Premis Dard

Aquest premi, premia als què llencen "Dards" armats amb ordinador, que escriuen el que pensen i ho fan amb claredat. Blocaires que mostren cada dia l'esforç de transmetre, valors, idees, generar debats i/o premir el seus valors literaris.

*Maria* Gràcies pel premi i ara prenc el relleu.

Desprès de meditar força a qui premiar amb aquest reconeixement. Amb retràs degut a una causa tècnica com haver estat sense internet ni ordinador durant un temps enumero els que crec mereixedors del premi:

Xapix: Pel seu bon marcatge de la vida política de Montroig.

Des de la Meva Tribuna: Per la qualitat dels seus escrits i la solidesa dels seus arguments.

Guillem Carol: Un jove amb una maduresa i claredat d'idees que supera de molt a la que pertocaria per la seva edat.

Tresinores: Per l'us del no políticament correcte i la ironia. Què fa riure i emprenyar el lector amb facilitat.

Indigenes: Per oferir les seves impressions des de Eivissa, Insula et Orbi.


Aprofitant l'avinentesa dedico aquest "Calbot" als meus amics progres que ara estan trempant amb els 40s anys del Maig del 68:

Al cap de 40 anys del Maig del 68, gran part de la societat catalana sembla instal·lada en una de les pitjors herències d’aquella revolta de fills de papà: la cultura del no. Els estudiants proclamaven que sota les llambordes del Barri Llatí hi havia la platja, que estava prohibit prohibir i que el més realista era demanar l’impossible. I afirmaven que dir “no” era estètic i revolucionari, mentre que dir “sí” era vulgar i reaccionari. El general De Gaulle va saber copsar l’essència d’aquell moviment amb una sola frase: “”Reformes, sí; pixar-se al llit, no”. Malauradament, no tenim cap De Gaulle a Catalunya.