diumenge, 7 de juny de 2009

Mare, no vull ser quinqui

Vostès creuen que la Catalunya quinqui pot construir alguna cosa?

Francesc Canosa Farran. aparegut al Singular digital

Una de les coses que més em fan patir últimament és que no puc anar gaire als bars. Als bars, cafès, cocteleries, cerveseries... ho he aprés tot. Hi ha qui no em creu, però per exemple, ara que està tant de moda fer sociologia de la secreció, i que tothom glopeja i escup dient que vivim en una societat líquida (així ho ha teoritzat el sociòleg Zygmunt Bauman), vaja, que tot fa aigües, que no hi ha solidesa... doncs això ja ho vaig descobrir fa una pila d’anys als bars. I, muts i a la barra. Perquè hi ha més sociologia als bars de Catalunya que a tots els llibres de sociologia del planeta mico.

Per sort, gràcies a glubs , gaudeixo, temporalment, d’un permís de setè grau, i he pogut tornar als bars. Com el fill pròdig tothom m’abraça, em dóna petons i em besa els peus, però pagar una copa no me la paga ni la màquina escurabutxaques. M’aparto de la multitud. Al final de la barra veig un vell conegut. Sol, abatut, amorrat a un vas: tota la societat líquida està al seu got. I jo què li pico l’esquena i li dic: “Què dius, fulano?” I ell que ni gira ni cap ni orella i fot un altre glop. M’assec i demano: “el mateix que fulano” (jo és que sóc molt de la solidaritat de la desesperació). Som-hi.

–Nen, et veig fotut -li dic.
-No puc més -em diu.
-Què et passa?
-La feina!
-I això?
-No hi ha manera! No volen treballar ni que els matis!

Ara, assedegat lector, t’informo. El meu conegut és una mena d’encarregat que té tota una patuleia de gent que han d’arreglar carrers, parcs, jardins... Bona part de la quadrilla tenen entre 20 i 30 anys. Xicots catalans d’una ciutat mitjana que s’han quedat a l’atur i que abans treballaven a la construcció. Lo milloret de cada casa.

-No n’hi ha cap que digui ni una paraula en català! – glopeja el desesperat
-Però tots són d’aquí?
-Sí, sí, però són nengs, quillos, quinquis... ja saps, tota la xuleria aquesta que volta.
-Però t’entenen?
-Amb prou feines!
El meu conegut ha demanat un altre vas que vessa impotència, incomprensió.
-És que no volen treballar! Tinc una pila de currículums! I n’hi ha que prefereixen anar cobrant de l’atur –em fa saber.
-Però i els que tens?
-Res! No treballen. Els he de vigilar tot el dia! I no els hi diguis res! Eh? No els hi diguis res! Que tots són uns saberuts! Ara! A l’hora de la veritat no saben fer res. Tot al revés! No serveixen ni per amagar-se!!!

Aquesta frase m’ha quedat: “No serveixen ni per amagar-se”. Què bona! I el meu conegut encara estira més l’eslògan: “preferiria pagar-los i amagar-los, hi guanyaríem”. Així és Catalunya. La Catalunya dels quinquis, que com diu el meu conegut, se li presenten cada dia a la feina amb els seus BMW, rellotges que pesen cent quilos, mòbils que només els hi falta volar... I la seva bocota mig oberta, parlant com si estiguessin vomitant to el dia: “ejjjjjjjjjjjjjjjjjj”. O recitant el reconegut pareado dels clàssics de la poesia quilla: “me-la-suda-todo”/ “porque-me-sale-de-los-huevos”. Oh! Poesía eres tú, quinqui de mi corazón que palpita como una patata frita. Perdó, que ja em cau una llagrimeta.

Sí, se m’humitegen els ulls cada cop que veig un d’aquests milers de immensos cartells que han colonitzat tota Catalunya. “Plan E: “Plan Español para el Estímulo de la Economía y el Empleo”. Aquestes brillants mesures d’ocupació del Govern d’Espanya, que ni amb un vibrador termonuclear aconseguirien estimular la feina, i que, bàsicament, consisteixen a escollir un carrer a l’atzar, esventrar-lo amb una rasa, i tornar-lo a tapar. Tot per donar feina que no és feina, pegats. Tot per destruir, per entretenir. Tot perquè la única cultura d’ocupació que li interessa a Espanya –com vaig escriure l’any passat- és “La quillització de Catalunya”. Així és i així serà. Glubs.

I abans de marxar a fer la última copa (o les que facin falta) amb el meu desesperat amic. Reflexionin. El nostre estimat director Toni Aira ens diu adéu (snif, snif, snif). Vostès creuen que si Aira fos un quinqui hagués arribat a construir aquest diari? Vostès creuen que la Catalunya quinqui pot construir alguna cosa? Hi ha la Catalunya quinqui i la Catalunya Aira. La que destrueix i la que construeix. La que escup al terra i la que et dóna la mà. La que no sent res i la que ho sent tot. La morta i la viva. Sort i endavant. Estem al camí del renaixement: “Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda’ns: la terra no sabrà mai mentir” (Màrius Torres).

8 comentaris:

Efrem ha dit...

Em fa especialment ràbia que aquesta gentola trobi feina abans que jo que he de deixar la Universitat per falta d'un lloc on treballar, i sobretot, treballar bé i no com la gentola aquesta que només busca escapolir-se i tenen la sort de trobar feina.

L'home del sac ha dit...

Ostres tu, que bo aquest article.
Pot semblar racista, peròs sempre he pensat que hi ha un problema amb la segona generació d'immigrants. Fills de gent amb poca cultura, no integrats al país d'acollida que viuen en ghettos. Un exemple més del que pot fer la immigració no controlada. Ja començo a veure joves moros amb tota la pinta de quillos...
El que ens espera...

L'home del sac ha dit...

Ens hauríem de plantejar també perquè l'escola no fa la seva feina d'integració, inculcar valors, cultura, etc...
Jo he sentit de mestres catalans que treballen en barris killos i fan les classes en castellà...

Josep (sl) ha dit...

Efrem: La intenció d'aquest de penjar aquest article era amb segones i de la qual prometo que escriure aviat. Posant a parir tant el PlanE o parlant del mercat laboral.

El mercat laboral ha sofert una gran distorsió els últims anys. Per una banda en algunes tasques hi ha hagut una sobretitulació. En què per una banda és donava un requeriment de titulació superior, temporalitat i sous baixos. En feines intermèdies, que haurien requerit un simple FP. Sumat a la precarietat laboral en feines què requerien alta titulació. És a dir mileurisme.

I una contractació i uns sous exagerats a causa de la bombolla immobiliària entre treballadors amb poca o nul·la títulació.
De fet era depriment per un llicenciat que hagués cursat carrera i màsters cobres menys que un paleta. Sumat a la ostentositat de nous rics com aquests "killos" actuaven.

Home del Sac. Vaig llegir un cop què tot procés d'integració portava 3 generacions, No recordo el lloc. I què la primera generació mirava d'integrar-se i la segona retornava als orígens i era la tercera la que esdevenia ciutadà del lloc de integració.
No obstant fora dels "Guetos" la immigració ha estat una fabrica de catalans.

Nosaltres tenim un problema de disglòssia i durant massa temps s'ha plantejat què els valors eren carques i la integració en els valors catalans era massa "provincià".

També tenim la barrera mental de no ser Estat. "Estamos en España y no hace falta aprender catalan porqué en español no entendemos todos". L'Autor d'aquesta Frase avui és president de la Generalitat.

L'home del sac ha dit...

Espero doncs que tinguis raó i la tercera sigui la bona. També tens raó que hi ha hagut molts immigrants que avui són plenament catalans, supos que els que han estat més en contacte amb el país i han tingut més interès.
Jo quan veig tants quillos, penso que l'abstenció ja és bona, perquè a saber que votarien... XD

En Montilla va dir això que dius??? Carai!! Quan?

Josep (sl) ha dit...

Quan era president de la Diputació. El "quillos" en la seva majoria són abstencionistes. PErò la majoria serien segons ells d'esquerres.

Miquel ha dit...

Les motivacions d'aquest "col·lectiu social" que podríem catalogar com a quillos és força patètic, normalment són els primers en queixar-se del sistema i de les poques oportunitats que tenen els joves, i llavors passa tot això que s'explica a l'article, que per cert és boníssim.

Josep (sl) ha dit...

Com a col·lectiu són el col·lectiu del conformisme social. L'Antitesí del "No et preguntis que pot fer el teu país per tu. Si no que pots fer tu pel teu país".