dilluns, 19 de maig de 2008

Menys estat , millor estat. I

A Catalunya El pes de l'administració pública és fa notar amb força i el seu paternalisme també:

Ja en acostumat als missatges del papa estat: Un no vagis a més de 80 km/h, que pots beure, que pots menjar, que pots fer o no amb el teu pis, un govern que pressiona ala professionals de la informació o què prohibeix al ciutadà regar quan les canonades de transport de l'aigua perden aigua de forma ostentosa.

Alhora en els eleccions és recurrent parlar de incrementar la despesa pública o la inversió social quan és diu això mai és precisa quin tipus de despesa pública, ni els costos què té pel ciutadà. Det fet fer promeses electorals esta assumit i és considerà normal, a diferència del que passa entre altres als països de tradició anglosaxona, on la primera pregunta és com ho finançarà.
La despesa pública la podem classificar la de dos maneres: N'hi ha despesa directa; la que nota el ciutadà usuari del servei i la indirecta; derivada de la gestió, i no em mal interpreteu, és necessària per poder gestionar la directa, dels serveis públics: Personal , administració, alts càrrecs, estudis, etc.
Poso un exemple tot què demagògic és il·lustratiu: Els informes fets per acció social i sanitat que han fet a 12000 € la peça serien doncs despesa social, perquè són departaments de tipus social però sols han notat els efectes positius els redactors d'aquests i tots els ciutadans hem pagat el total dels 1600 informes fets pels 7 departaments denunciats.
Doncs bé el pressupost de sanitat què s'aplica de forma directa, és veu limitat perquè la part indirecta oscil·la entre el 30%-40% de la despesa del departament.

Fa poc va sortir la noticia que el Governador Schwarzenegger (republicà) volia implementar un sistema de solidaritat social a Califòrnia, com va recollir l'Artur, i que volia que els costos indirectes no ascendissin del 15%. De poder alliberar aquests recursos reduint les despeses indirectes al voltant de 20-25% recursos implicaria millorar tant l'eficiència del servei al ciutadà com reduint la pressió fiscal sobre aquest a igual servei rebut o millors serveis a igual pressió.

Podem afirmar que la solució als problemes de la societat no és més estat. Si no a una millor gestió dels recursos públics per poder oferir els mateixos serveis a un menor cost pel ciutadà. Desgraciadament la diferència entre la pràctica i la teoria és què el funcionaris i sobretot els càrrecs de confiança voten.

2 comentaris:

El Petit ha dit...

Totalment d'acord. La societat europea ens hem malacostumat a què l'estat ens solucioni la vida, ens dóni de tot. Ens estem tornant passius, amorfs, i gens crítics...

Josep (sl) ha dit...

Ves a la meva facultat (la teva també) i pregunta qui vol treballar al món de l'empresa i qui vol fer oposicions. I la enquesta té dirà fins a quin punt ens hem acomodat.