Quebec i Arenys

Entre Canada (amb Quebec) i Espanya (Amb Catalunya) hi ha un oceà de distància i no solament física. Si no de tradició democràtica i actituds sobre el dret a decidir del pobles. Però tenen una situació en comú un problema. Un territori amb particularitats diferenciades on la via secessionista guanya pes.
Tenint en compte què cap dels dos Estats vol a perdre la seva sobirania sobre territoris que actualment en formen part. Hem de constatar què hi han grans diferències entre les maneres de fer de l'estat Federal Canadenc i l'Estat unitari Espanyol.

Davant la consulta del Quebec l'actitud del govern del Canada fou de seduir i mirar d'esdevenir un Estat Federal i encaixar-hi el Quebec com a membre de ple dret i declarant "Québécois as a nation within a united Canada." "Nació dintre d'un Canada unit". I durant les consulta d'independència de 1980 i 1995 participant els partits d'àmbit canadenc com a part activa en la consulta a favor del no. Però, sense evitar ni impedir el joc democràtic. I amb una justícia imparcial que va reconèixer el dret del Poble Quebequès a decidir sobre el seu futur.

A Espanya la reacció dels governs espanyols davant la possibilitat de secessió democràtica. Sempre ha estat de negar que l'autodeterminació és un dret i oposar-se a fer referèndums. A Euskadi la excusa era la violència.
Ara a Arenys de Munt és fa una una consulta no vinculant de "fireta", suposadament intranscendent, però democràticament legitima. La reacció de l'Estat Espanyol i del nacionalisme espanyol en general ha estat de ha estat de sarsuela i vodevil.
Seguint les següents fases: 1r) Ignorar-la i silenciar la consulta, 2n) Voler ridiculitzar-la i 3r) Voler la impedir. Fent servir la justícia com a Escut per evitar-la adhuint una suposada inconstitucionalitat.

Paradoxal és la reacció dels defensors (suposats) del no. Perquè ni Falangistes, Populars, ciutadanos, UPYD ni socialistes defensaran el no. Tots ells defensen que el referèndum és il·legal i prou i no faran campanya pel no, no voldran seduir els Arenyencs per voler que decideixin continuar sent espanyols. I callen davant els feixistes que amenacen els organitzadors i volen sabotejar la opció de poder exercir un dret reconegut en la declaració universal dels drets humans i en la carta de les nacions unides i ratificat per Espanya.

Aquestes reaccions primàries no tenen cabuda en el què hauria de ser un Estat de Dret. I quan mirem al món veiem les mancances democràtiques de l'Estat Espanyol.
Ningú dubta que el Regne Unit, Bèlgica o el Canada s'oposarien a una escissió de part del seu territori. Però indubtablement ho farien en mesura que la població d'aquells territoris defenses la unió i no s'oposarien al dret d'aquests dels ciutadans a decidir.

De peus a terra

Un estrany silenci ressona a Catalunya, l'absència d'arguments favorables a la pertinença a l'Estat espanyol. Hi ha qui diu que a Espanya li convé, o que Catalunya no té res a decidir, o que Catalunya no existeix, però ningú ha dit ni una paraula sobre què guanyen Catalunya i els catalans amb la dependència. La submissió només és sostenible si el dependent rep protecció a canvi, com Catalunya en rebia fins a l'entrada a la Unió Europea i l'euro, perquè la pertinença a l'Estat dels espanyols li permetia un accés lliure al seu mercat, i l'espoli fiscal només s'acarnissava contra els catalans al petit nivell possible amb una pressió fiscal del 10% del PIB (ara és el 40%). Subsumits els mercats espanyol i català en el mercat únic europeu, i perdudes pels governants espanyols la moneda, la fixació dels tipus d'interès i dels tipus de canvi, i els aranzels i permisos d'importació i exportació, els catalans ja no guanyen res comercialment per pertànyer a l'Estat dels espanyols, i el resultat inevitable és la disminució constant de la importància relativa del seu mercat, on ara Catalunya hi ven menys del 40% de la seva producció, menys del que ven fora, i en compra menys del 35% de les seves importacions. La dependència ja no té la contrapartida de l'accés privilegiat al mercat espanyol, que és de risc per ser l'únic on els productes catalans són boicotejats per ser-ho (pràctica confessada pel 21% dels madrilenys, segons Abc).

SOVINT ES XIUXIUEJA QUE LA independència no és possible perquè no ens deixaran i treuran els tancs, tot projectant al present els fantasmes sagnants del passat. No hi ha, però, cap perill, els espanyols no estan disposats a pagar el preu de tornar a ser la Birmània d'Europa com a la dictadura, un Estat pària, pobre, aïllat i autoritari, i perdre la prosperitat i la democràcia. Els partidaris de la intervenció de l'exèrcit per impedir les independències d'Euskadi i Catalunya no arriben ni al 40%, segons enquesta d'El Mundo. Contra la nostra voluntat democràtica, majoritària i pacífica, la seva violència i Exèrcit són un tigre de paper.

FRACASSAT AMB L'ESTATUT L'INTENT d'assolir, ja que no un Estat propi, un Estat propici, la viabilitat de Catalunya no és sostenible amb l'Estat a la contra. Només la fi de l'espoli fiscal, que ens deixessin de robar els 20.000 milions d'euros de cada any, multiplicaria per 2 la despesa en sanitat, per 4 la d'ensenyament, i per 16 la d'obres públiques. L'any 2007 vam creuar un llindar, tenir menys professors i ordinadors per aula i per alumne, i menys personal sanitari i llits hospitalaris per habitant, que la mitjana de l'Estat. L'any 2006 vam perdre 13.200 llocs de treball de titulació superior (universitària o professional de 3r grau), mentre que Madrid en guanyava 46.490 i tot l'Estat 201.050. El resultat és que Catalunya està ja per sota de la mitjana, mentre els nostres estudiants només reben de l'Estat el 4,8% de les beques, quan són el 14,8%, i els titulats de les universitats catalanes només són l'11% del total estatal. És l'èxit del secular projecte espanyol d'anorrear Catalunya que passa dels dirigents de Franco ("A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente") als de González ("El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros") i Zapatero ("Esto es la prueba de que el sistema funciona", referint-se al volum de l'espoli fiscal català). Això és el que hi ha, perquè a la frase d'en Pujol sobre el procés estatutari ("Ens hem vist al mirall i no els hem agradat, no ens hem agradat, i no ens han agradat") li manca que ells també s'han vist al mirall, i s'han agradat.

DESPRÉS DE TRENTA ANYS DE CATALANISME autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi. Tot just ha començat una crisi que despullarà encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir res, perquè no tenen res a decidir. Diran i es creuran que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un desig, descriu la realitat.

SI DEL BALANÇ RESULTA QUE A ESPANYA no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció.

Alfons López Tena; notari, ex-vocal del CGPJ, president del cercle d'estudis sobiranistes i conseller nacional de CDC.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Diumenge, 12 d'octubre del 2008