UNA ANÀLISI DELS COMICIS EUROPEUS EN CLAU CATALANA I TAMBÉ ESPANYOLA

D'eleccions i els seus efectes

Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

PEREPRATS

En els cinc anys que han passat des de les eleccions anteriors al Parlament europeu hem tingut dos governs tripartits a la Generalitat amb hegemonia socialista, i govern socialista a l'Estat, sota l'ordre de Zapatero: "El PSC somos nosotros". Entremig hem aprovat, retallat i referendat un nou Estatut d'Autonomia a la mida exigida pels socialistes, que no s'aplica i que incompleixen impunement. Ha continuat creixent l'espoli fiscal, que ara ens costa més de 3.000 euros per català i any; ha continuat retrocedint la nostra renda per càpita, ara per sota de Melilla; i s'ha consolidat el bloqueig permanent de tota pretensió catalana: ni traspassos competencials, ni recuperació dels nostres impostos, ni gestió aeroportuària, ni seleccions esportives, ni reconeixement del català com a llengua oficial o d'ús ni a les institucions espanyoles ni a les europees, ni representació a les institucions europees. Fa vint anys la revista El Temps informava en portada de l'entrevista entre els presidents de la Generalitat de Catalunya i valenciana, llavors Pujol i Lerma, i titulava: "L'eix mediterrani és el futur d'Europa". Fa poc ho han repetit els actuals presidents. És un futur que continua i continuarà sent futur en el futur. Indefinidament.

EN AQUESTS CINC ANYS POPULARS i socialistes espanyols, que sovint revifen el bon mot d'Unamuno, els huns i els haltres, s'han estimat més esquarterar Endesa i vendre-la a una empresa pública italiana que permetre als accionistes vendre lliurement a La Caixa; i competeixen amb delit a bloquejar i escarnir els interessos dels catalans, bona part dels quals reaccionen enfonsant-se en la síndrome de la dona maltractada: potser si em portés d'una altra manera no em faria tant de mal, potser no m'he explicat bé, en el fons si m'atonyina és que m'estima, tal vegada la culpa és meva, he de lluitar perquè m'estimi, no em deixarà marxar, no sóc prou forta, etc. Són els resultats universals de la subordinació, la submissió, el maltractament i la impotència, destrueixen persones i pobles perquè abans els han xuclat l'ànima.

ELS EFECTES ELECTORALS, CINC ANYS després, són que els socialistes, que controlen més del 90% dels pressupostos públics a Catalunya, és a dir, prop del 40% del PIB català (inclòs el 10% que cada any va a Espanya i no torna), no treuen rendiment a la seva hegemonia, malgrat unes eficaces xarxes clientelars inspirades en el plom o plata mexicà i addictes al tapado i el dedazo. Han baixat 7 punts, han perdut el 23% dels seus vots i el 16% de la seva representació, i aporten un terç de la baixada dels socialistes a tot l'Estat. El suport als socialistes a Catalunya és ara un 7% més baix que el que n'obtenen de mitjana.

LA BAIXADA D'ICV ÉS D'1,1 PUNTS, el 15% de la seva representació, similar a la dels socialistes. Però més pronunciada és la davallada d'ERC, de 2,6 punts, el 22% de la seva representació. És qui ha perdut, proporcionalment, més quota de mercat electoral.

CIU, PER PRIMERA VEGADA DES DE finals dels anys 90, guanya vots respecte a l'elecció anterior, i puja 5 punts, quan fa cinc anys va perdre 12 punts, el 60% dels vots i el 40% de la representació, amb un candidat com Guardans, competent, treballador, intel·ligent, i espanyol. Enguany, un candidat com Tremosa, no menys competent, treballador i intel·ligent, i a més sobiranista, augmenta el suport un 29%.

CAP NOVETAT AL PP, ESTANCAT, i esfondrament dels espanyolistes encara més radicals, C's i UPyD, per sota del llindar de percepció. Fóra, però, insensat menystenir el fet que al PP no li cal un ampli suport català per governar l'Estat, mentre que al PSOE sí. Aznar va demostrar l'any 2000 que uns escassos 12 escons, dels 47 que elegeixen els catalans al Congrés, no són obstacle per assolir la majoria absoluta amb l'escreix de vots que els espanyols aporten a qui promet escanyar més i millor Catalunya. Les pèrdues ací són inferiors als guanys allà. En canvi els socialistes necessiten 25 dels 47 escons catalans només per assolir la majoria relativa a l'Estat, per compensar l'inferior suport que reben a Espanya. En la cursa de l'extremisme nacionalista verbal, que no en el real, el PSOE perd front a PP i UPyD, perd a Espanya, i Catalunya comença a no compensar-li: l'any passat el vot socialista a Catalunya va superar la mitjana de l'Estat un 3%, ara és un 7% per sota. Preparem-nos per a una mutació de Disney a la Warner, de Bambi al Dimoni de Tasmània, de l'engany somrient i les mentides a l'atac frontal. El PSOE no reaccionarà complint les seves promeses, sinó cancel·lant-les; Zapatero no farà fets de les seves paraules, sinó paraules dels seus fets. Lloguem-hi cadires, que ve ofensiva despietada, primer de tot contra aquell PSC que "somos nosotros", fins a la submissió total. Allò que Zapatero i Montilla van fer-li a Maragall, amb qui ho farà Zapatero a Montilla? Qui serà el Montilla de Montilla?

DOS TERÇOS DELS CATALANS NO HAN votat els partits parlamentaris, que com sempre han presentat llistes tancades i bloquejades, han amagat als electors els candidats que els ha plagut, han designat els candidats sense cap contesa democràtica ni entre militants ni entre simpatitzants, i han allunyat electors d'elegits al màxim, en circumscripció de tot l'Estat, la més gran d'Europa; i tot això per elegir un Parlament que no decideix els pressupostos, ni el govern ni el president, ni les lleis, que no té els poders que tenen tots els parlaments en democràcia, i on els tres grans grups, populars, socialistes i liberals, voten conjuntament més del 70% de les vegades, sense relació de cap mena entre el sentit del vot dels ciutadans i l'acció de govern i oposició derivada. Que els ciutadans reaccionin abstenint-se, i multiplicant per cinc el vot en blanc, no produirà cap més efecte que un tancament de files de la classe política i el seu blindatge enfront dels ciutadans: el següent pas serà, com ja ha presentat el govern tripartit al Parlament, bloquejar els referèndums per iniciativa ciutadana, sotmetent-los a una aprovació prèvia dels partits via Parlament, és a dir, del govern que el mana. A tots els països dels món que admeten els referèndums per iniciativa popular n'hi ha prou de recollir les signatures necessàries per celebrar-los i votar, sense cap més requisit. Només a Catalunya s'exigiran dues aprovacions polítiques, la del govern espanyol per imperatiu constitucional, i la del govern català perquè ara ho vol imposar el tripartit per llei. Com més abstenció, més limiten els partits la democràcia; com més la limiten, més abstenció.

Publicat a l'Avui.