diumenge, 19 d’octubre de 2008

De peus a terra


Un estrany silenci ressona a Catalunya, l'absència d'arguments favorables a la pertinença a l'Estat espanyol. Hi ha qui diu que a Espanya li convé, o que Catalunya no té res a decidir, o que Catalunya no existeix, però ningú ha dit ni una paraula sobre què guanyen Catalunya i els catalans amb la dependència. La submissió només és sostenible si el dependent rep protecció a canvi, com Catalunya en rebia fins a l'entrada a la Unió Europea i l'euro, perquè la pertinença a l'Estat dels espanyols li permetia un accés lliure al seu mercat, i l'espoli fiscal només s'acarnissava contra els catalans al petit nivell possible amb una pressió fiscal del 10% del PIB (ara és el 40%). Subsumits els mercats espanyol i català en el mercat únic europeu, i perdudes pels governants espanyols la moneda, la fixació dels tipus d'interès i dels tipus de canvi, i els aranzels i permisos d'importació i exportació, els catalans ja no guanyen res comercialment per pertànyer a l'Estat dels espanyols, i el resultat inevitable és la disminució constant de la importància relativa del seu mercat, on ara Catalunya hi ven menys del 40% de la seva producció, menys del que ven fora, i en compra menys del 35% de les seves importacions. La dependència ja no té la contrapartida de l'accés privilegiat al mercat espanyol, que és de risc per ser l'únic on els productes catalans són boicotejats per ser-ho (pràctica confessada pel 21% dels madrilenys, segons Abc).

SOVINT ES XIUXIUEJA QUE LA independència no és possible perquè no ens deixaran i treuran els tancs, tot projectant al present els fantasmes sagnants del passat. No hi ha, però, cap perill, els espanyols no estan disposats a pagar el preu de tornar a ser la Birmània d'Europa com a la dictadura, un Estat pària, pobre, aïllat i autoritari, i perdre la prosperitat i la democràcia. Els partidaris de la intervenció de l'exèrcit per impedir les independències d'Euskadi i Catalunya no arriben ni al 40%, segons enquesta d'El Mundo. Contra la nostra voluntat democràtica, majoritària i pacífica, la seva violència i Exèrcit són un tigre de paper.

FRACASSAT AMB L'ESTATUT L'INTENT d'assolir, ja que no un Estat propi, un Estat propici, la viabilitat de Catalunya no és sostenible amb l'Estat a la contra. Només la fi de l'espoli fiscal, que ens deixessin de robar els 20.000 milions d'euros de cada any, multiplicaria per 2 la despesa en sanitat, per 4 la d'ensenyament, i per 16 la d'obres públiques. L'any 2007 vam creuar un llindar, tenir menys professors i ordinadors per aula i per alumne, i menys personal sanitari i llits hospitalaris per habitant, que la mitjana de l'Estat. L'any 2006 vam perdre 13.200 llocs de treball de titulació superior (universitària o professional de 3r grau), mentre que Madrid en guanyava 46.490 i tot l'Estat 201.050. El resultat és que Catalunya està ja per sota de la mitjana, mentre els nostres estudiants només reben de l'Estat el 4,8% de les beques, quan són el 14,8%, i els titulats de les universitats catalanes només són l'11% del total estatal. És l'èxit del secular projecte espanyol d'anorrear Catalunya que passa dels dirigents de Franco ("A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente") als de González ("El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros") i Zapatero ("Esto es la prueba de que el sistema funciona", referint-se al volum de l'espoli fiscal català). Això és el que hi ha, perquè a la frase d'en Pujol sobre el procés estatutari ("Ens hem vist al mirall i no els hem agradat, no ens hem agradat, i no ens han agradat") li manca que ells també s'han vist al mirall, i s'han agradat.

DESPRÉS DE TRENTA ANYS DE CATALANISME autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi. Tot just ha començat una crisi que despullarà encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir res, perquè no tenen res a decidir. Diran i es creuran que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un desig, descriu la realitat.

SI DEL BALANÇ RESULTA QUE A ESPANYA no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció.

Alfons López Tena; notari, ex-vocal del CGPJ, president del cercle d'estudis sobiranistes i conseller nacional de CDC.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Diumenge, 12 d'octubre del 2008

4 comentaris:

Tresinores ha dit...

BO BO BO! Prou pensament petit! Un dia un em deia que “ no, si fem això ens faran boicot” Collons! Ja el fan ara! Millor perdre unn % de vendes que no pencar per que et robin després!

(nota: no son eixelebrat ni desquiciat, toco de peus a terra i conec molt bé la realitat econòmica)

Josep (sl) ha dit...

No és té perquè perdre vendes si les empreses és globalitzen i troben oportunitats de negoci al món.

El boicot del cava va tenir com a efecte descobrir què el efecte del boicot a Espanya podia veure's contrarestat per l'increment de vendes a l'exterior i a l'interior de Catalunya, com va ser. També moltes embotelladores catalanes eren propietàries de bodegues a altres punts de la geografia Espanyola i per tant el benefici que no van obtenir en funció de la producció directa va venir com a dividend. I altres empreses van fer negoci abastint el mercat venen cava sense etiqueta a embotelladores de la resta de l'estat.

I que la por no ha de ser barrera. A més tampoc és lògic lliurar-te a competir en l'únic mercat on et boicotegen pel teu origen.

Noctas ha dit...

Hi ha una voluntat democràtica a Catalunya que vulgui la independència? Jo crec que no. Que una catalunya independent seria més pròspera econòmicament parlant..? Potser sí. El que sí és cert és que l'impost de successions, de competència exclusiva de catalunya, ronda entre el 15-30%. A València és de 1%.Totplegat ho veig més complicat que el senyor Lopez Tena, i tot sigui dit, potser si tots els catalans ho tinguéssim tant clar com aquest senyor a qui respecto moltíssim, catalunya ja seria independent..saludus i molt bon article.

Josep (sl) ha dit...

L'has de felicitar amb ell és seu, jo tan sols el recullo.

Hi ha voluntat democràtica a favor, perquè la UAB fixa abans de l'inici del procés un 35% de la població a favor i un 45% en contra. A veure no és fàcil ni cosa de dos dies tampoc és impossible.

Alhora el nou estatut permet en un punt no portat al TC la capacitat que la Generalitat convoqui consultes i referèndums.

Més prospera, rotundament sí, degut a la no existència del perjudici econòmic què genera el pertànyer a Espanya i frena la nostra competitivitat.
A l'hora en el dia a dia disposar de més recursos permet: menys pressió fiscal o més inversió pública o una combinació d'ambdues, què permeti als catalans tenir més diners a les butxaques.

De fet ja vaig defensar la supressió d'aquest impost en un text anterior fa temps.