Coincidint amb l'any del meu ingrés a la JNC adjunto aquest text de'n Joan Güell el qual té un blog molt recomanable (Des de la meva tribuna) un company de la JNC què va escriure aquest magnífic text fa temps i que ara considero interessant repescar.

Coincidint amb l'any del meu ingrés a la JNC adjunto aquest text de'n Joan Güell el qual té un blog molt recomanable (Des de la meva tribuna) un company de la JNC què va escriure aquest magnífic text fa temps i que ara considero interessant repescar.

JNC, ESCOLA DE PATRIOTES

Aquesta setmana em prendre el permís de deixar de banda l’actualitat política per aprofundir en un dels mecanismes que contribueixen a moure-la. En concret vull parlar de la Joventut Nacionalista de Catalunya, una organització política juvenil, les joventuts d’un partit com es coneix vulgarment. La JNC, està vinculada a Convergència Democràtica, no a Unió cal destacar, però és un cas excepcional dins el ventall d’altres joventuts polítiques ja que gaudeix d’entitat i sobirania pròpia. Anecdòticament, sovint s’explica que la JNC té registrades les sigles de PNC (recorda PNB) és a dir Partit Nacionalista de Catalunya, perquè en cas que convingués es poguessin mantenir els valors catalanistes que defensem.

És una eina de lluita per la plena sobirania de Catalunya, però és també una eina social i cultural que promou i defensa els valors de la cultura catalana començant per la nostra llengua. Sovint és qualifica a la JNC com a escola de patriotes, tal fet respon sens dubte a què polítics il·lustres convergents han sortit d’aquesta organització, el cas més vistós és el de Lluís Recoder, actual alcalde de Sant Cugat (ciutat més gran controlada per Convergència) i malgrat la constatació innegable que la vida cronològica de la JNC i CDC afavoreixen que els resultats d’aquesta factoria política sigui per qüestió d’edat visiblement més tardans. Però el qualificatiu d’escola de patriotes, resultaria un error atribuir-lo exclusivament al nombre de membres de la JNC que fan cap al panorama polític, ja que l’escola de patriotes és un nom que fa referència a la forma de viure i d’entendre el país que només és pot arribar a assumir quan has estat aquest anys de joventut i de formació militant; no per un partit, sinó per una causa que és Catalunya.

Per això des d’aquí encoratjo als joves, que sovint se’ns recrimina el menyspreu que tenim per la vida política, a que siguin participis de la creació de la societat on viuran ells i els seus fills, que no tinguin dubtes a l’hora dur a terme una vida de servei a la pàtria. A mi m’aporta la recompensa de poder conèixer més a prop aquest país.

I així m’acomiado aquesta setmana, mirant l’emblema de les meves joventuts, una estelada onejant, deixant ben clar que l'estel de la nostra senyera no és un fet anecdòtic sinó signe evident de la voluntat que ens mou en la lluita per l'alliberament nacional.

Joan Güell i Serra

(Nova Conca 8/11/07 -es cita www.jnc.cat)

AIGUA DEL ROINE: JA ÉS AQUÍ

El dia 22 de Maig va Arribar a Barcelona el primer dels vaixells carregats amb l’aigua del (la) Roine/Roina/Rodano.

S'ha demostrat reiteradament que si quan és va proposar per part dels governs de CiU, fa sis anys, tot i la greu oposició dels que avui estan al govern. Què si s’haguessin iniciat les obres del transvasament des d’aquest riu tot ser francès, a dia d’avui Barcelona i la seva àrea metropolitana no hauria patit cap dels problemes de manca d’aigua que Barcelona ha sofert els últims mesos i que ha obligat a improvisar solucions, centralistes (penseu en els pous de Tarragona) i una estranya competició per veure quina era encara més surrealista. En què diferents persones de la Generalitat, com el conseller Baltasar, van provar de cercar els límits del ridícul.

Aquesta proposta de transvasament ha estat sistemàticament rebutjada per les forces polítiques de l’esquerra catalana amb els arguments més diversos i alguns igualment sorprenents. Han dit: Que els transvasaments eren de dretes, que no podia ser dependre d’un país estranger, com si les dessaladores que tant els agraden no depenguessin de les importacions d’hidrocarburs de països tant democràtics com d'Aràbia Saudita, Iran, Algèria, Líbia, Veneçuela o Nigèria. Han dit que els costos serien enormes: Quan experts independents com el president de la prestigiosa companyia Suez han demostrat de manera rotunda que l’aigua del Roine sortiria més barata que la de les dessaladores i, a més, no requeriria ni un euro d’inversió pública. Han dit que els terminis serien llarguíssims*. La mateix persona ha afirmat que l’obra requereix menys de cinc anys per a la seva posta en marxa. Resumint si s' hagués començat el 2002 la obra ja estaria enllestida. I quan ja se’ls havien acabat i refutat els arguments, insinuaven de forma absolutament irresponsable que l’aigua del Roine no era fiable a causa de les centrals nuclears que hi ha a la vora d’aquest riu i de una suposada contaminació per metalls pesants.

Aquest argument és absurd com és si és té present que milions de francesos en beuen d’aquesta aigua i que l' Ebre no esta pas millor de fet esta contaminat per metalls pesants i Refrigera les centrals nuclears d'Asco I i II i els tarragonins bé que bevem aigua de l' Ebre i aquesta anirà a (va a Barcelona en vaixell avui en dia) en canonades. Què s'anomena transvasament, no?

La resposta a tanta demagògia l’ha ofert el mateix govern de la Generalitat que, davant la situació d’emergència provocada per la seva irresponsabilitat ha hagut de recórrer a portar aigua en vaixell.
I el PSOE ens ha hagut de fer mig PHN del PP. Per cert algú se'n
recorda de les Paraules de la nostra ministra de Defensa Carme Chacón quan com a candidata pel PSOE (segons la junta electoral central) va afirmar que no és transvasaria aigua de l'Ebre?

Primer el vaixell amb aigua des de Marsella. Porta aigua del Roine, ja que és el riu que abasteix la ciutat francesa.
Tornant als arguments antiroina: No havíem quedat que no volíem dependre de l’exterior? No deien que aquesta aigua no era de confiança? Demagògia.
La realitat és que, finalment, Barcelona té aigua del Roine. Això sí, enlloc d’arribar en una canonada que és com arriba l’aigua a totes les ciutats civilitzades del món, arriba en vaixell. Sembla impossible fer més el ridícul.

Dades i text original de la Fundació Catalunya Oberta.


* Segons el president Montilla 15 anys.

Menys estat, millor estat II: Encarà que sigui català.

El fenomen de la globalització en una de les seves paradoxes ha despertat el nacionalisme en molts territoris com Catalunya no solament per raons sentimentals i culturals si no per raons Pragmàtiques, en sectors de població què el nacionalisme exaltat dedica tots els seus insults, el millor dels quals és nacionalisme de americana i corbata.

Aquest nacionalisme Pragmàtic no és mou només per qüestions nacionals i lingüístiques o lluita per un tracte fiscal més propici que l' espoli de entre el 8 i el 10% anual. Es tracta d’afrontar amb èxit els reptes de la globalització. L'obertura comercial permet què els estats puguin ser més petits perquè els seus mercats no estan limitats pels seus límits administratius. Un estat petit en l’entorn de la globalització actual permet tenir un major creixement i una millor gestió de la diversitat que els estats grans, ja que els estats petits tenen una mida que els permet adaptar-se millor a un entorn canviant i són més eficaços en la aplicació de polítiques estructurals al ser més homogenis. Així doncs, en aquest cas la mida Sí importa i un estat més petit ens afavoreix.

Disposar d’un estat permet tenir les eines que ens permeten competir millor i assegurar el màxim benestar dels ciutadans, alhora de tenir representació pròpia en els òrgans de decisió supranacionals o transnacionals com la: UE, OMC, OCDE, OTAN... Però no per fer créixer aquest estat, sinó per fer que aquest estat funcioni millor. No més estat, sinó millor estat i, en algunes qüestions, millor menys estat (veure part I).

Hi ha una sobreregulació legislativa: tots els governs de municipals a estatals tendeixen a regular-ho tot. El problema és que moltes vegades qui regula acaba per espatllar o dificultar a alguna cosa que ja funciona. Per això molts empresaris ja han desistit de demanar regulació favorable en alguns àmbits que els afecten, i demanen directament que l’estat no s’hi posi. Si no que simplement defineixi els límits de la legalitat, cal evitar l’increment de regulació que l’únic que serveix és per crear més burocràcia, més tràmits, i menys capacitat emprenedora. Cal un millor estat, i per tant enfocar la regulació de temes clau que afecten al ciutadà, com l’equilibri territorial o la salut pública.

Però sobretot cal un millor estat per dirigir els recursos i esforços allà on es necessiten. Cal un estat més eficient per gestionar per exemple la lentitud crònica de la justícia, la burocràcia en l’administració pública, o els excessos en el territori. I cal assegurar que s’aprofita millor els majors recursos econòmics i capacitat normativa fiscal per enfocar els esforços allà on el país veritablement ho necessita: ajudar als més desfavorits, especialment les persones dependents, les que viuen en el quart món, o els pensionistes que cobren una pensió insuficient i injusta en relació amb el que han treballat al llarg de la seva vida; consolidar la igualtat d’oportunitats invertint en l’ensenyament, tant en escoles com universitats; i donant suport als empresaris i emprenedors amb un règim fiscal que afavoreixi la recerca i desenvolupament, la contractació de personal fix, la reinversió de beneficis i la captació d’inversió estrangera.

Ens cal un estat propi, però no per fer més coses, sinó per fer-les millor i enfocar els esforços on la societat els necessita. Un estat propi és més llibertat, però menys estat és també més llibertat. En tot cas, és igual: si no estàs d’acord en com ha de ser l’estat, primer aconseguim l’estat, i després ja decidirem que farem. Amb un estat propi ens serà més fàcil posar-nos d’acord. Alhora un estat propi permet defensar la cultura, llengua i identitats pròpies millor que els estat grans com Espanya, que mai s'ha cregut ni la multiculturalitat, ni la seva diversitat interna o un regim autènticament diferent de una descentralització administrativa i de despesa.

Menys estat , millor estat. I

A Catalunya El pes de l'administració pública és fa notar amb força i el seu paternalisme també:

Ja en acostumat als missatges del papa estat: Un no vagis a més de 80 km/h, que pots beure, que pots menjar, que pots fer o no amb el teu pis, un govern que pressiona ala professionals de la informació o què prohibeix al ciutadà regar quan les canonades de transport de l'aigua perden aigua de forma ostentosa.

Alhora en els eleccions és recurrent parlar de incrementar la despesa pública o la inversió social quan és diu això mai és precisa quin tipus de despesa pública, ni els costos què té pel ciutadà. Det fet fer promeses electorals esta assumit i és considerà normal, a diferència del que passa entre altres als països de tradició anglosaxona, on la primera pregunta és com ho finançarà.
La despesa pública la podem classificar la de dos maneres: N'hi ha despesa directa; la que nota el ciutadà usuari del servei i la indirecta; derivada de la gestió, i no em mal interpreteu, és necessària per poder gestionar la directa, dels serveis públics: Personal , administració, alts càrrecs, estudis, etc.
Poso un exemple tot què demagògic és il·lustratiu: Els informes fets per acció social i sanitat que han fet a 12000 € la peça serien doncs despesa social, perquè són departaments de tipus social però sols han notat els efectes positius els redactors d'aquests i tots els ciutadans hem pagat el total dels 1600 informes fets pels 7 departaments denunciats.
Doncs bé el pressupost de sanitat què s'aplica de forma directa, és veu limitat perquè la part indirecta oscil·la entre el 30%-40% de la despesa del departament.

Fa poc va sortir la noticia que el Governador Schwarzenegger (republicà) volia implementar un sistema de solidaritat social a Califòrnia, com va recollir l'Artur, i que volia que els costos indirectes no ascendissin del 15%. De poder alliberar aquests recursos reduint les despeses indirectes al voltant de 20-25% recursos implicaria millorar tant l'eficiència del servei al ciutadà com reduint la pressió fiscal sobre aquest a igual servei rebut o millors serveis a igual pressió.

Podem afirmar que la solució als problemes de la societat no és més estat. Si no a una millor gestió dels recursos públics per poder oferir els mateixos serveis a un menor cost pel ciutadà. Desgraciadament la diferència entre la pràctica i la teoria és què el funcionaris i sobretot els càrrecs de confiança voten.

Montilla Python flying Circus.

Amb l'últim episodi de la crisi de l'aigua el govern cada cop s'assembla un gag d'aquest mític i surrealista grup de còmics britànics dels 70s. El surrealisme, la descoordinació i les ficades de pota del govern en la gestió de temes capitals de país com la sequera ens afecten i arriben a un nivell insospitat per a un govern. I no afegeixo seriós, perquè es sobreentén que els governs són seriosos per naturalesa.

De fet el govern aquesta setmana ha tornat a organitzar un gag antològic, Quan coincidint amb pluges i amb l'arribada del primer vaixell arribat de Tarragona, on el subministrament no esta completament garantit. El Conseller de Medi ambient cofoi aixecà les restriccions de l'us de l'aigua potable per a usos lúdics; que per seguir la fal·lera de aquest govern d'inventar coses noves ara s'anomena aigua de boca.

En menys de 24 hores el President del Govern saltà a la palestra i obligà al conseller de Medi ambient a fer marxa enrera I no aixecar les restriccions a l'us d'aigua. Mentre l'alcalde de Tarragona amenaçava de tancar l'aixeta si l'aigua servia per regar jardins l'aixeta estava oberta omplint un altre vaixell.

Aixeta què tot marejant la perdiu ara no sabem quina és després d'anunciar que és reduiria la captació del aqüífers i és començava a agafar aigua del mini-transvasament.

Ahir mateix el conseller en ja habitual mostra d'anar a la deriva digué en una llarga entrevista en què el seu viratge de 180º i justificava què és mantindrien les res restriccions i es modificaria el pla de sequera. Avançant tres dies la reunió prevista dels consellers del govern per tractar el tema a avui. Fet aquest avançament imprevist ha deixat fora a 4 Consellers què estaven de viatge oficial; incloent els caps de dos dels tres partits del govern.

Bravo; diguin tots Ni, com els cavallers d' ERC, què és manifesten en contra del transvasament i voten a favor. Passem al pròxim gag. En què el conseller Baltasar justifica al poc fer el seu viratge a la deriva i què el President hagués anunciat el contrari que el conseller, que aquest no es sent desautoritzat. Per desgràcia no podem garantir que aquest sigui l'últim sketch. :-(.

Mazal tov!* 60 anys obstinadament dempeus.

Avui fa 60 anys del convuls naixement de l'estat D'Israel. De de el seu naixement amenaçat de mort per seus veïns. Des de la perspectiva dels 60 anys passats. I repassant la premsa econòmica de diverses fonts podríem parlar del petit estat jueu com el miracle sota el foc. Econòmicament des de 1948 la seva renda per capità ha passat de 3100$per capità a 25000$, en l'únic racó de l'orient mitja sense petroli, amb un creixement econòmic sostingut de més d'un 5% anual amb el sorprenent multiplicació per 12 de la seva població. de 600000 dels 1948-1949 als 7,2 milions actuals. Aquest miracle econòmic no és pot entendré sense el capital humà, amb raó Israel és famós per ser el segon Sillicon Valley de fet és el tercer país per empreses cotitzant al Nasdaq i del seva alta proporció de licenciats tècnics i el nivell de les seves universitats té molt a dir, junta amb el pèrfil personal i emprenedor dels seus habitants i el perfil del seus immigrants, ja sigui els emigrats expulsats dels països àrabs el 1949 o dels arribats dels Estats units o l'antiga URSS.

Després de segles de persecucions culminant amb l'holocaust de 6 milions de morts a mans de la Barbàrie nazi. La seva mera existència i el seguir mantenint un estat democràtic, l'únic de la regió, després de 60 anys consecutius d'estat d'emergència té tant mèrit com la seva pròpia supervivència. A tall d'exemple la minoria àrab són els àrabs de la regió amb més drets i llibertats polítiques. Reconeixent què el seu estatus és inferior al dels jueus.

El conflicte àrab-israelià com en tots els conflictes la primera baixa és la veritat, s'arrossega des de fa més de 80 anys de mentides massa cop interessades com: la situació del refugiats palestins. Què existeixen encarà perquè a diferència d'altres refugiats massius de conflictes bèl·lics del segle XX no van ser integrats als països d'acollida, com va passar amb els seus equivalents jueus, repúblicans espanyols o grecs i turcs. Molts cops pels interessos dels propis països àrabs, com a arma de propaganda per mantenir el conflicte viu i desviar la atenció del seu pròpia corrupció i manca de llibertat. I des de el 1967 amb la complicitat de la progressia Europea.

Aquest conflicte és la assignatura pendent del Tigre Hebreu i necessita solucions justes i definitives per portar la pau. però els conflictes amb una durada tan gran és impossible de trobar un culpable. Tot què per la majoria de mitjans sigui clara. Israel. Els propis palestins també en tenen la seva gran porció de culpa amb l'odi fanàtic contra Israel, corrupció i pèssima autogestió dels territoris del futur estat palestí.

Si no el conflicte estarà enquistat en una dinàmica odis mutus: On un bàndol vol consolidar el seu estat i l'altre destruir-lo.

Un altra perla del gran Iu Forn... 100% real

Volia parlar del mateix tema. amb el mateix enfocament. La portada de l'aigua dels aqüífers tarragonins cap a Barcelona amb el risc de salinització dels primers.
Trobo de molt mal gust s'hagi manllevat l'aigua estalviada pels habitants del Camp al llarg dels últims anys. I que l'aigua què era per garantir el subministrament humà acabi sent feta servir per omplir piscines i regar jardins a l'àrea metropolitana. Quan pobles de l'interior del Camp de Tarragona han de dependré de cubes d'aigua per abastir-se per les necessitats d'aigua i no poden regar els camps.
Sí la situació ha millorat a l'àrea de Barcelona el millor que poden fer és deixar de portar l'aigua de Tarragona un comptes d'aixecar les restriccions. Perquè la sensació què tinc compartida amb molta gent és: A la província de Tarragona... "Cornuts i a pagar el beure".

Iu Forn

De Tarragona ha vingut un barco...

Amb la música de Bienvenido Mister Marshall, va, cantem tots: “Tarragonins, rebem la vostra aigua amb alegria, olé el vaixell, la canonada i la companyia”... la companyia que la transporta, esclar.

Cent mitjans de comunicació, alguns d’estrangers, van cobrir ahir la gran notícia: de Tarragona ha vingut un barco, carregat de?... concretament d’aigua. Just el dia que anuncien que ja podem regar plantes i omplir piscines (jo no tinc piscina, però estic per construir-me’n una al balcó per aprofitar que ja podem fer despesa) el senyor Aigua diu que aquesta que porten ara és més bona que la del Llobregat. És l’oportunitat d’agafar cinc o sis d’aquests cuiners famosos perquè facin veure que preparen uns plats i, au, reunim tres mil persones de la societat civil per fer la presentació oficial de la nova línia d’aigua de boca Tarragona’s Aqüífer. Bé, per ser més concrets, Aigua de Boca Tarragona’s Sostenible Aqüífer. La festa, evidentment, seria a la bodega del vaixell transportador... buida, esclar, que tampoc és qüestió d’ofegar la poca societat civil que ens queda, oi?

I durant la vetllada presentaríem la gran idea que se m’ha acudit i que regalo desinteressadament al nostre govern. L’anomeno Projecte Gran Pantà i està basada en l’observació. ¿Oi que estem farts d’escoltar l’expressió “Vaja, aquest cop tampoc no ha plogut a les capçaleres dels rius”? ¿Oi que en aquest país, quan plou, l’aigua cau sempre en això que ara anomenen litoral i prelitoral? Coi, doncs construïm una xarxa de pantans al litoral i al prelitoral. ¿Per què esperar que algun dia plogui on no plou? Entre urbanització il·legal i urbanització il·legal encara queden petits espais de terreny per fer-hi embassaments. I, a més, matem dos ocells d’un tret: 1. Seria obra pública que donaria feina als aturats de la construcció. I 2. Potser foradant resulta que trobem algun aqüífer autòcton i no cal omplir vaixells buidant els de Tarragona.

I condemno la última mort feta per la banda terrorista ETA.