El PSC immòbil

El PSC immòbil

De Vicenç Villatoro: Aparegut a l'Avui.

El màrqueting sempre intel·ligent del Partit dels Socialistes de Catalunya ens proposa per al seu pròxim congrés un eslògan brillant: La Catalunya que sap on va. Brillant i ben trobat: estic convençut que els socialistes catalans, sobretot els qui avui dirigeixen el partit, saben perfectament cap on van, potser millor que qualsevol altre partit o equip dirigent. Però potser la fórmula més precisa per definir aquesta proposta seria de fet, una petita variació d’aquest La Catalunya que sap on va: seria La Catalunya que sap on es queda. Perquè, de fet, el PSC sap tan bé cap on va perquè va aquí mateix, aquí on ja és i on ja som. La seva proposta de futur no és l’itinerari cap a un lloc diferent, sinó la defensa del lloc on hem arribat, la defensa plena de l’statu quo.

Em sembla evident que, avui, a Catalunya, el PSC és el partit de la conservació de l’statu quo. En part per raons òbvies: mana a tot arreu. Però també per raons ideològiques. Avui, si vostè creu que els coses estan bé com estan, si el seu desig polític és que no es mogui ni una fulla, voti el PSC. El PSC és i es presenta com la garantia no ja de l’estabilitat, sinó de la immobilitat. Consti que no ho dic amb cap to de menyspreu. Si algú ens hagués proposat quedar-nos on estàvem fa vint o trenta anys, hauria estat escandalós. No era un bon lloc. Però em sembla natural que avui hi hagi gent a Catalunya que cregui que ja hem arribat, que era això que tenim, exactament això. Que del que es tracta era i és de no recular. Al cap i a la fi, no estem tan malament. Al cap i a la fi tenim autonomia, un cert reconeixement nacional, un considerable benestar. Si més no fins que ha arribat la crisi, Espanya va bé i Catalunya va raonablement bé dins d’Espanya. Si no es tenen altres ambicions nacionals, no és estrany que bona part de la població vulgui quedar-se allà on som. Avui, a Catalunya, el partit de la preservació del present sense estridències, el partit conservador de l’statu quo, és el PSC. És en part una de les claus del seu èxit: defensar el que hi ha. Sobretot quan aconsegueix convèncer els electors –com a les eleccions espanyoles últimes– que això està amenaçat.
Aquesta especialització conservadora del PSC neix, al meu parer, de dues fonts. Una de caràcter general i una altra d’específicament catalana. Comencem per la de caràcter general. A l’Europa d’avui, la socialdemocràcia –i especialment la socialdemocràcia de matriu francesa, que és a la que s’adscriu el PSC que mana– és una doctrina conservadora i defensiva. La socialdemocràcia està especialitzada en el no a qualsevol projecte de reforma i en la conservació d’un statu quo que defineix com la societat del benestar, tot i que només n’és una de les lectures possibles. La socialdemocràcia veu amenaces arreu i ha renunciat a ser una proposta política transformadora. Avui, les propostes noves, transformadores, emergents, neixen a Europa d’altres àmbits de pensament polític. Podem no estar-hi gens d’acord, però insinuen horitzons nous, proposen canvis. La renovació ve a Europa especialment del pensament liberal, del pensament republicà, del que podríem anomenar demòcrata radical. També, d’una altra manera, de les esquerres alternatives. Quan algú ha volgut renovar millor o pitjor la socialdemocràcia –Blair, per exemple– ha estat rebutjat gairebé com un traïdor pels socialdemòcrates de matriu francesa, com els catalans i els espanyols.
Però a Catalunya el PSC és el partit de l’statu quo també en un altre sentit. El catalanisme, el nacionalisme català, tenen inevitablement un projecte de transformació de l’Estat. La independència, l’Estat plurinacional, el que sigui. Però no és el que hi ha ara. Fins i tot el nacionalisme titllat de conservador, pel sol fet de ser nacionalista, comporta un cert grau de malestar amb l’statu quo i, per tant, de voluntat transformadora. No parlem ja de l’independentisme o el sobiranisme. També en aquest camp, el PSC és el partit que sap on va, perquè és el partit que sap on es queda. I que es queda aquí. Per al PSC, també en aquesta transformació de l’Estat ja hem arribat a l’estació final, a l’estació definitiva. Ja hi som. No ens hem de moure. Ni endarrere ni endavant. També en això el PSC és el partit que defensa avui a Catalunya els coses tal com són. Hem arribat. Ara del que es tracta és de gestionar tan bé com sigui possible allò que hi ha. I estic convençut que –com que a hores d’ara tampoc no s’està gestionant bé allò que hi ha– el PSC sortirà del seu congrés amb el missatge implícit que això és culpa dels seus socis de govern, que amb les seves immadureses, amb el seu no saber on es va, amb el manteniment d’una difusa i imprecisa voluntat transformadora, impedeixen el bon govern de les coses de cada dia. El PSC sortirà del seu congrés demanant a la societat totes les regnes del govern, per tal de poder gestionar bé un present que per altra banda és del tot satisfactori.
Per tant, la meva proposta per al congrés del PSC seria un lema impossible, lleig, que no vendria res: La Catalunya que sap on es queda. És molt millor, molt més brillant, el que han escollit –La Catalunya que sap cap on va–, però em sembla ambigu, una mica enganyós. Potser podrien anar a buscar el seu lema al territori de la poesia. Que el semblaria un clàssic modern castellà: No la toques ya más, que así es la rosa?