Derives "Radicals"

Sento haver trigat tant a Escriure entre les vacances a Brussel·les, problemes informàtics i una sobredosi d'activitat laboral no he escrit abans.

Però una cosa han demostrat aquestes últimes setmanes, que la hipotesi sobre què es basava el tripartit sobre desplaçar l'eix polític a la normalitat de l'eix dreta-esquerra s'han demostrat errades. Perquè els autobusos que han mobilitzat gent a Catalunya el últim més han estat: Del PSC a donar suport als PSE a Euskadi perquè un socialista fes fora els nacionalistes del Govern Basc i de Ciutadans catalans moguts a Brussel·les pel dret a la autodeterminació.

Una de les meves sorpreses al arribar a casa ha estat constatar la idea que el psc-PSOE té de la "radicalitat" segons la seva web (vegeu la foto, tant minimitzar i desdenyar la manifestació de Brussel·les i li donen la imatge de la setmana). El PSC ja té un dogma de fe o una Fatwa: És un radical; no qui té opinions antidemocràtiques i esta posicionat en els extrems de l'arc polític dreta-esquerra. Si no qui no és unionista!

Això m’ofèn especialment. Perquè com argument és una Fal·làcia.

Ja que com sovint fa el socialisme, i quan pot el PP, s’atorga la representativitat de les seves idees sobre el conjunt de tota la societat. Sobretot en qüestions nacionals. Però en canvi, aquesta societat aquí Catalunya i a Euskadi els hi dóna menys representativitat; tenen menys votants i escons que l’opció nacionalista. Això a Catalunya ho fa el PSC i el bloc autodefinit com a no-nacionalista a Euskadi.

Aquesta trampa consisteix en erigir-se com a suposat patró de la societat i d’això que diuen la centralitat o la Catalunya real. I per tant miren d'apropiar-se la normalitat, perquè defensen els valors de "todos" i consideren el valors dels nacionalistes sols de "ellos". Quan de fet els dos eixos sols representen formes diverses de veure la mateixa realitat sobre un diferent d'eix. I el PSc-PSOE en el Parlament té 37 diputats contra 48 de CiU o si els vol veure així; 81 de partits d'obediència catalana per 54 d'obediència espanyola. En tot cas, tant representen uns nacionalistes i els altres. Tots representen una part de la societat, però uns s'han apropiat el conjunt de la societat.

Aquesta concepció de conjunt; per ells esta construïda sobre la seva idea de normalitat: L'espanyolitat. Ells consideren que l’espanyolitat és el normal, i la resta és "la radicalitat", aquesta radicalitat en canvi és suggestiva i digna d'estudi. Dubto que en George Orwell, de ser viu, li interessaria molt el sistema per una de les seves novel·les, ja què ser radical o no depèn de les aliances i coalicions del PSC. Dit així, un suposat partit independentista, famós pels seus estirabots. pot no ser "radical" perquè és la crossa a l'espanyolisme en el govern de la Generalitat. Partit que sovint acusa la oposició nacionalista acusant-los de "tebis".

Però aquesta etiqueta serveix per repartir carnets de bona i mala persona i atiar un vot de la por.
Perquè el dret a la autodeterminació apareix en la declaració dels drets humans i pot ser defensat des de posicions centrals i postures 100% democràtiques.

Per tant ells, que han construït una falsetat; s'autorepresenten en defensors "normalitat hegemònica", serien els referents. I el centre de la societat. Quan la gran part del conjunt de la societat no hi combrega.