dimecres, 8 d’octubre de 2008

El Bono solidari.

El nostre peculiar Bono del qual desconeixem qualsevol habilitat musical; tret pot ser d'interpretar el cara el sol a duo amb el seu pare falangista. Com tan li agrada recordar.

En José Bono fa uns dies ens va recordar què; "No entén les queixes dels catalans." Responent amb la típica demagògia justificativa de l'espoli fiscal: "Qui té més, paga més, diu. Qui paga més, no té més drets, diu." O més aviat entén però no vol què els castellano-manxecs perdin les prebendes obtingudes gràcies a la "solidaritat" involuntària de les comunitats riques.

No hem de caure en la seva demagògia, perquè la demagògia oculta grans mentides darrera petites veritats. Hem de evitar confondré pagar més per ser ric, què és política redistributiva de la renda. Amb un espolí, la justa queixa dels catalans no és què paguem més, si no que després de pagar els catalans tinguem menor renda disponible que els ciutadans de altres zones de l'estat beneficiaries de la política d'escanyament fiscal.
Ni què després de pagar les infraestructures de "todos" nosaltres no rebem els fons o els fons que rebem no s'executin per fer les infraestructures necessàries pel país o hagi estat la Generalitat qui s'hagi de rascar la butxaca per executar les.

Evidentment, qui paga més no ha de tenir més drets, però tampoc cal que en tingui menys. Si no què la diferència entre les xifres cedides i rebudes en concepte de "solidaritat" sigui dèficit escandalós, què tingui efecte en el nostre dia a dia. Barracons a les escoles, pocs ordinadors i obsolets a les escoles, una sanitat amb cues, cues a les carreteres i transports públics tercermundistes, talls de llum que ens deixin a les fosques, etc. Defícit el qual cap ciutadà de la resta del món més enllà dels Pirineus pot entendré o justificar.
Perquè no oblidem que de cada cent Euros que els catalans generem ens queda a final del procés poc menys de noranta.

Per desgràcia, el problema de la qüestió; no és què ni en Bono o l'Ibarra no entenguin què passa, si ho fan. Si no, que els edificis de la Manxa o Extremadura tenen com a fonament per subsistir la ingent solidaritat dels "rics" i què sense aquestes "aportacions solidaries" no podrien subsistir com a tals.
Com a resultat què totes les promeses electorals per populistes que fossin fetes per aquests expresidents s'han finançat sense l'esforç fiscals dels seus votants què tenen avantatges a un nivell de benestar molt per sobre del dels benefactors rics que són solidaris amb les seves comunitats.

http://wwww.avui.cat/mon_politica/detail.php?id=42710

5 comentaris:

L'home del sac ha dit...

Clar, queda molt bé i molt progre dir això de que qui més té més paga, però clar, després hi ha territoris amb un munt d'habitants que es queden sense les infraestructures necessàries perquè en altres llocs més pobres rebin un munt de diners i puguin gastar-los en coses innecessàries.
Necessitem el concert econòmic!!!
Bé, necessitem un estat, però el concert econòmic sobre tot!

Josep (sl) ha dit...

L'Estat propi incorpora de serie el concert econòmic. I qui vulgui ser solidari, que col·labori amb la ONG que vulgui.

Noctas ha dit...

A Extremadura les autopistes són de primeríssima qualitat, amples i extenses com el paisatge que les envolta, i a més són gratuites..saludus i bon article

Tresinores ha dit...

molt ben explicat, cal fer veure les coses així!

Josep (sl) ha dit...

Per desgràcia mai he anat més enllà de Castella la Manxa. No et puc valorar les autopistes. Però de fet si fos pel model Radial d'infraestructures no en tindríem pas l'A7 ni de peatge o sense.
Les nostres autopistes són de peatge perquè van ser fetes per imposició del Banc mundial.

Tres, per desgràcia més enllà del Sènia el pensament majoritari entre gent i no sols la de carrer, és què el Bono té raó.