La fina línia Roja

La prima línia roja és un del efectes més de la manca d'estabilitat del govern i de la coexistència en aquest de projectes antagònics, des de els projectes nacionals d'ERC i PSC o la visió de les infraestructures del socis petits amb el gran, què tenen el govern de la Generalitat aturat i en by pass en espera de les pròximes eleccions.

Les declaracions recents d'Antoni Castells a l'Avui, en les quals posava en qüestió l’estabilitat del govern i es declarava contrari a prioritzar el poder, esdevenen dia a dia definitives tot l'allau de crítiques dels seus coreligionaris. Castells ja està pensant en un nou horitzó polític i per això és un dels polítics catalans clarament en ascens. Té el reconeixement alhora del PSC, de CiU i fins i tot del PP, i és el conseller més valorat pels agents socials. Precisament quan al govern tripartit li costa més acreditar solvència. I no ha pogut ocultar ni la seva grisor en el: Gestió, gestió, gestió i s'han repetit les grans crisis del tripartit 1, la Dragon Khan segueix sense aturar-se . Ni ha pogut mantenir les diverses tendències i diferències dintre del govern cohesionades. Junt el cost electoral pels socis petits devorats pel PSC i l'abstenció. I hi han veus també en el PSOE què criden a favor d'una sociovergència com Celestino Corbacho ministre de treball.

El últim congrés d'Esquerra ha dut a que el guanyador, amb el 63% del vots en contra sense una majoria còmoda hagi declarat als seus socis de govern que defensarà unes línies vermelles.
Aquestes línies vermelles són incomodes per al soci gran del govern PSC-PSOE. I que alhora si el PSC fes defensa d'aquestes posicions l'alienaria en el congrés del PSOE i encarà complicaria més la relació en el PSOE i la seva filial. Però en tot cas en diverses declaracions els membres del govern han anat en la línia de minimitzar les línies roges a simples simples declaracions d'intencions.
Perquè quina garantia de compliment tenen les "línies vermelles" el tripartit esta blindat i si Esquerra no té alternativa de restar al govern no pot i no vol trencar el pacte tripartit. Les línies roges per moltes que ni hagin són paper mullat.

Sociovengència de la que n'estic en contra perquè són projectes nacionalment i socialment divergents per no dir antagònics en massa temes per a què fos viable. El PSC la planteja com a manera per salvar els mobles.

Tenim una tradició de 5 anys de partits antagònics a la Generalitat i sols hem vist com aquestes estranyes combinacions no són res més què poc estables i projectes que no miren més enllà del dia a dia. I un canvi de sigles en el govern ara mateix no és més que més del que ja tenim.
Jo aposto per un govern què tingui clar el projecte de país i el model de societat què vol i que aquest estigui legitimat per la voluntat del poble sense ser fruit de corredisses en els passadissos.

Les 65 hores

Les 65 hores

Que prosperi la llei de els 65 hores és una de les poques vies que ens queden per redreçar l’economia. I no només l'economia, sinó la moral de la nostra època. Amb els contractes més antics ja res no podrem fer-hi, perquè els comiats ens sortirien caríssims. Però en els contractes de 5 anys o menys que les indemnitzacions són pagables, i sobretot en les contractacions noves, la negociació -sense convenis pel mig- entre patró i empleat, amb una jornada laboral de com a màxim 65 hores, és aigua beneïda per l'economia. Però també per una concepció general de les coses. No es tracta que tothom treballi 65 hores. Es tracta que la gent cobri més perquè no vagi tan ofegada, però també que treballi molt més, que treguin realment la feina. Es tracta que a canvi d’un, per exemple, 20 per cent més del sou, la gent treballi un 40 per cent més de les hores. Europa ja ha vist que o ens posem a treballar o això s’ensorra. La cantarella de les conquestes socials és una pistola apuntant contra el cervell del món occidental. Tanta ganduleria ens està ensorrant. Tanta despesa pública, si ja no té diners l’Estat. Tant abusar d’unes empreses que ja no tenen més diners per poder seguir funcionant. Cal que les classes empleades cobrin més? Molt bé, que cobrin més. Però cal també que treballin molt més. Cal que el sistema torni a funcionar. L’estat del benestar era una ficció de funcionaris que ja es veia que tard o d’hora havia de rebentar. S’ha de treballar. Mira-t’ho com vulguis, posa-t’hi com vulguis però perquè una societat funcioni cal que la gent es posi a treballar. Com sempre, això que dic va en benefici dels menys afortunats, perquè els rics de veritat ja tenen la hisenda feta. Segur que avui sortiran els de l’explotació, els de la dignitat, els que insulten els empresaris i els que diuen que escriure no és treballar. Tal com el feminisme encara creu que la culpa de la situació de les dones és dels homes. Però no, no és veritat. Els primers interessats a què el sistema funcioni són els menys privilegiats. Els que primer cauen quan el sistema es torna feble, quan les coses deixen de funcionar. Perquè caigui la torre d’ivori, tota la resta ha de caure abans. Volia adjuntar aquest text d'en salvador Sostres a tall de Reflexió, per obrir debat. Ho trobo un bon anàlisi i el trobo encertat en el fons. l' Europa porta un segle de desenvolupament econòmic sostingut que flaqueja. A principis del segle XX la gent feia més de 65 hores per necessitat amb salaris comparativament molt més baixos que els d'avui. Amb el temps, l'increment de la competitivitat i la prosperitat a Europa la jornada és va reduir: de les 84 hores a 48, 40 i inclús menys hores en els països més competitius. Els beneficis del treball van comportar després de la SGM és va assolir l' Estat del Benestar l' Europa Occidental. La riquesa material també ha fet què disposem avui de temps per l'oci i la gent tingui l'oportunitat escollir entre feina i oci. Abans sols podies triar feina, no podies triar. A més hi hagut un canvi moral de la percepció del treball: De ser socialment ben vist ser treballador a ser un addicte al treball, el treball passa a ser una carrega. Una frase que reflexa aquest canvi és: No s'ha de viure per treballar si no tan sols treballar per viure. A part a l'Estat Espanyol s'hi suma un problema greu de competitivitat, treballem més hores però amb pitjor resultat final. I hem de fer la reflexió sobre si Europa ha d' esdevenir competitiva de nou i vol mantenir el seu estat del Benestar. Hem de reformular el cost d' aquest per no haver nos de veure'ns obligats a retallar prestacions. En un context global i obert, competint amb economies molt competitives en preu com la xinesa o la índia hem de fer reformes estructurals. O acabarem sent un mercat de consumidors, serveis i oci. Gaudint de la seva dolça decadència amb l'herència dels nostres pares i avis fins que haver-la dilapidat.

De bones intencions l'infern és ple.

L'Origen d'aquest post es un tríptic-pamflet de la JSC (les joventuts del PSC-PSOE) què vist avui a la Facultat de Dret mentre estudiava per un examen oficial d'anglès. On feia defensa de la Renda Bàsica.


La Renda Bàsica suposaria que qualsevol persona de forma: universal, incondicional i laica* rebria un subsidi sols viure a l'Estat Espanyol, independent de la seva renda, si disposa de rendes del treball o la seva situació de convivència. Amb el supòsit que elimina la pobresa. En principi sona bé.


Però em planteja molts dubtes. Com si és realment és efectiva per eliminar la pobresa.
o hi han mesures més efectives per la supressió de la pobresa.

La primera raó: Els subsidis són menys efectius que altres formes de inversió publica. Després aquests tipus d'actuació duen a un increment dels preus; inflació, perquè provoquen una sensació de riquesa i per tant els individus gasten.

Segona: El tipus de finançament. Segons en pamflet entre altres la reorientació de l'IRPF. és a dir que els ciutadans pagarien la renda que cobren sobretot les classes mitjanes i els empresaris individuals. Que pagarien més del que reben, per tant sortirien empobrides, i acabarien rebent l'efecte de la inflació, és a dir també sortiren perdent en aquest sentit. Sense garantir una sortida de la misèria dels grups més pobres de la societat.
Altres formes alternatives de finançament també tenen efectes negatius: com l'Emissió de més moneda, augmenta la inflació i el BCE és negaria de Ple. O reorientació del pressupostos els diners s'haurien d'obtenir d'altres partides pressupostaries.

Tercer: Dependentment de com és fes el finançament des incentivaria al individus a millorar la renda la pujada del tram de l'IRPF portés associat un cost què fes indesitjable a la persona millorar el seu nivell de renda.

Quart: Com a efecte dels 2 primers un reducció de l'estalvi de les famílies i per tant perjudicaria la inversió de les persones i empreses. Per tant o les empreses tindrien dificultats per invertir i les que no podessin captar estalvi de l'estranger no podrien fer ho, per tant, és generaria menys riquesa. O la riquesa generada acabaria anant cap a inversors forans.

Cinquè: A causa del punt anterior. La inversió privada i pública generen llocs de treball. L'efecte en el mercat de treball de l'increment del consum de les classes més baixes no té perquè significar un increment de la ocupació de fet podria arribar significar una destrucció d'ocupació dels empresaris individuals. Degut als costos acabin reduint plantilla o arribar a tancar el negoci.

sisè: L'efecte sobre els treballadors en la seva voluntat de millorar la seva situació. Anar fent amb una renda millorada artificialment, pot fer perdre els incentius per millorar dels assalarits, els beneficiats de la llei.

setè: El cost. 45 milions d'habitants a 5414,4€ per adult i 2707,2€ per menor pot arribar a ser de 220000 milions d'€ a grosso modo. Si el Finançament ha de recaure en l'IRPF recau en les espatlles de tots els habitants que cotitzen. Sumant el possible efecte crida en l'immigració, per anar a viure a un país on cobrés sols per estar-hi pot quedar una cadena d'increment constant de la població i el cost.

Finalment: La lletra petita: literalment "RB universal pagada a toda persona forma incondicional. Reemplazando a cualquier tipo de pensión pública de cantidad inferior (en caso de que la percepción sea más alta, la RB complementaria hasta llegar a la percepción anterior). 5414.4€ per adult i 2707,2€ per menor d'edat. Llegit o interpretant de manera textual. Els grups socials que reben altre tipus de subsidi, generalment els més desafavorits serien paradoxalment els perjudicats perquè no rebrien ajudes a la pràctica o rebrien a la pràctica una quantitat molt menor que un assalariat que rebria el subsidi "complet". Per tant rebrien tots els efectes negatius del increment dels preus: els jubilats, minusvàlids, becaris, aturats, etc.



El capitalisme és imperfecte. I dir què estàs en contra què la gent rebi rendes sols per viure en un lloc és complicat. Lo temptador és parar la mà i dir cobraré; 5000 Euros per no fer res i no aprofundir en les conseqüències. Però en general les iniciatives per igualar les rendes de les persones que en teoria les haurien d'igualar per dalt les han acabat igualant per sota i dubto què d'aplicar-se fos la millor solució. En tot cas després de analitzar els meus contres podeu valorar els Pros a www.xarxarendabasica.com. En tot cas mireu: Mireu, analitzeu, compareu i trieu.

* Sí posa laica en el pamflet.

LLull i Cervantes

Aquest text que he trobat a l'Avui va en consonància amb una situació què és dóna en la realitat lingüística i cultural de l'estat Espanyol. Tal com denúncia el vocal del CGPJ Alfons López Tena al seu llibre Catalunya sota Espanya. On les pròpies institucions estatals converteixen en paper mullat els articles de la constitució què parlen de les llengües d'especial "derecho y protección". Igualment passa el mateix a tots els nivells culturals sobretot amb els museus on el criteri és que els museus i organs culturals Espanyols (com el Instituto Cervantes i el Prado) són de todos i el (MACBA i el Ramon Llull p.e.) de ellos, que porta a que l'estat se'n desentengui entre altres coses del finançament.

La llei de l'embut

Isabel Clara Simó

Hi ha notícies que et deixen garratibat: els luxes pressupostaris de l’Instituto Cervantes, al costat del qual el Ramon Llull és d’una modèstia franciscana (el Llull té 13 milions d’euros i el Cervantes en té 90), són deguts al generós i unilateral ajut de l’Estat. Però l’Estat es desentén del Llull, perquè això de la llengua és “cosa de ellos”, ignorant les obligacions constitucionals. Quan algun escriptor, artista o pintor ha de marxar a algun país a mostrar la seva obra (cosa que qualsevol Estat del món recolza d’immediat), si aquest és català, el ric Instituto Cervantes demana els diners al modest Ramon Llull; l’aportació del Cervantes al Llull és de zero euros, i la del Llull al Cervantes és de més de 100.000 euros, ha declarat un responsable del Llull.

I és que l’Estat espanyol creu que només té obligacions amb una cultura, i es desentén de totes les altres; diu que se’n preocupi la Generalitat, que hi té les competències, com si Catalunya no formés part de l’Estat. Ara bé, també tenim les competències en ensenyament i volen imposar més hores de castellà, i si ens inviten a Frankfurt diuen que els invitats “somos todos”, car la literatura catalana no és més que un apèndix de la castellana. La resistència a entendre la pluriculturalitat no va a menys sinó a més. Es tracta d’una paradoxa molt estranya, que si no hi estiguéssim acostumats qualsevol trobaria insòlita: “vosaltres” (els catalans) sou espanyols i teniu totes les obligacions espanyoles, sobretot les contributives, però alhora “vosaltres” (els catalans) no sou espanyols com “nosaltres” i us heu d’apanyar amb els vostres propis recursos, excepte aquells que us usurpa l’Estat, que és l’amo. Ho heu entès?

Isabel Clarà Simó: aparegut a l'Avui.

Espanya escanya i creu que enganya.

Com ha estat enunciat en diversos mitjans com: l' Avui; en la seva edició de passat dimarts que el president espanyol, José Luis Rodríguez, incompliria el seu compromís de publicar les balances fiscals abans del 8 de juny d’enguany, a data d'avui estem a 6 de Juny i sí vol complir sols li queda demà. I si ho fa m'hauré de menjar aquest text amb patates. Rodríguez Zapatero s'havia compromès, amb grans paraules, al congrés però però si a part de paraules vol demostrar que té paraula, i que no seguirà incomplint per sistema com l'anterior legislatura ja fa tard.

Amb aquest incompliment, tant Rodríguez com el Ministre Solbes pretenen afeblir la posició negociadora catalana en el procés de negociació del nou sistema de finançament de la Generalitat de Catalunya incomplint una llei orgànica Espanyola. Sorgida del parlament de Catalunya, modificada per les corts i aprovada pel poble de Catalunya en Referèndum.
El tema que ens importa que hauria d’estar enllestit, segons la llei orgànica de l’Estat coneguda com “Estatut d’Autonomia de Catalunya”, el dia 9 d’agost.

Rodríguez, amb aquesta nova ensarronada, i ja n'hi han moltes ens referma en la seva reputació d’home infame pels interessos catalans. Fet que ha quedat repetidament demostrat quan va prometre el traspàs de Rodalies RENFE davant l’audiència del Cercle d’Economia. No ens Fem il·lusions el president Rodríguez Zapatero no té cap intenció de traspassar RENFE i menys com a servei que funcioni eficientment amb uns recursos que permetin el seu manteniment com a xarxa eficaç i moderna, ni vol un aeroport del Prat que sigui més que una terminal de vols Barats per a Barajas, la T5. Òbviament, Rodríguez no vol acabar amb l’espoli fiscal.

Rodríguez Zapatero és president del Govern espanyol, representa el govern central de l’Estat i té plena vocació centralista de recuperar el poder cedit a les autonomies, i no només el PP la té, a diferència del què ens va fer creuré; quan és deia" que si guanyava Zapatero, guanyava Catalunya" també els socialistes i perquè no dir ho; la immensa majoria dels Espanyols. Quan Zapatero ens menteix com a cap de govern, Espanya ens menteix. Quan Rodríguez comet una nova ensarronada i una pressa de pèl per a Catalans, sobretot, però també per a Valencians, Balears i Aragonesos que suportem a les nostres esquenes el pes de la Espanya de las autonomias, fent evident l’obsolescència del projecte estatal espanyol. Solament crec el president Rodríguez Zapatero quan ens promet que Extremadura i Andalusia “sempre seran les primeres en els pressupostos, en les inversions i en el desenvolupament econòmic”.

Observant els “fets, no paraules” que hom pot esbrinar la validesa dels compromisos dels socialistes espanyols d'aquí i allà; toca i enfonsa, la “Catalunya optimista”. I encarà aquesta ens fa estar ferms. Montilla, davant els incompliments de Zapatero, escriu quatre ratlles en un article d' El País per, seguidament, tornar a la seva política de fets consumats: la submissió absoluta al socialisme espanyol i l’acceptació, com a inevitable la sodomització què aquesta comporta: Tant Nacional, com financerament. del robatori, dit espoli, del producte del treball dels catalans a mans de l’Estat espanyol. El PSC va acotant el cap amb un sonor: sí bwana! Quan el President ens imposa una hora més de castellà a l'escola i envaeix les competències pròpies, per altra esdevenen banda bel·ligerants quan ataquen la "crosta nacionalista" dels mitjans catalans què a més ells controlen amb mà de ferro.

En canvi en plaç final de 8 de juny. Els catalans no demavem res impossible; exigiem un acte de transparència; la publicació de les balances fiscals amb enfocament monetari i no com va dir en Manuel Pizarro amb les balances comercials. Per informar els ciutadans, mostrant amb fets la transparència de la realitat del sistema fiscal espanyol i per poder analitzar els resultats dels diferents models de finançament que tenim damunt la taula.

Si la Unió Europea i els Estats Units i el Canada usen el mètode de l’enfocament monetari per calcular els fluxos fiscals és lògic que l’Estat espanyol també l’utilitzi. Coneixent com coneixem els espanyols, ja sàbiem que estaven maquillant el nostre dèficit fiscal per disminuir-lo i que intentaven deslligar els resultats de les balances fiscals amb l'excusa de les necessitats de finançament de cada territori, però la nostra reivindicació era, tan sols, de saber la veritat per a començar a negociar. Ara sols ens queda pensar que la veritat és encarà pitjor del que pensàvem si ni tan sols han mostrat les dades maquillades.

Els catalans hem de tenir seny; però quan cal hem de mostrar geni, quan ens prenen el pèl. Si Espanya ens roba i ens enganya, nosaltres tenim el dret a respondre d’una manera proporcional: hem de fer un tancament de caixes, no seria el primer cop, i deixar de pagar impostos a l’Estat. Si Rodríguez i Solbes no rectifiquen, sols ens quedarà l’objecció fiscal total.

Els xofers no donen l'abast

Avui he llegit a la Vanguardia què els cotxes i els xofers oficials de la Generalitat no donen l'abast.

Resulta què els 133 xofers oficials de la Generalitat no donen l'abast per transportar els 200 alts càrrecs de la Generalitat i això ha dut que per transportar los hagi hagut de llogar un servei de cotxes de representació amb un cost de 1152000€ en els pròxims 2 anys. Considerada per la Generalitat la solució més eficaç.
El creixement del nombre d'alts càrrecs ha estat una constant en els últims anys. de 149 del 2003, arribant als 168 del 2005 fins als 2000 del 2008. Cadascú d'ells amb corresponent sou, dietes i prerrogatives del càrrec.

Inequívocament el meu dubte rau no sobre l'eficàcia o l'eficiència d'aquesta mesura ja que la Vanguardia no especificava el cost de les alternatives. Si no en el sobrecost per l'administració de tenir tants alts Càrrecs de confiança. Trobo que 149 són molts, però 200 em sembla una xifra exagerada i una incoherència. Per no dir paraules gruixudes com frau al ciutadà. Després de tant haver criticat el nombre d'alts càrrecs de la etapa de convergència i haver dit, que no fet, que el tripartit reduiria tal nombre d'alts càrrecs.

En un moment de dificultats econòmiques per la Generalitat a causa de la crisis de la bombolla Immobiliària: Degut a la volatilitat dels seus ingressos, massa vinculats a la construcció. Amb les continues crides del conseller Castells a apretar-se el cinturó. Seria digne considerar com podrien reduir-se les despeses corrents (del dia a dia) reduint la carrega administrativa de la Generalitat. En comptes de vendre fatxada mancada de fonaments intentant donar una imatge de sobrietat ridícula amb el president Montilla anant a un viatge oficial a Lisboa en Low cost.

Fonts: LA vanguardia edició paper del 03-06-08.
(quimamoros.blogspot.com/2008/04/el-tripartit-supera-el-rcord-dalts.html)
http://www.diariodelviajero.com/2007/07/10-a-montilla-si-le-gusta-el-low-cost-hace-su-primer-viaje-oficial-por-20e
http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=21633

LA POLÍTICA AMB MAJÚSCULES

WINSTON CHURCHILL, O LA POLÍTICA AMB MAJÚSCULES Grup F.A.Hayek

En un moment en què la classe política del nostre país s’ha guanyat a pols els baixos nivells de credibilitat que l’acompanyen, és reconfortant recordar que existeixen altres formes de viure i d’exercir la política. Winston Churchill en fou un bon exponent, símbol d’una Política no només possible, sinó també imprescindible.

El dues vegades primer ministre britànic tenia tots els atributs dels grans líders:

- Una visió de futur inspiradora, que partia d’una anàlisi lúcida i sense concessions del present (“tot el que us puc prometre és sang, suor i llàgrimes” –digué als seus compatriotes en esdevenir primer ministre en plena segona guerra mundial-), i que apuntava a futurs esperançadors -la victòria, la llibertat- i a vegades avançats al seu temps (com quan, després de la guerra, Churchill va ser dels primers que va advocar per uns Estats Units d’Europa);

- Capacitat per a comunicar eficaçment aquesta visió, tant a través de la paraula parlada (fou un dels més grans oradors del segle XX) com de l’escrita (faceta per la qual va rebre el Premi Nobel de Literatura);

- Valentia i exemplaritat: Churchill no va defugir mai els perills físics ni els polítics que li comportava comprometre’s i lluitar pels seus ideals, encara que això el fes impopular. En el rol de militar, no dubtava a posar-se a primera línia de foc, al costat dels seus homes. I com a home públic, a principis dels anys trenta, no va témer proposar el rearmament del país i accions per parar els peus al feixisme davant d’una opinió pública pacifista que buscava un acord a qualsevol preu amb Hitler.

- Independència, coherència i dignitat: Churchill va formar part tant del Partit Liberal com del Conservador, però per sobre de tot va ser fidel a les seves idees, i especialment al seu amor a la llibertat i als valors liberals. Així, va discrepar de la política econòmica proteccionista dels conservadors fins al punt d’ abandonar el partit tory; va quedar-se sol criticant les polítiques porugues davant de Hitler que duien a terme tant conservadors com laboristes; i va combatre el totalitarisme soviètic que tants festejaven a Europa. Per cert, aquest viure d’acord amb els principis li va costar l’escó diverses vegades.

- Capacitat de treball i de sacrifici. Fins a 16 i 18 hores diàries va estar al peu del canó durant la guerra, treballant dur com va fer durant tota la seva vida perquè, tot i provenir d’una família influent, no era una persona rica.

- Intel·ligència i optimisme: Churchill era, sens dubte, un home intel·ligent. Però això sense les qualitats anteriors (i sense l’optimisme que -segons la seva pròpia definició- li permetia veure una oportunitat en tota calamitat) no hagués fet d’ell l’estadista que va ser.

A la llum d’aquest conjunt de competències, queda clar per què entre els polític actuals no trobem nous Churchills. Falten fonaments i sobren façanes. No és un problema nou, però. Churchill mateix ja el denunciava en el seu temps, quan constatava: “El problema de la nostra època consisteix en què els seus homes no volen ser útils, sinó importants”.

Cinquanta anys més tard, la manca d’esperit de servei dels dirigents públics -la darrera o primera de les virtuts de Churchill- continua essent un problema vigent.

Així les coses, en ple segle XXI, la figura de Churchill encara ens pot inspirar i orientar com poques altres. Per això, i per motius d’estricta justícia -gràcies al seu combat infatigable i coratjós la flama de la llibertat ha continuat encesa a Europa fins als nostres dies-, demanem que la ciutat de Barcelona que ell tant va admirar li dediqui una plaça, i que ho faci abans que -com a la Gran Bretanya mateix- les noves generacions estiguin convençudes que aquest homenot fumador de puros no va ser altra cosa que un personatge de ficció. Però potser això és el que desitgen les nostres autoritats, temoroses de la comparança…

Apart tot i que ho menciono aquí i no allargo perquè mereix un article per si sol. Hi han hagut canvis i relleus a la JNC on en Francesc Robert ha substituit a l'Oriol Vázquez com a cap comarcal del Tarragonès. Felicitats Ciscu pel nomenament i l'aniversari! i S'ha inaugurat recentment un col·lectiu a Montroig, Felicitats Xapix! Però citant les bones companyies i les bellissimes persones, amics i patriotes que he conegut al llarg de l'últim any els dedico: aquesta cita de Enric V de Shakespeare:

Be in their flowing cups freshly remember'd.
This story shall the good man teach his son;
And Crispin Crispian shall ne'er go by
From this day to the ending of the world,
But we in it shall be remember'd,
We few, we happy few, we band of brothers.