dimecres, 21 de maig de 2008

Menys estat, millor estat II: Encarà que sigui català.

El fenomen de la globalització en una de les seves paradoxes ha despertat el nacionalisme en molts territoris com Catalunya no solament per raons sentimentals i culturals si no per raons Pragmàtiques, en sectors de població què el nacionalisme exaltat dedica tots els seus insults, el millor dels quals és nacionalisme de americana i corbata.

Aquest nacionalisme Pragmàtic no és mou només per qüestions nacionals i lingüístiques o lluita per un tracte fiscal més propici que l' espoli de entre el 8 i el 10% anual. Es tracta d’afrontar amb èxit els reptes de la globalització. L'obertura comercial permet què els estats puguin ser més petits perquè els seus mercats no estan limitats pels seus límits administratius. Un estat petit en l’entorn de la globalització actual permet tenir un major creixement i una millor gestió de la diversitat que els estats grans, ja que els estats petits tenen una mida que els permet adaptar-se millor a un entorn canviant i són més eficaços en la aplicació de polítiques estructurals al ser més homogenis. Així doncs, en aquest cas la mida Sí importa i un estat més petit ens afavoreix.

Disposar d’un estat permet tenir les eines que ens permeten competir millor i assegurar el màxim benestar dels ciutadans, alhora de tenir representació pròpia en els òrgans de decisió supranacionals o transnacionals com la: UE, OMC, OCDE, OTAN... Però no per fer créixer aquest estat, sinó per fer que aquest estat funcioni millor. No més estat, sinó millor estat i, en algunes qüestions, millor menys estat (veure part I).

Hi ha una sobreregulació legislativa: tots els governs de municipals a estatals tendeixen a regular-ho tot. El problema és que moltes vegades qui regula acaba per espatllar o dificultar a alguna cosa que ja funciona. Per això molts empresaris ja han desistit de demanar regulació favorable en alguns àmbits que els afecten, i demanen directament que l’estat no s’hi posi. Si no que simplement defineixi els límits de la legalitat, cal evitar l’increment de regulació que l’únic que serveix és per crear més burocràcia, més tràmits, i menys capacitat emprenedora. Cal un millor estat, i per tant enfocar la regulació de temes clau que afecten al ciutadà, com l’equilibri territorial o la salut pública.

Però sobretot cal un millor estat per dirigir els recursos i esforços allà on es necessiten. Cal un estat més eficient per gestionar per exemple la lentitud crònica de la justícia, la burocràcia en l’administració pública, o els excessos en el territori. I cal assegurar que s’aprofita millor els majors recursos econòmics i capacitat normativa fiscal per enfocar els esforços allà on el país veritablement ho necessita: ajudar als més desfavorits, especialment les persones dependents, les que viuen en el quart món, o els pensionistes que cobren una pensió insuficient i injusta en relació amb el que han treballat al llarg de la seva vida; consolidar la igualtat d’oportunitats invertint en l’ensenyament, tant en escoles com universitats; i donant suport als empresaris i emprenedors amb un règim fiscal que afavoreixi la recerca i desenvolupament, la contractació de personal fix, la reinversió de beneficis i la captació d’inversió estrangera.

Ens cal un estat propi, però no per fer més coses, sinó per fer-les millor i enfocar els esforços on la societat els necessita. Un estat propi és més llibertat, però menys estat és també més llibertat. En tot cas, és igual: si no estàs d’acord en com ha de ser l’estat, primer aconseguim l’estat, i després ja decidirem que farem. Amb un estat propi ens serà més fàcil posar-nos d’acord. Alhora un estat propi permet defensar la cultura, llengua i identitats pròpies millor que els estat grans com Espanya, que mai s'ha cregut ni la multiculturalitat, ni la seva diversitat interna o un regim autènticament diferent de una descentralització administrativa i de despesa.

4 comentaris:

Un indígena ha dit...

No hi podria afegir res més. Bé, només dir que part de la desgràcia catalana ha consistit en crear una Generalitat administrativament monstruosa i, per altra banda, municipalitzar-ho tot (tendència actualment encara vigent). Deixar-ho tot en mans dels ajuntaments. Gravíssim error.

Josep (sl) ha dit...

Tens raó la Generalitat té un gran cos i cost administratiu té 230000 funcionaris apart com a mal més durant molts anys la diputació de Barcelona i els grans municipis de l'àrea de Barcelona és van dedicar a duplicar administrativament la Generalitat per fer un contrapés a la Generalitat. En gran part per això he escrit la part I de l'article.

Tresinores ha dit...

Jo no acabo de compartir algunes tesis liberals. En moltes ocasions cal la intervenció pública per incentivar sectors i donar la primera empenta. Acció impulsora i dinamitzadora, que no controladora, reguladora i finalment recaptadora. El que sí és ben cert és que és millor no tenir estat que no pas tenir-ne un de tant dolent com el que tenim.

PD: si heu vist les últimes dades de l'atur a Catalunya potser esteu esperant unes paraules per part de la consellera...

Josep (sl) ha dit...

Menys estat no vol dir la desaparició de l'estat. Si no reducció del pes de l'estat i de la seva intervenció.

Hi han funcions per les que l'estat és necessari i si vols dir imprescindible. Com la protecció dels febles, oferir serveis públics com: sanitat, educació i seguretat o control del monopolis.