dijous, 12 de febrer de 2009

DE LA VIDA ACADÈMICA A LA POLÍTICA A L'EUROPARLAMENT

Roda el món?

Ramon Tremosa i Balcells / Professor de teoria econòmica a la UB www.ramontremosa.cat

LLUÏSA JOVER

1. LA VIDA ACADÈMICA ÉS PLÀCIDA i tranquil·la. El meu pare deia que els professors d'universitat som els canonges moderns. He fet sort: després de treballar molts anys al sector privat, he anat a raure a la docència universitària, que deixa temps per llegir i escriure. He estudiat i escrit sobre dèficits i oportunitats del meu país amb ànim d'influir en el debat econòmic i polític català. Si ara salto a la política és perquè no veig que els dèficits siguin corregits, ni que les actuals polítiques públiques s'orientin clarament a aprofitar les oportunitats que el món ofereix a Catalunya.

DE BEN JOVE HE TINGUT EL CUC de la política, per bé que sempre he pensat que els lideratges han de ser prepolítics: cal haver demostrat en la vida civil i professional alguna capacitat abans de saltar a l'arena política. Haver exercit una professió és també una garantia de sortida, en forma de retorn al món laboral, que dóna més llibertat per actuar. No tinc experiència parlamentària, però fa anys que volto pels meus països fent una feina que s'hi acosta: escoltant i mirant d'ajudar, donant veu a sectors productius i a territoris que no disposen d'altaveu. Intueixo que la política em pot apassionar tant com avui ho fa la docència. Hi ha vasos comunicants entre acadèmia i política: a la meva facultat els professors Joaquim Muns i Francesc Granell, després del seu pas per Brussel·les i per organismes supranacionals, van tornar amb una molt més gran amplitud de mires, coneixements i experiències sobre l'economia i el món. Això es nota tant a les seves classes com a les converses al bar. Roda el món i torna al Born.

2. HE ACCEPTAT D'ENCAPÇALAR LA LLISTA de CiU al Parlament Europeu. Si no ho feia, sempre hauria tingut recança sobre què hauria pogut fer (el pitjor pecat és el d'omissió). Feia temps que parlava amb gent molt diversa sobre el país i tenia ganes de fer alguna cosa. Ara se m'ha ofert una oportunitat, que és també per a mi un honor, que m'ha semblat indefugible: passar d'espectador a actor de la vida política, tot i saber que d'ara endavant passaré de jutjar a ser jutjat.

L'ANY 2001 VAIG ESDEVENIR PROFESSOR titular d'universitat i volia escriure articles i llibres. La independència de criteri em semblava molt important i, atès que feia molts anys que no feia vida de partit, vaig donar-me de baixa de CDC el 2002, també en desacord pel segon pacte de CiU amb el PP (del pacte del Majestic en tinc la millor opinió: encara no ha estat superat en influència catalana sobre la política econòmica i en avenç de l'autogovern). Tots aquests anys, però, he seguit essent soci de l'associació Barcelona 2020 i he seguit adherit a la Fundació Catalunya Oberta. Tot i discrepar amb CiU en el nou Estatut (com a acadèmic vaig preferir pecar per excés: no em semblaven prou garantits els avenços en finançament i en inversió estatal que Catalunya urgentment necessita), aquests dos fils mai no els he trencat. Tinc una visió de la societat i de qui i com es crea la riquesa en un país que encaixa amb la que sempre ha tingut CDC. "Tu ets genèticamet convergent" em va dir fa poc un bon amic avui al govern.

SI NO PENSÉS QUE ALTRES TRIPARTITS podrien fer avançar més Catalunya, avui no seria candidat. Si no veiés que l'actual govern és manifestament ineficient (amb algunes molt notables excepcions: Tura, Tresserras i Nadal i força gent dels seus equips), avui no seria candidat. Si no cregués que Artur Mas també mereix una oportunitat de governar i que és el líder que Catalunya necessita, avui no seria candidat. Si no pensés que la base industrial del país (la xarxa que sempre ha sostingut l'economia i, per tant, la nació) està amenaçada pel fonamentalisme ecologista d'ICV, avui no seria candidat. Si no tingués prou evidències que ERC vol seguir fent més tripartits, avui no seria candidat. Deia Joan Fuster que "la política, si no la fas, te la fan". I sóc conscient que no hi ha fórmules màgiques: un Plató ja gran, a la seva setena carta sobre política, recomana al jove Dió que per fer front a la decadència d'Atenes "cal que es donin lleis millors". Roda el món i torna al Born.

3. ATÈS QUE SÓC CANDIDAT DES DEL diari se'm convida a deixar-hi d'escriure. Des de fa tres anys i mig he gaudit d'un autèntic luxe, gairebé viciós: un article llarg cada dijous amb plena llibertat. Com a bon català sentimental i romàntic enyoraré els comentaris dels lectors, per bé que aquests ja saben què penso sobre finançament i aeroports, així com també quin és el meu poeta preferit i a quin poble em trobaran si mai passen per la comarca de la Terreta. Deixar ara d'escriure evitarà de repetir-me en opinions ja llargament argumentades. Escriure regularment és un exercici fantàstic: així com un diari és una nació que parla amb ella mateixa, una pàgina setmanal endreça i relliga les pròpies idees. Per això no abandono del tot l'escriptura: tenia engegat un nou llibre, que miraré d'enllestir per Sant Jordi, com tenia previst. Desitjo que l'hereu d'aquest espai hi pugui escriure sense temes proscrits. Gràcies, Vicent Sanchis i l'Albert Sàez, per obrir-me la porta de l'AVUI. Editors i lectors, també moltíssimes gràcies!