts països no tan estatalitzats com el nostre— segurament disminueixi la corrupció pública, encara que potser també apareixerà la corrupció privada, la dels empresaris que s’apropien i juguen il•legalment amb els diners dels accionistes. Aquesta també és molt greu, però els resultats que paga la resta de la societat són menors —i la vigilància entre gestors privats, dins la mateixa empresa, potser també és dissuasòria.
El meu parer, doncs, és que l’Estat —l’administració pública, sigui autonòmica, estatal o local—, acumulant feines, gestions, empreses, no fa res més que atraure les pitjors persones. La hipertròfia de l’Estat, el seu afany dirigista i recaptatori, és el que fa seductor per aquesta mena de gent sense escrúpols.
També em sembla que si l’Estat atrau els lladres és perquè l’Estat és qui té més diners: si aquests cleptòmans s’apropen al poder públic és perquè l’Estat té molta força i calè (les mosques volen cap a la m…). Where the money is. La classe pública o política té en aquest país massa diner, massa poder i excessiva sensació d’impunitat —fins i tot de domini del poder judicial—, i és per això que els ambiciosos sense miraments s’apropen a ella.
Per molta gent —per massa gent, ai—, la política és el millor negoci possible, és la manera més fàcil i ràpida de fer diners. ¿Quan canviarà tot això? Quan la política i la gestió pública siguin un mal negoci, una carrera professional poc profitosa, fins i tot ruïnosa, cap a la qual només s’hi sentin atretes les persones amb més convicció i vocació de treball pel bé comú.
La meva recomanació literària passa pel llibre Escriure en la foscor, de l’escriptor israelià David Grossman, ara publicat per primer cop en català; una cita: “He d’admetre que sóc un gran adepte de la ‘ingenuïtat adquirida’. És a dir, de la ferma i conscient decisió de ser una mica ingenu precisament en una situació gairebé descomposta a causa de la sobrietat i del cinisme que fa anys que ens condueixen a la ruïna.”
2 comentaris:
Molt bo aquest article. Jo no crec que la dreta espanyola sigui majoritàriament liberal, al contrari. I això de la corrupció és cosa de dretes i esquerres... Quin fàstic de polítics que tenim.
Jo crec que el liberalisme a Espanya és un fet estrany l'únic partit liberal és CDC. Sobre la Corrupció jo tampoc la considero ideològica, al igual que el castig electoral és escàs a dreta i esquerra quan hi han casos de corrupció, per exemple: EL PSC va augmentar vots en les eleccions posteriors a l'ingrés a presó de JM Sala.
Publica un comentari a l'entrada