Fa uns dies vaig assistir a Salou en la reunió del comite local de CiU on és van explicar els projectes que s'avien presentat per acollir-se als "Plans d'ajut a la construcció" per a finançar obra pública no pressupostada per part dels ajuntaments, que comptarà amb 8000 milions d'€ a nivell estatal a realitzar via copagament. Per fer petita obra pública. Se què la mesura a priori semblaria bona i què és alabada, sobretot per la premsa afí, perquè mantindrà llocs de treball. Però jo discrepo del pla i la seva utilitat a llarg termini. Diners que hem de tenir en compte tot que no surten del no res si no del endeutament, normal en temps de crisis i que pagarem la factura en el futur. També amb els ajuntaments que tinguin majors problemes de finançament degut a la paralització d'obres poden tenir problemes de liquiditat a l'hora de presentar projectes. A part hi ha el factor temps, la velocitat, tots sabem la lentitud de administració i què els projectes han de ser revisats abans de l'aprovació. Algú creu que l'adjudicació de tots aquests projectes és farà en tan sols 2 mesos?
La idea general és encertada, esta basada del principis (neo)keynessians de generar despesa pública per reactivar la economia. Què els paletes continuïn fent de paletes i no vagin a l'atur, perquè s'ha paralitzat el sector de la construcció. Tinguin un sou, per tant consumeixin, el consum és mantingui i què la crisi sigui menys greu. Però Keynes ho hauria trobat una barbaritat com esta plantejat.
Aparentment la idea, és bona perquè protegeix els llocs de treball; però protegeix al treballador? Tal com esta pensada la idea és mantenir "artificialment" treballant a treballadors d'un sector poc productiu sobre el què s'ha basat el creixement econòmic espanyol i ha arribat a representar gairebé el 20% del PIB i la fi de la bombolla d'aquest sector ha arrossegat el sector Bancari i de retruc la resta de la economia Espanyola. En això els EUA poc han tingut a veure, perquè a Espanya la crisi és endògena, es a dir: Made in Spain.
Però, destinar els diners a mantenir ells llocs de treball dels sectors ineficients més afectats per la crisi per mi és no és cap solució a la llarga. Perquè correm el risc de recaure en el mateix patró de creixement i a tornar a patir una crisi idèntica d'aquí uns anys.
El govern hauria de poder tenir el coratge de desenvolupar sectors de major valor afegit i productivitat per reduir el pes de la construcció. Via la incentivació. Oferir protecció al treballador amb plans de formació per als treballadors dels sectors afectats i que ampliessin el seu capital humà. I si és vol protegir els lloc de treball s'ha reduir temporalment els costos de tenir un treballador en nomina. ja sigui seguretat social a càrrec del treballador i de l'empresa i agilitzar el pagament de l'IVA a retornar (per afavorir les empreses exportadores).
Els governs Espanyols des del PP d'Aznar i PSOE de José Luis Rodríguez no van veure en temps de bonança la necessitat de practicar una reconversió, solament van veure en la situació econòmica una oportunitat de treure pit.
Ara en temps de Crisi la necessitat de aquesta ha passat a ser evident. A diferència dels Governs de Felipe González aquest govern no sembla capaç de tenir el coratge de prendre mesures impopulars.
Per minimitzar la crisi. El que ha de fer l'Estat. Agilitzar els propis mecanismes: com els crèdits de l'ICO; que tarden una gran quantitat de temps degut a l'excés de tràmits administratius i per empreses que necessiten injeccions de liquiditat tot ser rendibles els tràmits són una eternitat i reduir la morositat de les administracions públiques (que arriben a pagar a 200 dies). Un altra opció seria que el govern avales a empreses viables i que aquests fons fos una garantia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada