divendres, 1 de maig de 2009

Els 2 coves

29 d'Abril de 2009

El cove de Pujol i el cove de Montilla

Després de mesos i mesos de sainet, amenitzats pels ridículs ultimàtums del PSC i les inversemblants amenaces d'Esquerra, el debat del finançament arriba (ara sí) a la fase decisiva. Ja hi ha senyals de quina serà la resolució: el PSOE oferirà una misèria en diners (no gaires més dels 1.200 reconeguts per Saura), compensada per alguns peixos al cove del tipus traspàs dels trens de Rodalia. Com que la Generalitat no té un euro a la caixa i no pot perjudicar el Govern amic de Madrid, Montilla claudicarà.

Saura també claudicarà. I Esquerra? Aquesta és, a hores d'ara, la gran pregunta. Puigcercós i Carod són partidaris d'acceptar la misèria, però Uriel Bertran ha aconseguit les mil signatures per convocar un referèndum entre els militants. Pel que fa a CiU, està cantat que no l'acceptarà.

El trident format per Montilla, Zaragoza i Iceta està preparant el terreny i perfilant l'argumentari per justificar l'abaixada de pantalons. La idea central serà la següent: que CiU no té cap motiu per protestar per l'acord, encara que sigui a la baixa, perquè Jordi Pujol s'ha venut molts cops per un cove amb menys peix. I recordaran els dos pactes amb Aznar (el 1997 i el 2002), alhora que dissimularan la misèria concedida per Felipe González el 1994.

L'argument dels socialistes és eficaç. Toca una fibra molt sensible del ciutadà català mitjà: tothom sap que el dèficit fiscal és astronòmic i que la Generalitat obté molts menys diners per càpita que la Junta de Extremadura. I de qui és la culpa del sistema actual? Dels successius pactes tancats per Jordi Pujol. Fins aquí, l'argument del PSC és irrefutable.

El sofisma dels socialistes és utilitzar les misèries obtingudes tres cops per Pujol per justificar la misèria que està a punt d'obtenir Montilla. Això és fer trampa. I per una raó molt senzilla: en les seves negociacions bilaterals amb Felipe González o José María Aznar, Jordi Pujol només es podia valer de la seva força parlamentària i de la seva habilitat negociadora. I prou. No tenia cap llei al darrere que donés suport a les seves propostes, i tot calia arrencar-ho de Madrid a partir de zero. Així va aconseguir Pujol les cessions del 15% de l'IRPF primer, i del 30% i el 33% després.

La posició de Montilla com a negociador, en canvi, és infinitament més sòlida: parteix d'unes xifres i d'uns criteris concrets que estan fixats a l'Estatut del 2006, que és una llei orgànica de l'Estat. Montilla té L'OBLIGACIÓ (ho subratllo) d'aconseguir que es compleixi l'Estatut, mentre que Jordi Pujol només estava obligat a arreplegar quatre peixos al cove. La diferència entre la situació de Montilla i la de Pujol és enorme, per molt que els estrategues del PSC intentin amagar-ho.

Diguem-ho clar: mai un president català no ho havia tingut tan fàcil com Montilla per negociar amb Madrid. I mai cap president català no ho havia fet tan malament i havia estat tan feble com Montilla.

2 comentaris:

Artur ha dit...

Esquerra, mentrestant, s'ho mira embadalida, sedada, narcotitzada. Només l'interessa fer fora els dissidents, els de "dretes" perquè ells són esquerra i prou. Ostres, on són els "gulags" catalans? Els d'ERC segur que ho enyoren...

Josep (sl) ha dit...

Estic molt d'acord amb el comentari d'en vicenç villatoro sobre ERC i la seva conversió en esquerra. ERC no havia estat mai partidària dels Gulags, amb l'excepció de l'Huguet. Però amb el contacte amb gent Com Joan Ferran i altres socialistes de l'ala dura els deuen haver reeducat.