diumenge, 13 de gener de 2008

Desfer o refer Espanya


Refer o desfer Espanya, de Ramon Tremosa

Penjo aquest article de'n Ramon Tremosa amb retard. Per raons, alienes a la meva voluntat el blog passa unes setmanes en què no hagut gairebé producció pròpia. Ara torno a obrir i ho faig publicant aquest article. Gràcies.

Per imperiosa necessitat econòmica, a mitjans del segle XIX els catalans vàrem fer Espanya. La
industrialització catalana del segle XIX constitueix un cas excepcional a Europa, en ser l'única revolució industrial feta sense carbó com a font d'energia. La revolució industrial, que va mecanitzar la producció tèxtil generant espectaculars increments de la productivitat, va començar a Anglaterra al segle XVIII i es va generalitzar a les regions europees que disposaven de carbó. A la península Ibèrica, però, de carbó només se'n trobava al Cantàbric i d'un tipus, l'antracita, no tan bo ni apte per al seu ús industrial, a més de ser força més car d'extreure.

Catalunya és un país molt muntanyós, pobre en aigua, terra fèrtil i en recursos naturals i minerals. Tot i aquestes adverses condicions, però, el sector tèxtil català va saber industrialitzar-se explotant l'aigua, aprofitant l'energia que els salts d'aigua generaven per a moure les màquines de les fàbriques: la importació del mineral de carbó d'Astúries o d'Anglaterra feia del tot inviable la producció a uns costos raonables. Així, els rius catalans van ser poblats ràpidament per una gran quantitat de colònies industrials, fins al
punt que els rius Ter i Llobregat eren l'any 1900 dos dels rius més explotats del món.

Ara bé, el tèxtil català generat a partir de l'energia hidràulica no era competitiu a Europa, fet que va tenir unes implicacions molt importants a nivell econòmic i polític: els industrials catalans necessitaven assegurar-se un mercat protegit i el van anar a buscar i a crear a Madrid. És en aquest context que cal interpretar el naixement del mercat econòmic unificat i del marc polític unitari espanyol, que van arribar pràcticament sense canvis fins al 1975.

Aquesta necessitat d'aïllar-se del món va trobar un aliat molt important a Castella, el sector agrari castellà. Aquest sector, que produïa blat en explotacions en règim de latifundi i de secà amb una baixa productivitat, no podia competir amb les importacions de blat francès o rus de regadiu i també necessitava protecció. No és del tot cert, doncs, quan s'explica que al segle XIX els catalans eren proteccionistes mentre que a Madrid estaven pel lliure comerç. Així, de la confluència d'interessos entre el tèxtil català i el blat castellà va néixer el mercat econòmic espanyol unificat i protegit, pràcticament tancat al comerç exterior fins a l'entrada al mercat comú europeu de 1986. En aquest context, l'any 1868 el ministre català Laureà Figuerola unificà monetàriament Espanya amb la "pesseta" (peça petita) catalana, eliminant les diverses monedes existents, i suprimí les darreres duanes interiors que limitaven el lliure comerç de mercaderies dins d'Espanya.

Espanya, doncs, ha estat pels als catalans una primera etapa en el procés de globalització de la nostra economia. Hi ha una frase de Francesc Cambó al Congrés de Diputats el 1916 que resumeix aquests cent anys i escaig d'història econòmica d'Espanya: "Vostès tenen blat, nosaltres tenim teixits, per què no hauríem de col·laborar?". I així també s'entén que l'abat Escarré digués irat en la seva famosa entrevista al diari Le Monde, sentint-se profundament estafat en relació a aquest procés de construcció comuna: "Som espanyols, no castellans!". Si Castella, però, avui monopolitza la idea d'Espanya i n'exclou les altres cultures, el suposat pacte fundacional implícit entre iguals es trenca.

Per imperiosa necessitat econòmica, els catalans avui hem de canviar el marc institucional que ens uneix amb Espanya. Franco trencà el pacte implícit abans esmentat que era fet a la italiana: Barcelona, com Milà, n'era la capital econòmica, financera i empresarial, i Madrid, com Roma, la capital política i administrativa. Des de 1975 Madrid ja no complementa Barcelona sinó que hi competeix directament, en haver-li arrabassat totes les funcions que Barcelona exercia. Curiosament, aquest procés s'ha accelerat més entre 1993 i 2007 que no pas entre 1978 i 1992, com evidencia clarament el darrer volum sobre l'estoc de capital per
territoris a Espanya de la Fundación BBVA (2007). D'altra banda, avui l'economia catalana ven cada cop més als mercats internacionals i cada cop menys al mercat espanyol, com demostra també la darrera taula input-output de Catalunya; de fet, avui els principals sectors industrials catalans ja exporten més a la resta del món que a la resta de l'Estat.

En aquest nou context hauríem de valorar quin és el valor afegit per als catalans de seguir formant part de l'actual Espanya: les infraestructures són fetes i gestionades per a poder ser més competitius o bé estan supeditades als interessos del gran Madrid? Les empreses catalanes estan en igualtat de condicions per a créixer i competir? A Gas Natural, per exemple, després del rebuig a la seves dues opes a Madrid, li haurien fet el mateix a Algèria si fos una empresa francesa? Què han fet els alts funcionaris i la tan costosa diplomàcia de l'Estat espanyol per a defensar els seus interessos? És avui Espanya aquell mercat ple d'oportunitats que havia estat sempre? Si el nou Estatut no es desplega amb generositat, no és clar el valor afegit que suposa Espanya avui per als catalans. Per això crec que el debat polític a Catalunya seguirà
girant en els propers anys, i possiblement amb més intensitat encara, entre els que volen refer Espanya i els que volen desfer-la.


Ramon Tremosa i Balcells és economista i professor de teoria econòmica a la Universitat de Barcelona. Article
publicat al seu web (http://www.ramontremosa.cat/)

4 comentaris:

reflexions en català ha dit...

El vaig llegir a l’‘Avui’, em sembla que deu fer un mes o dos, i el vaig trobar magnífic. Una visió molt clara que el pacte proteccionista entre catalans i castellans ja no té sentit. I també és una manera de veure que el discurs dels que diuen que volen reformar Espanya tampoc no té sentit.

Per això s’emparen en la bona gestió, que és l’únic discurs que tenen.

Josep (sl) ha dit...

De fet és aquest un dels arguments de l'Alfons López Tena per defensar l'independència de Catalunya; passa per la impossibilitat, dintré d'un món global què Espanya protegeixi a les empreses catalanes. I per tant què no hem de tolerar l'actual situació de dependència. Perquè no en treiem contrapartides.

Moré ha dit...

I no serà que l'exponent màxim de l'aplicació pragmàtica de la tesi exposada avuii és l'abstenció davant les eleccions de març? Un 80% d'abstenció és deixar de comptar amb Espanya... altra cosa és claudicaduranisme.

Josep (sl) ha dit...

De fet l'anàlisi és l'invers. Perquè votar a les eleccions espanyoles, doncs perquè les decisions fetes per les corts afecten als catalans. Pots dir què no té sents representat pel govern espanyol; ho entenc i ho comparteixo. Com argument és legítim. Però la única manera amb què els catalanistes ens fem notar en Espanya és amb la nostra representació. Podem sortir al carrer i dir què estem emprenyats.

Però quin cas ens poden fer (cap) si no som prou decissius com per condicionar un gobierno?

Una alta abstenció sols facilita la feina qui des de El Gran Madrid de forma deliberada donen l'esquena a Catalunya.
La consideració dels governs centrals successius envers Catalunya, ha estat proporcional al pes del nacionalisme català.

Un escó catalanista perdut, no queda desert, és ocupat per un diputat. De la mateixa manera que un diputat de CiU, Erc i ICv pot defensar uns interesos què ens són pròpis. Mentré què un del PSOE-C i PPC han demostrat què poden votar contra els interesos catalans.