dijous, 18 de desembre de 2008

Víctimes

"Si el preu a pagar perquè simpatitzin amb tu és estar fotut, moribund i estomacat, jo no sabria dir què prefereixo"

Vicenç Villatoro

Durant segles, la propaganda política ha tingut per objectiu proclamar-se guanyador, presentar-se com el més fort i el més potent, el que pot vèncer tots els seus adversaris. La poesia èpica, des de la Ilíada al Cantar del Mio Cid, tenia aquest objectiu: cantar gestes i victòries. Però en el segle XX, amb l’aparició de l’opinió pública organitzada com a subjecte de la política, la propaganda política ha canviat d’objectiu: ara els propagandistes de qualsevol causa s’esforcen en presentar-se no com a forts i potents, sinó com a fràgils i perseguits, i en definitiva com a víctimes.

La guerra dels Balcans va ser una exhibició d’aquesta nova tendència de la propaganda. Tothom s’hi proclamava perseguit, maltractar, fràgil. Tothom reivindicava per a ell mateix el paper de víctima. Ja abans, les simpaties europees per Israel van donar un tomb absolut després de la victòria israeliana a la guerra dels Sis Dies, perquè aquella guerra va intercanviar davant de l’opinió pública les imatges de David i de Goliat que bíblicament s’havien projectat sobre la confrontació àrab-israeliana. Quan l’antic David va ser percebut com un Goliat, es va tancar l’aixeta de les simpaties.

En el cas català ha passat una mica el mateix. Ens estranyem sovint que des de l’arribada de la democràcia hagin desaparegut les mostres de comprensió i de curiositat per la cultura catalana que s’havien produït –més o menys i en molt determinats cercles- a finals del franquisme. En part és perquè llavors la cultura catalana era vista com una víctima moribunda, que no feia la competència a ningú, i generava la compassió que es projecta sobre el malalt terminal. Però quan el malalt es cura, quan exhibeix una certa salut, quan ja no se’l veu com a víctima, les simpaties es fonen. Exactament el mateix va passar els anys trenta. Durant la dictadura de Primo de Rivera van demostrar simpaties per la llengua catalana perseguida intel•lectuals que després la van perseguir altra vegada quan la van considerar ja prou recuperada.

Ara el paper de víctimes se l’atorguen uns altres, que busquen a través de la seva propaganda la simpatia que es veu que se’ls deu a les víctimes. En qualsevol cas, si el preu a pagar perquè simpatitzin amb tu és estar fotut, moribund i estomacat, jo no sabria dir què prefereixo. Si ser un moribund simpàtic o si ser algú normal, moderadament saludable, ni simpàtic ni antipàtic, que va fent.