dimecres, 13 d’agost de 2008

La cançó de Sempre


Com cada any milers d'alumnes de batxillerat van fer la selectivitat el mes de juny. En el què és
l' examen final de secundaria. I la última parada de la seva preparació per a la universitat i la FP superior.

Ve sent habitual quan el final de cicle superior s'acosta i ha el debat recurrent sobre les notes i els resultats de batxillerat parlant de un dualisme escola pública-privada acusant als alumnes de l'última d'anar amb notes inflades per superar el tall de les carreres desitjades.

Per la meva experiència en la pública també puc afirmar que és van inflar notes de gent que volia accedir a carreres amb nota de tall alta com periodisme, massa cops per pures preferències personals arbitraries del professorat més enllà de qüestions de caràcter acadèmic, com deferència cap al llepaculs de torn, lamentant l'adjectiu però refermant-me en la afirmació.
La acusació a la privada és una fal·làcia perquè tot i poder ser certa no és demostrable perquè no coneixem cap altre criteri d'avaluació unificat tret de la pròpia proba on els alumnes s'avaluen tots junts de forma anònima. I com què no s'han publicat les estadístiques segons la procedència de l'alumne que fa la proba, no sabem si és cert. Però dades parcials publicades indicarien que els alumnes de la privada en general traurien millors resultats a la proba.

Des de la nostra "progressia intel·lectual" que tots sabem què s'infla a parlar de la defensa de l'educació pública i porta els fills a la privada. Mai s'estan de dir amb tota la raó què la educació és un "ascensor social" i alhora acusen a la privada de ser un tap a l'ascens social de les classes populars.
Sobta aquesta defensa de la pública amb un atac a la selectivitat què és una proba que iguala el barem d'avaluació com a sistema de igualació de oportunitats. Dient que comporta una pressió excessiva per l'alumne per la responsabilitat, pressió i carrega mental què s'associa a preparar-se i fer un examen que supera de mitjana més d'un 90% de l'alumnat.
I demanar que la nota mitjana de batxillerat pesi més quan aquest fet aniria en detriment de la pública amb nota mitjana més baixa.

Més enllà de la crítica si volem defensar realment l'educació hauríem d'eliminar l'esperit LOGSE què la resta d'Europa esta mort i enterrat. I afrontar el fet què la Educació a Espanya esta a la cua de la OSCDE, i que la 9a potència mundial què tan infla els pits de la esquerra i dreta espanyola no pot és permetre un sistema educatiu de fireta.
Cal deixar de banda la nostra progressia obsoleta i l'estúpid debat sobre l'educació, què és limita a deixar anar atacs o defensa de la religió a l'escola i no tocar temes importants com pactar un sistema educatiu estable que no varii amb cada canvi de govern.
Recuperar i premiar el valor de l'esforç i el mèrit i deixar què l'escola s'obri a la "competència" com a sistema per millorar amb mesures com, el xec alumne existent als EUA.

2 comentaris:

Artur ha dit...

Crec que, com molt bé dius, el problema rau en aquesta manca de cultura per a l'esforç. No existeix progrés sense constància, abnegació i sacrifici.

La pròpia societat espanyola, decantant-se pel totxo i el turisme, sacralitzant l'oci, permetent el "botellón" i essent capdavantera en consum de cocaïna i prostitució, ja ho diu tot.

Josep (sl) ha dit...

El fet és què un dels grans defectes del sistema educatiu és què és va plantejar la reforma com passar a un sistema on tothom podés arribar al final desgraciadament. La solució plantejada és basava en baixar el nivell per evitar abandonaments i tot i així el fracàs escolar ronda el 30%.

Va ser un error confondré autoritari amb autoritat i restar autoritat al professorat al igual què eliminar la constància i l'esforç. La idea era flexibilitzar i permetre a l'alumne desenvolupar-se, bona idea però aquesta actuació requereix una bona base si no existeixen el fonaments és impossible construir res a sobre.

Al cap i al la fi la competència sana és el millor incentiu per a millorar.