La defensora del pueblo i la imposició lingüística.

La "nostra" defensora del pueblo español en funcions. S'ha dedicat a obviar la seva interinitat i deixar mostres del seu amor per Catalunya (per on ha estat diputada pel PP). Dedicant-se a la noble tasca de fiscalitzar i sancionar tot suposada imposició del català. Per cert no gaire allunyada en aquest camp del seu antecessor Enrique Mújica (PSOE).

Digeum què és catalana, solament per accident de naixement i sense cap més filiació a Catalunya. I fidel a la seva herència familiar lligada al falangisme i al ultraconservadurisme més trogodita i cavernari; quan per sort no esdevé casernari; tan típic de aquest racó (del cul) d'Europa conegut com a Península Ibèrica.

"Nostra" defensora de nosaltres, pueblerinos províncians, esta dedicada a defensar-nos de nosaltres mateixos i dels llibertinatge amb el què democràticament escollim els nostres representants polítics escollits i als que sabent que s'han dedicat visible i notablement en el nostre marc legislatiu a defensar la igualtat de deures respecte el català i castellà i ells reconeixent (i nosaltres considerant) que el català ens és la llengua pròpia (i s'ha preservar) els seguim votant.

Per una banda ens etziba què és: "flaco favor a una lengua (en referencia implícita al catalán) cuando se impone su uso a quienes en origen somos libres de utilizarla o no". justificant com recorre lleis catalanes que fan del català llengua preferent d'integració o s'oposa que la negligència en el coneixement i us del català sigui sancionat. I alhora ens defensa el cas contrari dedicat al castellà com a obligatori i imposat pel marc jurídic espanyol. "Cava de Llano deja muy claro que las leyes que obligan a etiquetar en castellano –más de 500– no tienen como fin la "imposición de deberes por razones lingüísticas (...) sino de la razonable exigencia de utilización de un medio de comunicación idóneo para garantizar que la información del etiquetaje llega a todos sus posibles destinatarios"" i que com pertany a tota llei el seu incumpliment mereix sanció. I que el català no pot aspirar a tenir igualtat de tracte respecte el castellà. I com en els temps que els seus papes i el movimiento regien el destins dels catalans, que sapiguem qu el lloc del català és a casa: "En el ámbito privado el uso de cualquier lengua debe ser plenamente libre sin imposiciones que coarten esa libertad original inherente" (tot i que, no se si és perquè és impossible controlar l'us a casa o perquè ella creu què és l'us lingüístic que mereix). Aquesta política lingüística no te res a envejar a la que Franco practicava, perquè és la mateixa.

Dedico: aquest escrit als què com: PP, UPyD i C's que en campanya s'han dedicat (amb l'excusa de la llibertat) parlar dels pobres castellanoparlants indefensos, i que igualen la catalanitat a radicalitat. I nacionalisme català: No com a voluntat de poder viure amb normalitat com el què s'és; si no a la suposada imposició, per ells certa, del català per un règim de dubtosa qualitat democràtica. I als què com el PSOE han parlat de la no necessitat de fer complir les sancions què marca la llei de política lingüística.

Com ve afegia en Jordí Basté. Afirmant; que cada vegada que hi han declaracions d'aquest calibre i barra apareixien (reactivament) cent independentistes. Cal ser proactius en la defensa del què som i tenir un govern fort i no lligat a Madrid per poder defensar amb normalitat i sense condicionants ni lligadures, davant d'ens de marcat contingut polític on no hi ha més pluralitat que la què és reparteixen PP i PSOE.

Sortir del clot o sortir d’Espanya

Sense pellofa

Sortir del clot o sortir d’Espanya

"Montilla president però, això sí, amb sis o set diputats independentistes insubornables ben asseguts al Parlament, esperant el dia D i l’hora H"

Francesc-Marc Álvaro

No vull fer analogies fàcils, però fa dies que penso en algunes discussions que tenien lloc dins del bàndol republicà durant la Guerra Civil: què cal fer primer: guanyar la guerra o fer la revolució? Els historiadors han demostrat que aquests dilemes van ser letals per a la causa republicana i, de pas, per al catalanisme i Catalunya. Avui, arran de les eleccions que tindran lloc el dia 28 de novembre, sembla que hi ha un cert debat, dins del món sobiranista, entre aquells que volen prioritzar un programa per declarar la independència a mig termini i aquells que pensen que, en primer lloc, cal posar en marxa el país, recuperar la confiança, refibrar el prestigi institucional i fer que l’economia i l’ocupació trenquin el cicle negatiu.


Hi ha un discurs independentista que, portat d’un decisionisme màgic, afirma que no importa calcular ni el suport social a la secessió ni la capacitat de Catalunya de trobar aliats exteriors. Proclamem la llibertat demà a les 6 de la matinada i, au, siguem feliços. Des d’aquest discurs també es considera més important accelerar els ritmes d’un hipotètic procés de ruptura que no pas seduir aquells catalans que, ara com ara, encara no han entès que la creació d’un Estat propi és l’únic camí que ens queda per a la salvaguarda del interessos nacionals. Si hom està convençut que declarar la independència de Catalunya consisteix només a tenir els diputats necessaris per fer el gest, pot votar el Reagrupament de Carretero o la Solidaritat de Laporta. Si hom pensa que és impossible fer créixer l’afany de plena sobirania sense sortir del clot econòmic i social on ens trobem, pot votar CiU (que ja sabem que no és una formació independentista però que no l’exclou i, a més, ocupa un espai central on també hi ha molts independentistes). En aquest quadre, em costa posar-hi ERC: ni té credibilitat com a punta de llança independentista ni la té com a opció de govern disposada a gestionar amb seriositat els temps difícils.

Dit això, vull advertir d’un fenomen típicament català que resumiré amb una frase que tots sentim aquests dies: “Mira, jo ja sé que Mas és l’home més indicat per endreçar la casa en aquest moment, i està bé que tu el votis i que sigui president; però jo votaré Laporta / Carretero, perquè hem de tibar”. Qui ens ho diu vol que Mas sigui president de Catalunya però, a la vegada, vol fer un vot estètic, vol donar-se un gust i, sobretot, vol sentir-se per sobre d’aquells que triaran la papereta pragmàtica, ambigua, impura i majoritària de CiU. “Com que tu, amb la teva sensatesa, t’encarregues de frenar un tercer tripartit, jo puc fer de gran i ferm patriota”, pensa l’amic que vol votar Laporta o Carretero. És una actitud digna d’estudi psiquiàtric: refia de la responsabilitat de la resta per realitzar-se sense manies. Només un país acostumat a no tenir poder des de fa segles pot generar aquestes patologies tan particulars.

Però aquesta manera de fer amaga un problema radicalment insalvable: pot conduir – si és imitada amb alegria per més patriotes del compte – a una segona presidència de José Montilla. Tal com sona. Montilla president i, això sí, sis o set diputats independentistes insubornables ben asseguts al Parlament, esperant el dia D i l’hora H. Un espectacle veritablement digne d’admiració, per la saviesa estratègica incommensurable que posaria en evidència, davant de tot el món i part del sistema solar.

Els castellers i el Tripartit

És evident que set anys de Tripartit han esquerdat l'autoestima de Catalunya. Del tot evident. És per això que, fa pocs dies, moltes veus valoressin la visita del Papa i la consagració de la Sagrada Família com un èxit i un estímul a l'autoestima. El mateix es va poder dir ahir, a partir del moment que els castellers van ser nomenats per la UNESCO patrimoni immaterial de la Humanitat. Tothom a Catalunya se'n va alegrar: una cosa específicament catalana rebia un reconeixement universal.

El president del Parlament, Ernest Benach, i el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresseras, se'n van congratular. Tots dos van coincidir que les torres humanes, nascudes a Valls a finals del segle XVIII, són un exemple de la singularitat i la universalitat de la cultura catalana i representen un seguit de valors positius com "l'esforç, el treball en equip, la solidaritat i la integració".

Tot molt bonic, però amb un revers negatiu. Posats a parlar d'integració, la decisió de la UNESCO va posar de manifest altre cop la crònica desunió del govern català, motivada per les visions nacionals irreconciliables que tenen el PSC i ERC. I és que ni Benach ni Tresserras van donar transcendència per a Catalunya al reconeixement (efectuat també ahir) del flamenc. El president Montilla, en canvi, es va felicitar pels castells, però no es va poder estar de recordar "les arrels catalanes del cante jondo".

Però que va abundar més en aquest assumpte va ser l'alcalde de Barcelona, Jordi hereu, que va insistir va voler destacar la importància en el món casteller de les sis colles de la ciutat, però alhora va recordar els orígens catalans de noms emblemàtics del flamenc com Carmen Amaya i Miguel Poveda. És a dir que, per al PSC, es tracta de seguir en la línia, iniciada per Maragall, de reivindicar per damunt de tot el caràcter mestís i multicultural de la capital catalana. En perjudici de la seva catalanitat, és clar.

Font: Catalunyaoberta.cat

Ni-Nis, algú ho havia de dir.

La proposta del actual inquilí de la casa dels Canonges em sembla. Poc assenyada, del tot estúpida i molt més electoralista (feta just abans de les eleccions) i a més amb mala fe. Perquè comprometrà el futur Govern què surti de les eleccions d'aquí vint dies i haurà de batallar amb l'estat de les finances de la Generalitat.
Primer de tot: Hem de considerar què la mesura en sí és insuficient. Sols arribaria a 5000 dels 154000 "ni-nis". Suposadament; la futura Generalitat els haurà de pagar el 70% del salari mínim, 433 Euros, donar-los formació laboral, posar-los un tutor i trobar-los feina. En el supòsit que vulguin de deixar de ser part d'aquest col·lectiu. I de no fer aquest projecte pagar el preu d'impopularitat de aturar-ho amb una oposició atroç dels partits del tripartit. Què acusaran al Govern de: "desballestar l'Estat del Benestar".

Certament l'atur juvenil és tot un problema i és el dels joves un dels sectors més afectats per la precarietat laboral i la crisi, amb una taxa d'atur què més què dobla la taxa d'atur general. S'han de poder exercir polítiques d'ocupació actives i obtenir del govern Central els fons i les competències per dur-les a terme. Per disminuir l'atur juvenil calen polítiques com: Invertir en la formació professional, beques per als desocupats que tornin a estudiar, autoocupació, suport als emprenedors i incentius (deduccions fiscals) a les empreses que contractin/formin a joves sobretot si ho fan amb contractació indefinida.

Aquesta idea subjacent mama de la idea intel·lectual que l'individu és bo i la societat dolenta, per tant si un individu s'exclou d'aquesta probablement no es culpa de l'individu si no de la societat.
La idea subjacent, en canvi en la proposta és què el "Papa Estat" s'encarregarà de tot. Ell els formarà i a més els trobarà una feina (possiblement dintre el propi aparell). No cal buscar-te la vida i pots aparcar; l'esforç, la pròpia iniciativa i minimitza el valor l'estudi o el treball.

De fet, aquesta proposta em sembla un insult i un desmotivador als Si-sis: joves que hem estudiat, ens hem format, parlem idiomes i molt sovint simultàniament hem treballat. I què pot ser ara estan a l'atur i estan buscant una feina i/o formant-se alhora.

Pot ser els "ni-nis" a diferència de la idea subjacent, no són víctimes d'un sistema si no de si mateixos. I de la seva incapacitat de poder-voler canviar el seu estat, que els correspon més a ells que al conjunt de la societat.

Els 20 milions d'Euros de subvenció als "ni-ni", suposa un premi a la mediocritat i al conformisme, a la desmotivació i la manca d'expectatives. No obstant aquest acord no deixa de ser coherent amb el què ha estat el govern Tripartit i la mediocritat de la figura de l'actual President. El relat (lakoffià) de Montilla ha estat l'orgull de ser "ni-ni" i revestir-ho de l'èpica de ser-ho "per les circumstàncies".

I quina millor metàfora hi ha del segon Tripartit que un "ni-ni".

TRIPARTIT, EL GOVERN DELS NECIS

Des de fora

TRIPARTIT, EL GOVERN DELS NECIS

"És niciesa, no pas seny, el què ha demostrat el Govern de la Generalitat en la gestió de les finances catalanes"

Agustí Bordas

El nou govern del Regne Unit, integrat pels Conservadors i els Liberal-Demòcrates, va anunciar la setmana passada un seguit de mesures d’austeritat per fer front a l’aclaparador dèficit que arrossega l’administració pública britànica. El Primer Ministre, David Cameron, ha aconseguit proposar unes retallades pressupostàries indispensables per evitar l’enfonsament de les finances públiques de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, asfixiades per un dèficit públic d’un 11.4% respecte el seu Producte Interior Brut.

El nou govern britànic ha hagut d’actuar amb responsabilitat per adreçar els enormes dèficits i deute heretats dels desastrosos governs laboristes. Tony Blair, Gordon Brown i els profetes de la “Tercera Via”, han deixat el Regne Unit en una situació molt precària, tot demostrant el fracàs absolut d’un model d’esquerres, el Nou Laborisme, que serví de model i inspiració per a molts socialistes nostrats.

És gràcies als sacrificis proposats per Cameron i Clegg que el Regne Unit ha pogut mantenir el ràting de deute establert per Standard & Poor’s i preservar la seva reputació davant els mercats internacionals de deute; justament el contrari del Govern de la Generalitat, mancat de credibilitat a nivell internacional, oposat a frenar la despesa pública i responsable d’una emissió de bons públics d’un cost elevadíssim. D’això, el lamentable President Montilla, en diu “invertir en seny”.

És niciesa, no pas seny, el què ha demostrat el Govern de la Generalitat en la gestió de les finances catalanes. Hom hauria de denunciar la perillosa combinació d’irresponsabilitat i ignorància dels integrants del Tripartit fins el moment actual. No obstant, cal reconèixer-los un evident maquiavel•lisme en la seva gestió pública dels darrers mesos. M’explicaré.

Convençuts de la seva futura derrota electoral, els integrants del Tripartit han decidit mantenir nivells de despesa excessius –tot finançant-se amb els bons Montilla– per evitar el desgast electoral que suposa racionalitzar la despesa de l’Estat del Benestar. El Tripartit ja pensa en les eleccions de 2014 i pretén acusar CiU de “desmantellar l’Estat del Benestar” quan, inevitablement, Artur Mas cerqui mesures per evitar la implosió de les finances catalanes.

Així doncs, ens trobem davant un dels exemples més tenebrosos d’hipocresia en la història recent de la política catalana. Mentre Antoni Castells no reconeix el fiasco del nou sistema de finançament, Iceta rebutja la millora de les finances catalanes mitjançant el Concert Econòmic i els 25 diputats del PSC a Madrid s’encarreguen d’aprovar uns pressupostos generals de l’Estat que –novament– discriminen Catalunya tot afavorint els feus electorals del PSOE, el nou govern de la Generalitat heretarà el producte de set anys de mal govern. Cal ser molt cretí per creure’s que el Tripartit defensa l’Estat del Benestar quan, evidentment, només té en compte el seu propi benestar.


Font: WWW.elsingulardigital.cat/

Independentisme immadur

L'actual guerra civil dintre del Cercle Català de Negocis ens ha de fer pensar en la immaduresa de l' independentisme més messiànic i com espatlla tot el que toca. Aquesta confederació empresarial què tan bona tasca ha fet per difondré la causa de la independència econòmica, avui es troba partida entre partidaris dels dos partits independentistes novells. Una metafora còmica podria ser la batussa entre jueus davant la cambra de la dona de Pilat a La vida de Brian.

Com bé fa notar el periodista Jaume clotet. El problema de la institució és què alguns han volgut i han aconseguit; deixar què fos un lobby empresarial, per convertir-la en una plataforma de suport. Un simple Altaveu polític i no una plataforma empresarial transversal què va aconseguir participar i donar una bona sorpresa a la cambra de comerç de Barcelona.
De la lluita entre RCAT i SCI pel control del Cercle. Sols en sortirà perdedor el Cercle Català de Negocis amb la total pèrdua de la seva credibilitat, solvència i independència.

No obstant, en les confederacions empresarials alguna cosa és mou: Femcat va contestar per primer cop a l'establishment econòmic a Foment del Treball i va obtenir una gens menyspreable tercera part dels vots.

Aquesta és una de les causes per les què no canviaré el meu vot a les eleccions nacionals catalanes respecte el 2006. Ni el vell ni el nou independentisme explicit han demostrat tenir prou maduresa per fer un full de ruta seriós; què no sols tingui una tàctica a curt i mig termini i no d'un full de ruta estratègic. Per arribar al final del procés. De fet les propostes de RCAT i SCI han estat bàsicament saltar de cap al procés què CiU comença a encetar. RCAT semblava una canvi esperançador un bri de maduresa en la permanent adolescència política de l'independentisme; fins al seu esperpèntic congrés i la no concreció d'una aliança Electoral amb SCI.

Aquests esperpents continus i delirants propostes preelectorals i "futures promeses de tretes de pit postelectorals" em desmotiven, ho sento, ja ho sentit abans a Esquerra i se com han acabat.
La conclusió ha estat desactivar gran part del votant independentista i que gran part d'aquest votant doni la seva confiança (amb nas tapat o no) a les eleccions per un partit què no és independentista explicit.

Canvi o continuïtat a les eleccions del 28-N

Canvi o continuïtat a les eleccions del 28-N

"Els resultats del 28-N aportaran un hemicicle molt diferent de l’actual, amb canvis clars en la correlació de forces, el dubte està, no en el sentit del canvi sinó en la magnitud d’aquests"

Jordi Sauret

Doctor en Sociologia i director-gerent de l’empresa Feedback

Més enllà dels detalls en el nombre de diputats de cada formació, les eleccions de l’any 2003 varen ser eleccions de canvi, i així es va interpretar positivament els inicis de l’experiència del primer tripartit. Cada elecció planteja un escenari de canvi o de continuïtat.

Durant la legislatura del primer tripartit, aquest lentament va anar decebent a segments dels seus electors que potser tenien un excés d’expectatives en el canvi, però l’alternativa no es considerava millor, de forma que les eleccions de 2006 varen ser de continuïtat (menor participació que avançava un malestar, però que no recollia de forma significativa el principal partit de l’oposició, i es produïa la sorpresa de l’entrada al Parlament de C’s, que amb relativament pocs vots va aconseguir representació). Però aquests petits canvis, no alteraven la composició de fons dels dos grans blocs: govern – oposició. Havien estat eleccions de continuïtat.

A diferència del primer tripartit, la constitució del segon des del primer moment no va ésser avaluada de forma tant positiva. A mig mandat, les enquestes ja apuntaven que el tripartit no es podria tornar a constituir, doncs una part significativa dels votants d’ERC no ho acceptava, i CiU recollia bàsicament aquest desgast, mentre la resta de partits mantenien perspectives de suports electorals estables. Es mantenia un escenari de continuïtat només alterat en la frontera CiU-ERC.

Des de principis de l’any 2010 s’acceleren i agafen força moviments fins aquell moment no detectats, que amb l’agreujament de la crisi econòmica, o si més no la percepció que les coses “ara sí” realment estan malament (la presidència espanyola va magnificar a escala europea el malament que ho feia el govern central), va suposar que l’electorat del PSOE, i aquí a Catalunya del PSC, s’enfonsa, i massivament manifesta en les enquestes que s’abstindrà o votarà a altres partits.

De forma que a sis setmanes de les eleccions, i ara caldrà veure com s’accentuen o es matisen a partir de les estratègies dels partits, s’està davant el següent escenari que determinarà si les eleccions al final marquen pautes de continuïtat o de canvi:

1. L’opinió pública de forma transversal vol sentir solucions sobre temes econòmics, i una gran part sembla que orientarà el seu vot en direcció a la formació que li generi més expectatives de sortir de la crisi i tornar a crear ocupació, i això, trenca fidelitats electorals i està en la base dels resultats que aporten avui les enquestes. D’alguna forma, una part de l’opinió pública pot votar quasi en forma plebiscitària en relació a aquest factor, més enllà de les simpaties ideològiques estrictes.

2. En aquests moments es registra una molt alta abstenció selectiva de segments que varen votar les actuals formacions del govern tripartit, i que avui massivament rebutgen aquesta fórmula de govern.

3. El malestar en la relació entre Catalunya i la resta de l’Estat s’incrementada després de la sentència del TC respecte l’Estatut, i es manifesta de diferents formes, ja sigui optant per una via independentista, però també, retroalimentant els sectors més espanyolistes i un potencial conflicte lingüístic, però... ¿fins el punt que algun partit canalitzi també aquest malestar “constitucionalista”?

4. I un altre interrogant, ¿algun partit sabrà canalitzar de forma preferent l’augment del sentiment independentista?, o bé, es diluirà en diferents opcions (CiU-ERC-SCI-Reagrupament).

5. Sumat al malestar econòmic i a l’encaix entre Catalunya i l’Estat espanyol, i la desconfiança crònica vers la classe política, afloren conflictes socials de base econòmica que prenen forma de conflicte que pot amenaçar la cohesió social dels barris amb més presència d’immigrants de darrera generació.

6. I finalment, a part de les diferents tipologies de malestars, se suma una corrent de fons que rebutja els governs percebuts com a dèbils; i fins el moment en les enquestes l’electorat a sis setmanes de les eleccions mostra la preferència per atorgar un mandat clar a un sol partit, perquè pugui governar amb fortalesa parlamentària, prengui decisions (es reclama un retorn a governs amb autoritat), i en tot, si ho fan malament ja els castigaran en les properes eleccions.

Aquests sis vectors són suficients per considerar que els resultats del 28-N aportaran un hemicicle molt diferent de l’actual, amb canvis clars en la correlació de forces, el dubte està, no en el sentit del canvi sinó en la magnitud d’aquests i els matisos que poden introduir l’entrada de nous partits. La campanya electoral acabarà de concretar els detalls d’unes eleccions percebudes en clau de canvi, ni que només sigui perquè quasi ningú reclama amb orgull l’actual fórmula de govern tripartit.

Font: Singular digital