We shall Overcome a Salou

Sento, no haver ho pogut escriure abans sobre la campanya, ja que per problemes professionals d'última hora no hi vaig poder participar personalment en els actes tot ser un inductor de què és fessin a Salou. Tret d'una estona la meva presència va haver de ser nul·la.

Companys i encarà més important; Àmics Membres de diferents col·lectius de la JNC sobretot del Tarragonès, Baix Camp i la Conca de Barberà el passat divendres dia 15 van fer un acte de reivindicació nacional portant a Salou la campanya “We shall overcome” amb un repartiment de pamflets i xapes i la posterior rebuda de un vol a L'aeroport de Reus acabant en un sopar de germanor a Tarragona.
La campanya "We shall overcome" ha estat impulsada com una campanya d'abast nacional dirigida a donar a conèixer la Situació catalana als Estrangers sobretot turistes, la situació catalana. Denunciant les actuacions de l'aparell de l'estat amb el nul respecte l'autogovern i la voluntat popular amb el Nou Estatut. Amb els incompliments flagrants de la Llei orgànica aprovada per 2 cambres legislatives i un referèndum. Junt a la creixent voluntat de Catalunya d'esdevenir finalment un país normal, un Estat independent dins de la UE.

Aquesta campanya de la JNC té com a objectiu explicar als estrangers que l’Espanya del PP i del PSOE és per a Catalunya una un lloc on no ens podem sentir ni realitzats ni lliures, es a dir una presó. I alhora un dóna un missatge d'esperança. Ja que "We shall overcome" es pot traduir al català per “Ens en sortirem” o "vencerem". Aquest lema té una llarga trajectòria i es conegut per haver estat usat per diversos moviments en defensa del drets civils individuals i col·lectius de diversos col·lectius al llarg del segle XX.

Al llarg de tot l’estiu, la JNC a fet present la campanya a punts de les zones turistes i punts d’arribada de turistes (aeroports catalans bàsicament) i a les diferents festes majors i diades castelleres. Durant dels mesos d’estiu la campanya s'ha dut a terme en diferents punts amb l'esperança de donar nos a conèixer i donar a conèixer el nostre missatge.

Llengua, calés i poder

Llengua, calés i poder

El catalanisme és fonamentalment una demanda de llengua, calés i poder. Es pot dir més ben dit. Podríem dir que el catalanisme és un moviment que vol mantenir la identitat cultural catalana –centrada molt especialment en el nostre cas en la llengua–, incrementar el benestar i el progrés dels catalans i aconseguir el màxim autogovern per a Catalunya. Però en el fons és el mateix. Un estatus per al català en l’espai públic, recursos econòmics per mantenir el teixit industrial i unes competències que ens permetin decidir sobre el nostre futur. Llengua, calés i poder.

Però això que demana el catalanisme, llengua, calés i poder, no són coses que es creïn de nou, que no existeixin. Ja existeixen, però són en un altre lloc. Per tant, quan el catalanisme les obté, hi ha algú que les perd. Tot avenç en l’estatus públic del català a Catalunya representa una retallada de l’hegemonia inicial del castellà en aquest espai. Els recursos surten tots dels nostres impostos: si es queden aquí, hi haurà un lloc on no arribaran. Les competències i el poder polític que es reclama l’exerceix inicialment l’Estat: qualsevol nova competència per a Catalunya és una competència menys per a l’Estat central. Hi ha, per tant, vasos comunicants. Hi ha un territori de llengua, calés i poder que està en disputa permanent, on allò que avança un ho recula un altre.

Potser per això, al llarg de l’últim segle, el nacionalisme espanyol s’ha format essencialment com una reacció contra el catalanisme o, si es vol, contra tota possibilitat d’organitzar l’espai peninsular d’una manera diferent a la piràmide amb vèrtex a Madrid que es va començar a dibuixar quan fa tres-cents anys Castella va aconseguir imposar l’opció pel model francès de construcció de l’Estat. El nacionalisme espanyol és avui fonamentalment un rival del catalanisme o, si es prefereix, dels nacionalismes dits perifèrics. Altres nacionalismes europeus s’han forjat en la disputa d’un espai amb un adversari interior. El nacionalisme espanyol s’ha forjat disputant aquest espai a un adversari interior. Les eclosions del nacionalisme –també de l’esportiu– a la major part dels països d’Europa es fan amb la sensació d’estar passant la mà per la cara a un competidor extern. Les eclosions del nacionalisme espanyol són normalment formes d’expressar la incredulitat i el rebuig al fet que hi hagi espanyols –amb passaport espanyol– que no se’n sentin o no en vulguin ser. És el sentit dels coets de l’Eurocopa, per entendre’ns.

Tenim doncs una llarga disputa entre el catalanisme i el nacionalisme espanyol per un espai públic per a la llengua, pels calés i pel poder que fa molts anys que dura. Aquest terreny disputat és molt complicat que algú el guanyi de sobte d’una manera completa i per tant hi ha una llarga lluita de posicions, turó per turó. Arribarà setembre i tornarà la disputa. Per la llengua, amb manifestos i tercera hora. Pels diners, amb el debat sobre el finançament. Pel poder, amb la resolució del Constitucional sobre l’Estatut. Estem doncs en el de sempre? Sí, però amb una novetat essencial. En aquesta disputa per la llengua, els calés i el poder, quan el nacionalisme espanyol se senti més o menys insegur, es planteja fins on pot cedir. En circumstàncies normals, es planteja on s’ha de plantar. Però quan se sent fort per alguna cosa –o quan creu que el seu adversari travessa un període de feblesa–, la seva preocupació és quina part del territori cedit pot recuperar. Per entendre’ns, en la disputa per la llengua, els calés i el poder que lluirà esplendorosament aquest setembre el nacionalisme espanyol hi entra amb ànim de reconquesta. De recuperació d’espais perduts.

La Transició va ser un període de feblesa relativa del nacionalisme espanyol. La primera legislatura d’un Zapatero frívol i desorientat, també. D’això en van néixer avenços del catalanisme en llengua, calés i poder, que avui el nacionalisme espanyol veu com a excessius. Alguns ja vénen de temps: l’estatus aconseguit per al català a Catalunya. D’altres estan vinculats amb l’Estatut vigent, que des de Catalunya ha estat molt menystingut, però que el nacionalisme espanyol considera avui que en matèria de finançament, de competències i de reconeixement de la realitat nacional catalana (llengua inclosa) ha traspassat les seves línies roges.

En els vasos comunicants entre Catalunya i l’Estat, sempre hi ha aquest territori de disputa, aquest terreny de joc on de vegades avances i de vegades retrocedeixes, en funció de la correlació de forces. La principal novetat de la situació actual és que, en aquesta disputa, el nacionalisme espanyol té afany de reconquesta, vol recuperar territoris perduts amb la Transició i el procés estatutari, i el catalanisme està a la defensiva, en posició de mantenir les posicions aconseguides i no recular. És el guió d’aquesta tardor, si més no. El nacionalisme espanyol se sent fort i creu que les circumstàncies li són favorables per reconquerir el terreny perdut. I deu tenir la sensació que, a l’altra banda, el catalanisme viu temps de perplexitat i de feblesa. Al marge de la raó i de les raons, estem segurs que el seu diagnòstic és gaire equivocat?

Vicenç Villatoro.

Aparegut a l'Avui.

La cançó de Sempre

Com cada any milers d'alumnes de batxillerat van fer la selectivitat el mes de juny. En el què és
l' examen final de secundaria. I la última parada de la seva preparació per a la universitat i la FP superior.

Ve sent habitual quan el final de cicle superior s'acosta i ha el debat recurrent sobre les notes i els resultats de batxillerat parlant de un dualisme escola pública-privada acusant als alumnes de l'última d'anar amb notes inflades per superar el tall de les carreres desitjades.

Per la meva experiència en la pública també puc afirmar que és van inflar notes de gent que volia accedir a carreres amb nota de tall alta com periodisme, massa cops per pures preferències personals arbitraries del professorat més enllà de qüestions de caràcter acadèmic, com deferència cap al llepaculs de torn, lamentant l'adjectiu però refermant-me en la afirmació.
La acusació a la privada és una fal·làcia perquè tot i poder ser certa no és demostrable perquè no coneixem cap altre criteri d'avaluació unificat tret de la pròpia proba on els alumnes s'avaluen tots junts de forma anònima. I com què no s'han publicat les estadístiques segons la procedència de l'alumne que fa la proba, no sabem si és cert. Però dades parcials publicades indicarien que els alumnes de la privada en general traurien millors resultats a la proba.

Des de la nostra "progressia intel·lectual" que tots sabem què s'infla a parlar de la defensa de l'educació pública i porta els fills a la privada. Mai s'estan de dir amb tota la raó què la educació és un "ascensor social" i alhora acusen a la privada de ser un tap a l'ascens social de les classes populars.
Sobta aquesta defensa de la pública amb un atac a la selectivitat què és una proba que iguala el barem d'avaluació com a sistema de igualació de oportunitats. Dient que comporta una pressió excessiva per l'alumne per la responsabilitat, pressió i carrega mental què s'associa a preparar-se i fer un examen que supera de mitjana més d'un 90% de l'alumnat.
I demanar que la nota mitjana de batxillerat pesi més quan aquest fet aniria en detriment de la pública amb nota mitjana més baixa.

Més enllà de la crítica si volem defensar realment l'educació hauríem d'eliminar l'esperit LOGSE què la resta d'Europa esta mort i enterrat. I afrontar el fet què la Educació a Espanya esta a la cua de la OSCDE, i que la 9a potència mundial què tan infla els pits de la esquerra i dreta espanyola no pot és permetre un sistema educatiu de fireta.
Cal deixar de banda la nostra progressia obsoleta i l'estúpid debat sobre l'educació, què és limita a deixar anar atacs o defensa de la religió a l'escola i no tocar temes importants com pactar un sistema educatiu estable que no varii amb cada canvi de govern.
Recuperar i premiar el valor de l'esforç i el mèrit i deixar què l'escola s'obri a la "competència" com a sistema per millorar amb mesures com, el xec alumne existent als EUA.

final de Trajecte

LLIR ENTRE CARDS
Final de trajecte
Salvador Sostres / www.salvadorsostres.com

Interessant la feina bruta que ens està fent el tripartit. Potser era imprescindible. Primer perquè demostra que només Convergència sap governar Catalunya sense fer el ridícul: del 2004 ençà hem passat tanta vergonya pròpia, i de l'altra, que per grossos que hagin estat els pecats catalans, de segur que no ens ho mereixíem. Després perquè ha quedat igualment clar que la famosa gestió dels socialistes no existeix, i que sense diners no hi ha res a fer, i que la comèdia de la solidaritat és indecent. Sobre la pretesa Espanya amiga que havia de rescabalar-nos -"si guanya Zapatero, guanya Catalunya"-, un altre mite que també s'ha vist que era completament mentida. No és res que Convergència no estigués dient de fa molt de temps, però els socialistes sempre ho desmentien. Ara que governen, es troben allà mateix. Pujol administrava amb més elegància la misèria, però al final són faves comptades. Tenir Estat o no tenir-ne, tenir els teus diners o que te'ls prenguin, ser un esclau o ser lliure. Catalunya està arribant a la fi del trajecte d'una gran mentida creada, en bona part, per nosaltres mateixos: amb paraules més o menys boniques hem volgut, al preu que fos, evitar el conflicte. Però el conflicte existeix, i ens devora, i ens escarneix. I com era previsible, tard o d'hora havia d'acabar-se l'entelèquia de les cures pal·liatives, i ara estem a les últimes. No es tracta de senyeres, ni de proclames al vent. Es tracta de si vols mantenir teva empresa, de si vols que els teus fills tinguin escoles de nivell o si creus que ens cal tenir un aeroport competitiu i connectat amb vols a tot arreu. Ja sé que hi ha paraules, com independència, que t'espanten, però creu-me: són el menys important. Tria entre sobreviure o agonitzar entre escorrialles, tu mateix.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 51. Dilluns, 4 d'agost del 2008
Paraules clau: Catalunya, Trajecte, Convergència

Gol a Air Berlin

Encara cueja en les nostres breus memòries l'article de la Revista de Air Berlin atacant la normalització lingüística i en defensa del Castellà "oprimit" per la "imposició del Català".

Doncs bé el Barça havia de viatjar als EUA amb la citada aerolínia però va cancel·lar el contracte viatjant finalment amb un servei contractat a un altra companyia.
Nosaltres que com a Catalans ens hem de menjar tots els marrons i ens hem acostumat a boicots cada cop que a un il·luminat de torn vol fer un boicot xenòfob i ens hem de recomanar a nosaltres prudència no sigui que ofenem amb un contraboicot.
Per exemple de boicot: http://www.gav-valencianistes.com/cas/productes.htm: llista incorrecta, per cert on recomanen molts productes fabricats a Catalunya.

Hem d'agrair a la Junta actual i al seu president Joan Laporta el gol a Air Berlin. Amb tot el què representa i el valor de fer aquest acte en coherència nacional amb els valors catalanistes del Barça i no escollir una companyia què actuí contra el interès dels catalans, és a més exemple i referent moral per a molta gent, què és sent enfadada i alhora cohibida a fer se respectar.
Fet d'on pot ser l'única crítica què he de fer és què sembli què s'hagi fet a última hora i el club hagi incorregut en despeses de cancelació.


Aquest se'ns dubte és l'exemple que ens cal per som un mercat de 12 milions d'habitants en el conjunt dels països catalans i si una companyia com Air Berlin, Seat, Telecinco, etc. Subscriu manifestos, ataca l'ensenyament de la nostra llengua o no vol posar noms catalans per no ser prou espanyols.

No hi ha problema i ho hem de prendré amb normalitat. Si tenim qualsevol altra alternativa raonable a aquestes companyies n'escollim unes altres companyies a l'hora de adquirir o contratar bens i serveis. Perquè en una economia de mercat tenim la llibertat d'escollir i els beneficis i la quota de mercat són suficients motius perquè una empresa corregeixi els seus errors.

Yugospaña

Adjunto aquest article perquè des de fa temps la Brunete mediàtica i els seus elements més jihadistes hispànics parlen de contínuament de "Balcanització" referint-se a qualsevol iniciativa de caràcter nacional no espanyola. Per tèbia què aquesta sigui, és durament criticada sempre fent crides per provocar la por i dir que és un pas més a la Desmembració d'Espanya. amb frases del Tipus: Qualsevol secessió seria com tallar un braç a Espanya. Quants morts ha provocat la independència de Montenegro? (0, ja us responc). Davant qualsevol idea o comentari, no ja independentista, ni en defensa no de més autogovern si no de l'autogovern mateix de les autonomies amb drets històrics.

Quan ells des la COPE, Razon i el Mundo, entre altres plataformes. Semblen la radioTV Sèrbia abans i durant el conflicte encenent contínuament els ànims, deixant anar barbaritats, alimentant odis i fent sortir els instints més baixos. I demostrant si més no una sorprenent empatia per la Sèrbia de Milosevic.

Yugospaña

Paraules clau: Llengua. 18-07-2008

En 1986 la Academia Serbia de las Artes y las Ciencias denunciaba que los únicos que no tenían derecho a usar su lengua eran los serbios que vivían en territorios bilingües, reclamaba la primacía de la lengua serbia como lengua común de todos los yugoslavos, atacaba a los ‘particularistas’ como antidemocráticos, y protestaba ante la opresión económica de Serbia por Eslovenia y Croacia.

Desencadenó un proceso de imposición de la mayoría serbia sobre las minorías nacionales que incluyó la limitación y recuperación de las competencias ‘autonómicas’, la supresión de la autonomía, el blindaje de la supremacía serbia, condenas judiciales a los desafectos, agresiones verbales y físicas, y, cuando las naciones minoritarias optaron por la independencia, el ataque militar. Ya vemos cómo ha concluido: Serbia no ha podido impedir ninguna independencia, se ha estancado económicamente, está aislada internacionalmente, y se debate entre la miseria moral y la pobreza.

Algunos españoles están iniciando este camino y de la actitud agresiva y los insultos han pasado a las amenazas y los incidentes violentos rojigualdos. Son un tigre de papel, sólo conseguirán el colapso de su nación. Estamos en la Unión Europea y no pueden utilizar ni la violencia militar ni golpes de Estado o legislativos, España tiene demasiado que perder y no puede ganar, ni por las buenas ni por las malas, contra la voluntad democrática de las minorías nacionales. Lo hicieron con Primo de Rivera y Franco, ahora no pueden.

Publicat a Público el dia 18 de juliol de 2008.

Escrit per: Alfons López Tena

Seguint en el Tema Afegeixo un article referit a un Article aparegut al singular Digital referent a un article de Francesc Marc Àlvaro sobre Francesc de Carreras i les seves postures sobre Milosevic i el genocidi Serbi. També expresades sobre L'Holocaust i Favor de Sadaam Hussein.

Francesc de Carreras va relativitzar el genocidi de Milosevic i també va defensar Sadam Husein

El periodista Francesc-Marc Álvaro ho va denunciar la setmana passada a les pàgines de La Vanguardia amb l’article Esa Yugoslavia de algunos catalanes. La peça començava amb una recomanació: “A alguno de los intelectuales barceloneses, catalanes, españoles y europeos que negaron –y todavía niegan- el caràcter genocida del régimen serbio que emergió en los Balcanes tras la descomposición yugoslava deberían regalarles el libro Postales desde la tumba, del Bosnio Emir Suljagic”. Álvaro no donava noms, però l’al•lusió era inequívoca i Francesc de Carreras, professor de Dret Constitucional i un dels fundadors de Ciutadans-Partido de la Ciudadania, va respondre-hi dos dies després a través d’una breu carta al mateix diari, on titllava de “fals i calumniós” l’argument

I el cas és que De Carreras sí va relativitzar el genocidi serbi comparant-lo amb un d’hipotètic perpetrat per l’OTAN, i fins i tot va arribar a posar en dubte la legitimitat del Tribunal Penal Internacional que jutja entre d’altres els crims de guerra comesos a la guerra de l’ex-Iugoslàvia. Així ho demostra la transcripció d’una tertúlia que els dos protagonistes de la polèmica van mantenir al Matí de Catalunya Ràdio, el dilluns 31 de maig de 1999. En aquells temps, el periodista Xavier Campreciós feia una crònica diària sobre les tertúlies del dia anterior a El Periódico de Catalunya. En la del dimarts 1 de juny d’aquell any, titulada Errors bèl·lics i horrors diversos, el periodista escrivia:

Antoni Bassas (Catalunya Ràdio) va plantejar ahir: “Un informe intern de l’Aliança admet que l’acumulació d’errors està fent perdre a l’OTAN la batalla de l’opinió pública”. Martí Anglada va contraposar aquest fet amb “la insistència de l’OTAN a plantejar l’ideal de la guerra sense morts”. Francesc-Marc Álvaro ho va subscriure: “I de no voler dir que això és una guerra. El problema de l’opinió pública l’ha creat el mateix llenguatge de l’Aliança, al permetre crear una expectativa d’asèpsia...” Bassas va dir que això dels errors de l’OTAN als Balcans li recordava el mortífer atemptat d’ETA a Hipercor, perquè els etarres van dir després que havia estat un error: “Si no hi haguessin posat la bomba, no hi hauria hagut errors. I si es llacen bombes, ja se sap a què s’exposa...” Va arribar Francesc de Carreras i es va felicitar que “l’opinió pública impulsi cap a la pau i no cap a la guerra, que tan deslegitimada està, i encara més una guerra com aquesta, sense riscos, en què les morts són errors...” Bassas hi va objectar: “Deslagitimada no; el tribunal Penal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia processarà Milosevic per una pila d’acusacions...” De Carreras va qüestionar el tribunal ‘ad hoc’. Anglada va recordar que el va crear l’ONU. Álvaro va defensar el tribunal. Va pujar la tensió: “¿Milosevic és genocida o no? De Carreras va acabar dient: “L’OTAN ha causat un genocidi més gran”. “Això ho deien Milosevic i Anguita”, li van dir. “I Galbraith, Chomsky i Bobbio”, va adduir ell. “Al•lucino; el tenia per seriós, va dir Álvaro, després que De Carreras qüestionés tot tribunal especial, inclòs el de Nuremberg. (...)

Aquesta transcripció, que en el seu dia De Carreras no va desmentir, deixa clar com el catedràtic va relativitzar el genocidi impulsat per Milosevic, tot argumentant que “L’OTAN ha causat un genocidi més gran”.
Però aquesta no ha estat l’única ocasió en què De Carreras ha explicitat controvertits judicis respecte de conflictes bèl·lics de primer ordre a escala internacional. Ja l’any 1990 (el 20 d’agost, a El País) en el seu article El mercado libre armado, va defensar la figura de Sadam Husein, en el context de l’ocupació iraquiana de Kuwait:

(...) Por el contrario, la imagen que se ha dado es que el loco, abominable y sangriento fascista Sadam Husein constituye el mayor peligro para la paz mundial y su país es el más gigantesco campo de concentración. Y, sin embargo, según como se desarrollen los acontecimientos, este personaje puede ocupar el lugar que hace ya muchos años dejó vacante Nasser como líder de unos países árabes unidos.
Porque es evidente que Sadam Husein ha tenido poderosos motivos para ocupar Kuwait. En primer lugar, uno derivado de la guerra con Irán: la necesidad de salida al mar que permita a Irak exportar petróleo, su única riqueza apta para el comercio exterior. El segundo motivo es mucho más importante: impedir la baja continuada de los precios del petróleo que la sobreproducción que Kuwait y los emiratos -contraviniendo los acuerdos de la OPEP- estaban fomentando. Y esta razón es más importante porque va más allá de los intereses iraquíes -favorece a todos los países, árabes y no árabes, de la OPEP- y puede poner en cuestión las economías occidentales -llamadas, desde una visión blancocéntrica, economía mundial-. De ahí que el conflicto actual no se limite a un mero conflicto regional -como la guerra Irán-Irak-, sino que se haya transformado en un conflicto mundial: ocupar Kuwait y amenazar a los emiratos y a Arabia Saudí es enfrentarse no con otros países árabes, sino con Estados Unidos, Europa occidental y Japón. (...) ”

Discusió amb un comunista

Em sento irritat per la demagògia independentment del seu origen. Molts cops els comentaris tot i políticament correctes i ser benintencionats no passen cap tall de sentit comú.

Una molt clara és la típica discussió metafísica entre els valors i voler avantposar la bondat o la malvat d'un valor segons una ideologia. Com la moto què se'ns ha venut dient que la esquerra defensa totes les bones causes i els de dreta són Satanàs.
I voler assignar valors positius o negatius segons si és fa des de la dreta o l'esquerra. Un exemple. Sobre Pinotxet: Es un fill de puta, Però és el nostre fill de puta. Kissinger. (ho subscric per mi qualsevol tirà ho és per definició, què sigui de dretes o esquerres per mi és intranscendent)) a El Fidel, Fill de puta?!(llegir entre astorament i Ràbia) Però si és dels nostres! Qualsevol intel·lectual políticament correcte.

Però en aquest cas parlàvem entre pintes de Guinness amb els de la colla i sempre tenim tots un amic "progre". I sense saber perquè comença a fer un elogi a la economia planificada amb planificació de la producció per part del govern i la intervenció i regulació del govern en l'economia...

On jo un cop sortit del shock, vaig decidir abandonar la correcció política i retornar les seves neurones al segle on vivim. defensava la, com no, no intervenció del govern en els mercats tret de supòsits com la protecció del feble, lluita contra els monopolis, control de les externalitats, defensa del medi ambient, etc.
Sota el pretext que les bones intencions no ho són tot i mots cops són contraproduents i s'ha de fer un anàlisi dels resultats.
I fent una crítica de les economies de planificades basant-me en la realitat del fracàs històric de la planificació i per les raons de la seva Fallida, Com una manca de preus de mercat i explicant la raó perquè els països de economia de mercat. Eren més eficients sols per l'existència de competència; és reduixen els costos econòmics i augmenta la qualitat i varietat dels productes existents al mercat. i un exemple. De com una decisió de planificació socialment "justa" podia tenir efectes desastrosos i contraposant ho amb el comportament del individus en el carrer en el seu dia a dia.

No podent evitar rematar una cita de Churchill què diu: El Liberalisme no ha assolit un repartiment equilibrat de la riquesa però el Comunisme, en canvi, ha assolit un repartiment equitatiu de la misèria.

El bonisme ben intencionat del meu amic, tot i la seva bona replica, falla en aquest punt d'admetre la veritat de la cita. Què ho va fer: Però dir què per ell és millor la igualtat total; ser tots miserables a haver desequilibris i haver rics i pobres.

I certament no és el mateix, perquè el ser miserable és arribar passar gana. Viure en el límit de subsistència, 2$ dia, segons l'ONU. I contrastant ho amb què és ser pobre o les facilitats per arribar a final de mes i com la pobresa és una definició relativa, a la UE seria una persona amb un 50% o menys de la renda per capità dels seu país. Per tant no és el mateix ser pobre a Luxemburg, Noruega o Dinamarca on un "pobre" a Espanya seria de classe mitja alta. Amb ser pobre a Albània, Haití o Somàlia.

Demostrant li que en economies de mercat i democràcies les diferències entre rics i pobres existeixen però com més "ric" ets tu i el teu entorn de més i millors serveis pots accedir amb la teva renda. Els diners no donen la felicitat o la salut. Però poden fer que la atenció hospitalària sigui millor, i la teva esperança de vida sigui 80 anys i no 40. Puguis disposar de una bona educació o tenir vehicle propi i fer lo servir en bones vies. mentre què en país "miserable" els serveis a l'abast de la immensa majoria dels habitants són miserables també.
I que l'exit del liberalisme i el capitalisme com a organització de l'economia pot ser no ha estat reduir la distancia entre rics i pobres. Però Sí, Que les mitjanes com la renda per capità siguin més altes i que hi hagi mobilitat i capacitat de progrés social. Si parlem de X amb 46000 $ per habitant i per exemple i un país Y amb 3500$ per habitant podem estar segur què en X viuen millor. També què hi haurà més distància entre rics i pobres per la dispersió de les rendes, però també la classe mitjana serà el grup més abundant. Tot i així els nivell de vida dels pobres de X serà molt millor que ha Y.


Pd: El seu tren de vida no el tindria en un país d'economia planificada.