El 7 de Març a Brussel·les.

Marxa a Brussel·les

La manifestació catalana per l’autodeterminació del proper 7 de març a Brussel·les esperona la Jihad Hispànica a l’atac i en treu els seus més miserables mètodes. Tot s’hi val, renyar i menysprear els ciutadans per exercir els nostres drets, i prendre’ns per dèbils mentals i analfabets funcionals que tot s’ho empassen. El dret d’autodeterminació que a Vidal-Quadras li sembla “una cosa absurda” i “proposar disbarats” és el que han exercit més de cent cinquanta pobles al món les darreres dècades, entre ells dotzenes a Europa, i divuit dels actuals vint-i-set membres de la Unió Europea. Quan començà el segle XX, dotze d’aquests vint-i-set Estats membres no existien, i set han nascut després de la creació de la Comunitat Europea. De Finlàndia a Xipre, d’Irlanda a Polònia, un vent de llibertat ha recorregut i recorre Europa, el dret dels pobles a l’autodeterminació, expressament invocat pel president del govern de la nació de Vidal-Quadras, amb els altres caps d’Estat i govern de la Unió Europea, per reconèixer el dret dels alemanys a unir-se en un sol Estat. Per què el que val a Eslovàquia per independitzar-se i a Alemanya per unir-se, no val per a Catalunya?

Terrón, delegada de la Generalitat davant la Unió Europea, encara no ha aportat cap dada ni prova que justifiqui l’incompliment pel govern espanyol dels convenis signats fa anys per permetre un ús limitat del català en algunes institucions europees. Com els delinqüents enxampats, es limita a negar-ho tot. La seva obligació és retre comptes i donar explicacions de la seva inoperància i incompetència, com fan els governants democràtics, no insultar els ciutadans a l’estil dels governants autoritaris, com ella mateixa i el Montilla, que no la cessa. “La presència de Catalunya i el català està perfectament reconeguda en l’àmbit europeu”, ens alliçona Terrón. Vejam: Catalunya no és al consell de caps d’Estat i de govern, ni al Consell de Ministres, ni a cap comissió de treball. No nomena comissaris, ni representants, ni funcionaris, ni jutges. No negocia ni aprova directives ni reglaments. No elegeix diputats, ni té dret de veto, ni negocia, aprova o refusa tractats. El català no és llengua oficial ni de treball a cap institució europea, ni es pot usar al Parlament. Tots aquests drets els tenen a la Unió Europea deu Estats amb menys població que Catalunya, i quinze llengües amb menys parlants que el català, per una sola raó: els seus pobles han exercit l’autodeterminació i s’han dotat d’Estat propi. Amb Estat, com Espanya, tens “presència perfectament reconeguda”; sense Estat, com Catalunya, tens els insults i falsedats de Vidal-Quadras i Terrón, o les frustracions i fantasies d’Obiols, Guardans i Romeva.

Calia esperar d’aquests eurodiputats, com a demòcrates il·lustrats, el que han donat, respecte i arguments. El seu problema és que el que ells defensen necessita per ser efectiu el suport espanyol, i no el tenen ni el tindran. De bona fe han allargat la mà a Espanya, i Espanya els l’ha tallat. Què han aconseguit amb la seducció? Només que els diputats espanyols, i altres d’europeus, votin al Parlament a favor de l’ús de vint-i-tres llengües, i contra una de sola, el català, l’única que la seva Constitució els ordena que sigui “objeto de especial respeto y protección”. Només aconsegueixen que el govern espanyol signi convenis ridículs i no els compleixi. Quant de temps necessiten per seduir, trenta anys més? Tres-cents? No depenia ni depèn d’ells en exclusiva aconseguir resultats, però ni ells ni el catalanisme autonomista que propugnen han pogut en trenta anys de democràcia ni fer de l’Estat espanyol l’Estat dels catalans, d’igual a igual amb els espanyols; ni fer de l’Estat espanyol un Estat propici per als catalans; ni dotar la Catalunya autònoma de competències i poders que necessitem per sobreviure i que l’Estat espanyol monopolitza. Per tenir el que tenen Escòcia al Regne Unit, Groenlàndia a Dinamarca, Baviera a Alemanya, Flandes a Bèlgica i Navarra a Espanya ens cal Estat, perquè dins de l’Estat espanyol ni ho tenim ni ho tindrem mai. És el fracàs del catalanisme autonomista el que obre pas a “l’exigència, la protesta, la demanda i la denúncia” que refusa Guardans, a seduir amb l’exercici dels propis drets, de bon humor i amb tota simpatia. Amb l’alegria de la democràcia anem a Brussel·les, per exigir drets, protestar contra la injustícia, demandar reconeixement, denunciar la nostra discriminació. Manifestar-se és seductor, com saben aquests eurodiputats perquè ho han fet al servei d’altres causes i finalitats. Els interessos propis es defensen arreu, com fan els espanyols i totes les altres nacions, perquè el nostre món, com el d’ells, és el món.

La dignitat rau en CDC i ERC, que han donat suport a la manifestació i aporten diputats, alcaldes, regidors i dirigents. Seran on han de ser, defensant el dret a decidir del nostre poble, el nostre dret a la democràcia, a la llibertat d’expressió, a manifestar-nos, a no ser discriminats ni insultats pels governants. Els mateixos drets que tenen els espanyols a casa seva, a casa nostra, i a la Unió Europea. El dret a la dignitat i a prendre les pròpies decisions. El nostre dret a votar. El nostre dret a triar independència o dependència.

Publicat a l'Avui; Alfons López Tena.