IMPOSTOS I SOBIRANIA

IMPOSTOS I SOBIRANIA

"El Govern no pot renunciar al progrés del ciutadans. I avui aquest progrés tan sols es pot garantir amb un augment de la sobirania"

Agustí Colomines

La vicepresidenta econòmica del govern espanyol, Elena Salgado, va sostenir la setmana passada que encara hi ha marge perquè els catalans paguem més impostos. La recepta de la responsable espanyola de les finances de l’estat era la resposta a la reflexió del president Artur Mas d’uns dies abans sobre els problemes que afecten l’economia catalana, en especial de finançament. Per al president de la Generalitat, les dificultats financeres de Catalunya deriven, sobretot, del dèficit fiscal acumulat, que s’agreuja pels molts incompliments de l’estat per cobrir el cost dels traspassos de competències. Les declaracions de la vicepresidenta responen, però, a la mentalitat, diguem-ne, clàssica dels socialistes espanyols. Segons aquesta mentalitat envellida, que ha portat l’economia espanyola fins al límits de la fallida, la manca de recursos es combat amb una pujada d’impostos, de la mateixa manera que les justes exigències de les autonomies es ventilen amb el jacobinisme de sempre.

En un extens article que va publicar ahir Jordi Barbeta a La Vanguardia, es demostra que Catalunya, Balears, València i Madrid són les comunitats autònomes que més impostos paguen a la Hisenda estatal. I tanmateix, els catalans disposem del rar privilegi de tenir els tipus impositius més alts d’Espanya. El tipus marginal màxim de l’IRPF a Catalunya se situa en el 49%, el nivell més alt de tot Espanya perquè els ha incrementat mentre que Madrid, la Rioja, Múrcia i València els han reduït. És un lloc comú que ser català i pagar més que els altres són sinònims. I és que paguem per tot: pels peatges, pels serveis i per la solidaritat, un concepte actualment pervers i que ens dessagna. Però és que, a més, com assenyalen els experts, si ara s’apugessin els impostos la mesura ofegaria les empreses, impediria la reactivació econòmica i no serviria per reduir el dèficit. Al contrari, l’augmentaria perillosament. Barbeta aportava un munt d’exemples per explicar la magnitud de la tragèdia. El més vistós és el referit al dèficit sanitari. Els catalans, escriu Barbeta, també paguem més per finançar la nostra sanitat i, en canvi, la sanitat catalana té un finançament menor respecte d’altres comunitats i per això no pot oferir les mateixes prestacions. Catalunya va introduir el cèntim sanitari fins al nivell màxim permès (2,4 cèntims per litre de carburant): és una de les sis comunitats autònomes que ha creat aquest tribut però és l’única que ha optat per aplicar el màxim. I això no obstant, el dèficit sanitari català té un desfasament de 850 milions d’euros. Com assenyala Barbeta, si la sanitat catalana tingués el mateix finançament per habitant que el País Basc, la sanitat catalana tindria 2.000 milions de superàvit en comptes del dèficit actual. El concert econòmic proporciona als bascos 380 euros més per persona i any tan sols l’àmbit sanitari. Però és que amb el finançament que té Extremadura, la diferència per persona seria superior al que ara tenen els catalans: 363 euros i el superàvit de la sanitat catalana seria de 1.900 milions d’euros. En fi, un escàndol i una injustícia que els polítics i els opinadors espanyols no estan disposats a reconèixer.

Catalunya no és Baviera. El nostre plet amb l’estat no es redueix a una qüestió econòmica. El moviment de reivindicació nacional català s’ha forjat històricament en la defensa de la llengua i la cultura catalanes i l’exigència d’un autogovern que inclogui, és clar, l’administració dels recursos econòmics. Si tenim en compte que avui dia el grau de sobirania d’un poble es mesura segons la capacitat que té de regular el que és fonamental —l’economia, el benestar i la identitat—, la conclusió és òbvia: cap govern del món que vulgui preservar la sobirania no pot renunciar a exigir aquesta nova tríada de la modernitat. Per què el Govern de la Generalitat de Catalunya, el presidit per Artur Mas o qualsevol altre, hauria de renunciar a tenir la capacitat de gestionar-la sense demanar permís? Un país de qualitat no pot renunciar de cap manera al dret de decidir sobre el seu destí. I en això estem. El Govern no pot desentendre’s del progrés dels ciutadans. I avui aquest progrés tan sols es pot garantir amb un augment de la sobirania. Es trigarà més o menys a aconseguir-ho. Caldrà fer una transició nacional més o menys llarga. Però l’objectiu és la plena sobirania que ens permeti gestionar els impostos i, en general, la vida pública.



Agustí Colomines