La paradoxa Puigcercós (N-x > N)
"Si l’Estatut era insuficient, que potser ho era, ara no pots acceptar aquest finançament, que hi queda per sota"
La discussió del finançament autonòmic –autonomies amb concert a banda- ha deixat algunes aportacions rellevants a la matemàtica recreativa, molt repartides tant a Madrid com a Barcelona. Però una de les últimes i no de les menys apassionants seria el que podríem anomenar la paradoxa Puigcercós. No sé ni fava de matemàtiques, però diria que la podríem resumir en una equació: N-x > N. És sens dubte una paradoxa, perquè es fa estrany que si a un nombre li restem alguna cosa en surti un nombre més alt. És com si diguéssim que després de treure unes quantes llesques a una barra de pa la barra té més pa que abans. Doncs això és el que hem dit.
Diguem N a la quantitat que correspon per al finançament de Catalunya a partir dels criteris marcats per l’Estatut d’autonomia. Com que l’Estatut és ambigu i interpretable, aquest nombre no és una quantitat única i definida, sinó que és una forquilla: entre la interpretació més generosa i la més gasiva de l’Estatut hi ha un marge.
Diguem x a la diferència entre la quantitat que s’ha acordat en el pacte sobre finançament amb la ministra Salgado i el màxim que es podia obtenir de la interpretació de l’Estatut. És obvi que la quantitat obtinguda en aquest pacte està per sota d’aquell màxim. No és segur que estigui per sobre del mínim, però és obvi que es podrien haver obtingut quantitats més altes sense incomplir l’Estatut. En altres paraules, hi ha molta gent que diu, creu, escriu i documenta que l’acord de finançament no compleix l’Estatut, en queda per sota dels mínims. Però fins i tot els qui diuen que l’acord és estatutari reconeixen que ho és pels pèls, per la banda baixa, aplicant les lectures més gasives i restrictives.
Doncs bé, la paradoxa Puigcercós és que, al seu parer, si restem x a N, el resultat queda per damunt de N. Dit d’una altra manera: Puigcercós va rebutjar l’Estatut per insuficent, també en termes de finançament de Catalunya. Doncs ara, una quantitat que queda en qulsevol cas per sota dels màxims que marcava l’Estatut i segons com es miri fins i tot per sota dels mínims, és considerada satisfactòria, justa i un èxit esclatant.
Per entendre la paradoxa Puigcercós fem una simulació amb xifres. Posem que nosaltres volem 10: la independència. O com a mínim, 8: el concert econòmic. L’Estatut no arriba a una cosa ni a l’altra i segons com l’interpretem ens dóna una forquilla que va entre el 3 i el 6. Esprement-lo al màxim, màxim, ens dóna 6. Ara hi ha hagut un acord de finançament que no sabem segur si ens dóna 2, perquè queda per sota dels límits de l’Estatut, o ens en dóna 3, que és el mínim de l’Estatut ajustadíssim. Doncs bé, la paradoxa Puigcercós és considerar que 6 és poc i 3 és prou. Que és més 3 que no pas 6. I es miri com es miri, encara que tu en vulguis 10 o en vulguis 100, 6 és més que 3. Si ara aquest finançament et sembla just i acceptable, havies d’haver acceptat també llavors l’Estatut. Si l’Estatut era insuficient, que potser ho era, ara no pots acceptar aquest finançament, que hi queda per sota. Si tu et conformes ara amb 3, també t’hauries d’haver conformat llavors amb 6. Si no pots acceptar res per sota de 10, no et podies conformar amb 6, però encara menys ara amb 3. No falla. Es miri com es miri.
Font: Elsingulardigital.cat
Diguem N a la quantitat que correspon per al finançament de Catalunya a partir dels criteris marcats per l’Estatut d’autonomia. Com que l’Estatut és ambigu i interpretable, aquest nombre no és una quantitat única i definida, sinó que és una forquilla: entre la interpretació més generosa i la més gasiva de l’Estatut hi ha un marge.
Diguem x a la diferència entre la quantitat que s’ha acordat en el pacte sobre finançament amb la ministra Salgado i el màxim que es podia obtenir de la interpretació de l’Estatut. És obvi que la quantitat obtinguda en aquest pacte està per sota d’aquell màxim. No és segur que estigui per sobre del mínim, però és obvi que es podrien haver obtingut quantitats més altes sense incomplir l’Estatut. En altres paraules, hi ha molta gent que diu, creu, escriu i documenta que l’acord de finançament no compleix l’Estatut, en queda per sota dels mínims. Però fins i tot els qui diuen que l’acord és estatutari reconeixen que ho és pels pèls, per la banda baixa, aplicant les lectures més gasives i restrictives.
Doncs bé, la paradoxa Puigcercós és que, al seu parer, si restem x a N, el resultat queda per damunt de N. Dit d’una altra manera: Puigcercós va rebutjar l’Estatut per insuficent, també en termes de finançament de Catalunya. Doncs ara, una quantitat que queda en qulsevol cas per sota dels màxims que marcava l’Estatut i segons com es miri fins i tot per sota dels mínims, és considerada satisfactòria, justa i un èxit esclatant.
Per entendre la paradoxa Puigcercós fem una simulació amb xifres. Posem que nosaltres volem 10: la independència. O com a mínim, 8: el concert econòmic. L’Estatut no arriba a una cosa ni a l’altra i segons com l’interpretem ens dóna una forquilla que va entre el 3 i el 6. Esprement-lo al màxim, màxim, ens dóna 6. Ara hi ha hagut un acord de finançament que no sabem segur si ens dóna 2, perquè queda per sota dels límits de l’Estatut, o ens en dóna 3, que és el mínim de l’Estatut ajustadíssim. Doncs bé, la paradoxa Puigcercós és considerar que 6 és poc i 3 és prou. Que és més 3 que no pas 6. I es miri com es miri, encara que tu en vulguis 10 o en vulguis 100, 6 és més que 3. Si ara aquest finançament et sembla just i acceptable, havies d’haver acceptat també llavors l’Estatut. Si l’Estatut era insuficient, que potser ho era, ara no pots acceptar aquest finançament, que hi queda per sota. Si tu et conformes ara amb 3, també t’hauries d’haver conformat llavors amb 6. Si no pots acceptar res per sota de 10, no et podies conformar amb 6, però encara menys ara amb 3. No falla. Es miri com es miri.
Font: Elsingulardigital.cat
5 comentaris:
Ens volen fer passar bou per bèstia grossa.
Ja n'hi ha prou! Els partits catalanistes d'una vegada han de trencar amb Espanya i amb aquest espoli interminable!
L'altre dia vaig llegir una notícia que deia que els sociatas sortiran al carrer a explicar l'acord (vaja a "menjar el coco"). Cada cop m'estranya menys que els diguin la secta.
home villatoro x podria ser -1 i llavors es compleix la igualtat.
Anònim; això ho la formula és incorrecta. I que aquesta fos (N - x + p >N).
Home: El model és una millora relativa del pacte del 2001. Però en vista la millora no calia fer un Estatut. si fas una Llei Orgànica que diu a partir d'ara en comptes de robar-nos 100 en robeu 50. Si després et surten ara us negociem i us robarem 70. Clar què, és millor que abans, però la llei obligava a 50.
Adrià: Sols cal llegir els brillant calbots de la fundació Catalunya Oberta.
Molt recomanable la secció de calbots, és boníssima!
Publica un comentari a l'entrada