dimecres, 14 de maig de 2008

Mazal tov!* 60 anys obstinadament dempeus.



Avui fa 60 anys del convuls naixement de l'estat D'Israel. De de el seu naixement amenaçat de mort per seus veïns. Des de la perspectiva dels 60 anys passats. I repassant la premsa econòmica de diverses fonts podríem parlar del petit estat jueu com el miracle sota el foc. Econòmicament des de 1948 la seva renda per capità ha passat de 3100$per capità a 25000$, en l'únic racó de l'orient mitja sense petroli, amb un creixement econòmic sostingut de més d'un 5% anual amb el sorprenent multiplicació per 12 de la seva població. de 600000 dels 1948-1949 als 7,2 milions actuals. Aquest miracle econòmic no és pot entendré sense el capital humà, amb raó Israel és famós per ser el segon Sillicon Valley de fet és el tercer país per empreses cotitzant al Nasdaq i del seva alta proporció de licenciats tècnics i el nivell de les seves universitats té molt a dir, junta amb el pèrfil personal i emprenedor dels seus habitants i el perfil del seus immigrants, ja sigui els emigrats expulsats dels països àrabs el 1949 o dels arribats dels Estats units o l'antiga URSS.

Després de segles de persecucions culminant amb l'holocaust de 6 milions de morts a mans de la Barbàrie nazi. La seva mera existència i el seguir mantenint un estat democràtic, l'únic de la regió, després de 60 anys consecutius d'estat d'emergència té tant mèrit com la seva pròpia supervivència. A tall d'exemple la minoria àrab són els àrabs de la regió amb més drets i llibertats polítiques. Reconeixent què el seu estatus és inferior al dels jueus.

El conflicte àrab-israelià com en tots els conflictes la primera baixa és la veritat, s'arrossega des de fa més de 80 anys de mentides massa cop interessades com: la situació del refugiats palestins. Què existeixen encarà perquè a diferència d'altres refugiats massius de conflictes bèl·lics del segle XX no van ser integrats als països d'acollida, com va passar amb els seus equivalents jueus, repúblicans espanyols o grecs i turcs. Molts cops pels interessos dels propis països àrabs, com a arma de propaganda per mantenir el conflicte viu i desviar la atenció del seu pròpia corrupció i manca de llibertat. I des de el 1967 amb la complicitat de la progressia Europea.

Aquest conflicte és la assignatura pendent del Tigre Hebreu i necessita solucions justes i definitives per portar la pau. però els conflictes amb una durada tan gran és impossible de trobar un culpable. Tot què per la majoria de mitjans sigui clara. Israel. Els propis palestins també en tenen la seva gran porció de culpa amb l'odi fanàtic contra Israel, corrupció i pèssima autogestió dels territoris del futur estat palestí.

Si no el conflicte estarà enquistat en una dinàmica odis mutus: On un bàndol vol consolidar el seu estat i l'altre destruir-lo.

4 comentaris:

Moré ha dit...

Gràcies i per molts anys Israel.

Tresinores ha dit...

Sobre aquest conflicte no acostumo a pronunciar-me principalment per manca d'informaci�. Per� centrant-nos amb el poble d'Israel: Potser la clau del seu �xit �s, a part de ser obstinats, el seu nivell d'uni� en els elements principals per construir un pa�s?
Potser ser doncs, tota una lli� de l'estat d'Israel cap al poble de Catalunya?

Josep (sl) ha dit...

De fet me sembla què aquí és té la mania de seguir el model equivocat. A veure no és una lliçó perquè els punts d'inici són diferents i les situacions de fons també.
Però s'ha de dir Què Israel ha bastit una economia d'alt valor afegit. Com diu un àmic israelià meu: Moïses ens va portar a l'únic lloc del pròxim on a més de no tenir petroli era àrid. Així què l'únic recurs què ens quedava era el cervell.

JoelCatala ha dit...

Els àrabs dels territoris no volen un nou estat àrab a tocar d'Israel. O bé volen la destrucció d'Israel, o bé volen la ciutadania israeliana.