feta la trampa

Finalment tenim les balances fiscals, les quals sols sembla que han acaparat portades a Catalunya i han estat rebudes a Espanya amb indiferència generalitzada i ocupant en el telediaris els segons de la brossa.

Aquestes balances solament han fixat la fotografia de l'espoli. Deixant clara una situació què des de Catalunya és denuncia de fa ja massa temps.
Fins a finals del segle XX el motor d'Espanya era Catalunya, però l'estat porta temps decidit a canviar de locomotora i potència a Madrid i frenant a Catalunya de manera deliberada.

Tornant a les Balances: Aquestes per primer cop són dades oficials fetes per l'estat què permeten xifrar aquest dèficit acabant amb la dispersió de les dades abans disponibles: Dels 3300 € per habitant de la Fundació Josep Irlà (ERC), 2700 de la Fundación de cajas de Ahorros conferedadas, 2400 € de la Generalitat, 2160€ del Ministerio d'Economia i 1500€ del BBVA.

Aquestes balances publicades per l'estat, han recollit una sèrie de veritats amanides amb una gran mentida; els resultats de Madrid, inflats.

Primer de Tot en tots els anàlisis del dèficit s'hi han barrejat un munt de dades referents i diverses tipologies de anàlisi, quan internacionalment sols és fan servir els fluxes de caixa. En els casos dels resultats de l'Estat sols és fa servir el 2005 i de la Generalitat una serie d'anys finalitzada el 2005.
La raó és ben simple el any 2006 fou un any record en la recaptació per IVA per les xifres del consum i el 2006 els resultats podem o hem de suposar que haurien estat encarà més exagerats, podent afirmar què haurien estat encarà més d'escàndol d' haver-se conegut.

Segons les balances estatals publicades el major dèficit fiscal és correspon a Madrid. Però Madrid rep el gruix de l'impost de beneficis de les grans empreses què és tributa on les empreses tenen la seu central encarà que aquest és generi en altres Comunitats autònomes. Com el cas d'Endesa a Catalunya i Andalusia on realitza la seva Activitat i tributa a Madrid perquè hi té la seu.

Un altre factor és què no té en compte el grau d'execució. A Catalunya de mitjana s'han executat un 73% de les obres pressupostades mentre que aquesta xifra a Madrid supera el 100%.

I sobretot el gran què; la capitalitat de Madrid. Què fa que s'hi destini gran quantitat de despesa pública d'institucions de l'estat gairebé totes amb seu a Madrid.


Més enllà des les dades aquí és trist comprovar la pobresa de l'anàlisi de les dades.
De les explicacions del secretari d'estat de torn, que no va ni mencionar"solidaritat" en vista de la magnitud de les xifres, va vanagloriar-se de la "redistribució". De la que podem concloure què el dèficit és defensa l'espoli sota de una pretesa normalitat sota aparença de redistribució que un territori en vers els altres. Com afavoriment a les comunitats més pobres.
I és diu que el text no és la base per reclamar més finançament i no complir així una Llei Orgànica aprovada.

Les balances tan sols són un recordatori del cost monetari què té per nosaltres ser espanyols 2400 o 2160 segons la font. I tan l'estat com les comunitats receptores faran el possible per no cedir part de la "solidaritat" que reben de Balears, Catalunya i País València.

Si analitzem també la realitat veiem que les CCAA receptores és mantenen en les mateixes posicions és a dir segueixen ser més les pobres i no convergeixen amb la mitjana de la riquesa espanyola. En canvi Catalunya i Balears i València creixen i convergeixen descendint cap a la mitjana espanyola. Mentre que les comunitats riques com Madrid i Les comunitats forals. si Divergeixen fugint de la convergència en rendes.

Podem afirmar que les ajudes permanents elevades i sense límit perjudiquen a les comunitats riques que passen a disposar de menys recursos, perdent en conseqüència; competitivitat i capacitat de generar riquesa, i no beneficien a les pobres. Com és va demostrar als EUA ja fa 35 anys.
Aquesta continua recepció de Riquesa ens porta a una situació de dependència permanent on els professionals més capaços passen a treballar per gestionar les ajudes en comptes de treballar per crear riquesa. Creant una espiral de la que esdevé impossible sortir de la situació de dependència financera.

A la resta del món desenvolupat ens trobem amb exemples diferents.
Wuttemberg va anar al constitucional Alemany i va guanyar en la seva demanda que va aconseguir que un dèficit de més del 4% fos considerat anticonstitucional. I cap dels Land rics per llei esta obligat a no cedir més d'un 4% als lands pobres com l'Ex-Alemania Oriental.

Cap regió del "motors" Europeus té un dèficit tant elevat com Catalunya. Perquè Estat cap altre estat de la UE tracta a parts del seu territori com a colònia i els hi dóna tracte de colònia.

Podem afirmar què si el nostre dèficit fos de 160€ en comptes de 2160€ encarà seriem "solidaris" i no tindríem aquest gran fre al nostre desenvolupament què és què anualment se'ns manllevi al voltant de una desena part del nostre PIB i desprès de considerar la renda disponible caiguem en el rànquing dels més rics dels 4ts als 9ns de la la classificació en renda disponible i amb unes infraestructures dignes del 3r món.

“La Roja” és estrangera

Agustí Bordas

“La Roja” és estrangera

El petit Andris va néixer en un país ocupat. Malgrat el compromís dels seus avis amb la democràcia, vivia en una dictadura imposada des de fora. Als carrers, la seva llengua materna era tractada amb menyspreu pels funcionaris estrangers. Sovint, sentia comentaris despectius per part dels administradors enviats des del centre; deien que no tenia cap sentit parlar una llengua –minoritària segons ells– quan la dels ocupants era parlada per més de 200 milions de persones arreu del món i, a més, tenia la millor literatura del segle XIX.

Malgrat l’estratègica posició geogràfica del seu petit país, les infraestructures de què disposava la seva capital eren tercermundistes; de fet, viatjar en tren era una experiència d’alt risc. A desgrat de l’esforç que feien els seus pares, el producte del seu treball era robat per la metròpoli central amb l’excusa de la solidaritat. Els ocupants, especialistes en la fatxenderia més desvergonyida, es passejaven amb estendards pels carrers per celebrar les victòries de “la Roja” tot fent sonar els seus clàxons i intimidant els nadius.

Tot i el context en què vivia, l’Andris sospitava que la seva llengua materna tenia una bellesa única. També tenia la impressió que l’administració imposada pels estrangers era injusta. A més, per més que els mitjans de comunicació locals no parlessin mai de la història de la seva petita nació, l’Andris tenia la certesa que les invasions i els “drets de conquesta” eren arguments molt febles per justificar una ocupació i prohibir l’autodeterminació. L’Andris maldava per poder recolzar els èxits de la seva oprimida nació i sabia que, la llengua útil a tot el món i en què s’havien expressat les proclames de llibertat més importants del segle XX, era l’anglès.

Andris Šķēle va esdevenir Primer Ministre de Letònia el 1995 i ha estat testimoni, com a ciutadà letó, de l’ingrés de Letònia com a membre de ple dret a la Unió Europea l’any 2004.

Agustí Bordas i Cuscó és conseller de politiques del Govern Federal Canadenc
Agusti.bordas@hotmail.com

Jaient a l'herba

Avui Volia aparcar els temes del habituals del meu blog i anar me'n a parlar de temes absolutament profans i personals.

Després de molt temps intensivament i extensivament dedicat a activitats acadèmiques i professionals i en menor mesura socials i d'activisme. Vaig dedicar-me a agafar una tarda de descans del meu dia lliure. Dedicat a un fet que no fa pas tant temps era un luxe exclusiu de les classes aristocràtiques. No fer res (productiu), és a dir, oci. I deixar de Banda el negoci (què significa, negació de l'oci, ves per on).

Per primer cop en tot l'estiu vaig anar a la piscina comunitària dels xalets on visc a banyar-me, tan sols per donar-me el plaer de fer llargs i refrescar-me del calor densa, humida i asfixiant del sol de la costa i alhora gaudir de un llibre llegir un mentre prenia el sol.

He de constatar què aquest és un gust, que massa no em podré donar aquest estiu però és farà el possible per anar repetint de tan en tan per matissar la actual pal·lidesa de la meva pell. conseqüència de la meva reclusió voluntària dels últims mesos per a fer alguna cosa de profit.
Us deixo i espero agafar el carro del blog i poder anar actualitzant amb calma els seus continguts en les meves estones ocioses.

Pd. L'oci i la calma van desaparèixer amb la arribada de ma germana.

El PSC immòbil

El PSC immòbil

De Vicenç Villatoro: Aparegut a l'Avui.

El màrqueting sempre intel·ligent del Partit dels Socialistes de Catalunya ens proposa per al seu pròxim congrés un eslògan brillant: La Catalunya que sap on va. Brillant i ben trobat: estic convençut que els socialistes catalans, sobretot els qui avui dirigeixen el partit, saben perfectament cap on van, potser millor que qualsevol altre partit o equip dirigent. Però potser la fórmula més precisa per definir aquesta proposta seria de fet, una petita variació d’aquest La Catalunya que sap on va: seria La Catalunya que sap on es queda. Perquè, de fet, el PSC sap tan bé cap on va perquè va aquí mateix, aquí on ja és i on ja som. La seva proposta de futur no és l’itinerari cap a un lloc diferent, sinó la defensa del lloc on hem arribat, la defensa plena de l’statu quo.

Em sembla evident que, avui, a Catalunya, el PSC és el partit de la conservació de l’statu quo. En part per raons òbvies: mana a tot arreu. Però també per raons ideològiques. Avui, si vostè creu que els coses estan bé com estan, si el seu desig polític és que no es mogui ni una fulla, voti el PSC. El PSC és i es presenta com la garantia no ja de l’estabilitat, sinó de la immobilitat. Consti que no ho dic amb cap to de menyspreu. Si algú ens hagués proposat quedar-nos on estàvem fa vint o trenta anys, hauria estat escandalós. No era un bon lloc. Però em sembla natural que avui hi hagi gent a Catalunya que cregui que ja hem arribat, que era això que tenim, exactament això. Que del que es tracta era i és de no recular. Al cap i a la fi, no estem tan malament. Al cap i a la fi tenim autonomia, un cert reconeixement nacional, un considerable benestar. Si més no fins que ha arribat la crisi, Espanya va bé i Catalunya va raonablement bé dins d’Espanya. Si no es tenen altres ambicions nacionals, no és estrany que bona part de la població vulgui quedar-se allà on som. Avui, a Catalunya, el partit de la preservació del present sense estridències, el partit conservador de l’statu quo, és el PSC. És en part una de les claus del seu èxit: defensar el que hi ha. Sobretot quan aconsegueix convèncer els electors –com a les eleccions espanyoles últimes– que això està amenaçat.
Aquesta especialització conservadora del PSC neix, al meu parer, de dues fonts. Una de caràcter general i una altra d’específicament catalana. Comencem per la de caràcter general. A l’Europa d’avui, la socialdemocràcia –i especialment la socialdemocràcia de matriu francesa, que és a la que s’adscriu el PSC que mana– és una doctrina conservadora i defensiva. La socialdemocràcia està especialitzada en el no a qualsevol projecte de reforma i en la conservació d’un statu quo que defineix com la societat del benestar, tot i que només n’és una de les lectures possibles. La socialdemocràcia veu amenaces arreu i ha renunciat a ser una proposta política transformadora. Avui, les propostes noves, transformadores, emergents, neixen a Europa d’altres àmbits de pensament polític. Podem no estar-hi gens d’acord, però insinuen horitzons nous, proposen canvis. La renovació ve a Europa especialment del pensament liberal, del pensament republicà, del que podríem anomenar demòcrata radical. També, d’una altra manera, de les esquerres alternatives. Quan algú ha volgut renovar millor o pitjor la socialdemocràcia –Blair, per exemple– ha estat rebutjat gairebé com un traïdor pels socialdemòcrates de matriu francesa, com els catalans i els espanyols.
Però a Catalunya el PSC és el partit de l’statu quo també en un altre sentit. El catalanisme, el nacionalisme català, tenen inevitablement un projecte de transformació de l’Estat. La independència, l’Estat plurinacional, el que sigui. Però no és el que hi ha ara. Fins i tot el nacionalisme titllat de conservador, pel sol fet de ser nacionalista, comporta un cert grau de malestar amb l’statu quo i, per tant, de voluntat transformadora. No parlem ja de l’independentisme o el sobiranisme. També en aquest camp, el PSC és el partit que sap on va, perquè és el partit que sap on es queda. I que es queda aquí. Per al PSC, també en aquesta transformació de l’Estat ja hem arribat a l’estació final, a l’estació definitiva. Ja hi som. No ens hem de moure. Ni endarrere ni endavant. També en això el PSC és el partit que defensa avui a Catalunya els coses tal com són. Hem arribat. Ara del que es tracta és de gestionar tan bé com sigui possible allò que hi ha. I estic convençut que –com que a hores d’ara tampoc no s’està gestionant bé allò que hi ha– el PSC sortirà del seu congrés amb el missatge implícit que això és culpa dels seus socis de govern, que amb les seves immadureses, amb el seu no saber on es va, amb el manteniment d’una difusa i imprecisa voluntat transformadora, impedeixen el bon govern de les coses de cada dia. El PSC sortirà del seu congrés demanant a la societat totes les regnes del govern, per tal de poder gestionar bé un present que per altra banda és del tot satisfactori.
Per tant, la meva proposta per al congrés del PSC seria un lema impossible, lleig, que no vendria res: La Catalunya que sap on es queda. És molt millor, molt més brillant, el que han escollit –La Catalunya que sap cap on va–, però em sembla ambigu, una mica enganyós. Potser podrien anar a buscar el seu lema al territori de la poesia. Que el semblaria un clàssic modern castellà: No la toques ya más, que así es la rosa?

Gestió d'infraestructures

BARCELONA, PORTA D'ENTRADA DEL COMERÇ ASIÀTIC A EUROPA

El tren del port

Ramon Tremosa i Balcells / Professor de teoria econòmica a la UB / www.ramontremosa.cat

LLUÏSA JOVER

Amb el temps va guanyant més valor l'autonomia portuària aconseguida en el pacte del Majestic l'any 1996. Per bé que parcial i molt limitada (titularitat estatal de la infraestructura inqüestionable i tarifa portuària fixada només pel ministeri), aquesta mica d'autonomia de gestió va permetre al port de Barcelona realitzar una política individualitzada de promoció comercial arreu del món, així com engegar un ambiciós projecte d'ampliació, que el 2010 ja serà operatiu (això sí, finançant cada port les obres amb crèdits bancaris i amb els seus beneficis).

ELS RESULTATS AVUI SÓN ESPECTACULARS, propis d'un país emergent. El 1995 Barcelona i València no figuraven en el mapa del comerç marítim intercontinental, però el 2007 ja lideraven el trànsit marítim de contenidors a la Mediterrània, molt per davant de Marsella i Gènova. I si el 1995 Barcelona no figurava en el mapa de creuers, el 2008 es preveu que sigui el quart port del món en aquest turisme, de renda alta i que realitza una gran despesa en el territori. "Des del punt de vista del trànsit marítim intercontinental, Catalunya, a principis del segle XXI, es troba en certa manera com Flandes abans del pla Marshall a mitjans del segle XX". Això em va dir un consultor logístic de Flandes fa pocs mesos, quan parlava de la Mediterrània com el principal mar del món en volum de comerç marítim al segle XXI. Dubto que el govern tripartit arrenqui per als aeroports catalans una autonomia semblant.

L'OPORTUNITAT ESTRATÈGICA DE PAÍS és única i irrepetible: ser la principal porta d'entrada del comerç asiàtic amb destí a Europa. La costa que va d'Alacant a Palamós té un gran actiu que no tenen, per exemple, els grans ports de Marsella i Algesires: disposar d'una gran àrea industrial al seu darrere, molt diversificada, amb multinacionals globals i amb pimes locals, que cooperen de manera eficient i que estan ben integrades en les xarxes globals de producció. Una gran àrea industrial capaç d'afegir i d'incorporar valor, és a dir, d'acabar els productes semielaborats importats d'Àsia amb destinació a Europa, talment com estan fent Flandes i Holanda des del 1960. Per a Algesires i Marsella la logística serà un simple pas de productes a granel, líquids i sòlids, mentre que per a catalans i valencians la logística serà un pas de contenidors que crearà i deixarà riquesa al territori.

PER AIXÒ ARA ELS VALENCIANS S'AFANYEN a reclamar el corredor ferroviari mediterrani: ser porta d'entrada del comerç marítim intercontinental pot renovar i arrelar, salvar en definitiva, la indústria a casa nostra. Un país industrial al segle XXI és un país de serveis avançats, que arreu es generen al voltant de la indústria. Per això sobta la frivolitat de Jordi Hereu quan diu que vol una ciutat del cinema a la Zona Franca: que no tenim clar què volem ser quan siguem grans? Tot l'espai de la ronda Litoral cap al mar ha de ser reservat per a les activitats logístiques lligades al port: de què serveix ampliar-lo si després els contenidors no tenen prou espai ni poden sortir-ne ràpidament?

PER PODER APROFITAR PLENAMENT aquesta oportunitat, de principal porta d'entrada d'Europa del comerç asiàtic, cal que estigui acabat el tren de mercaderies del port de Barcelona a la frontera francesa. I, sobretot, cal que el model de gestió d'aquest tren permeti optimitzar els trànsits ferroviaris pensats en clau global. Avui la situació és preocupant: d'una banda, les obres que realitza el ministeri de Foment avancen a un ritme desesperadament lent, per una barreja de desídia i d'incompetència; d'altra banda, no s'entén per què la titularitat de les infraestructures ferroviàries, sobretot vies i estacions, es reserva només per a Adif, mentre que Renfe-Operadora es reserva la gestió dels trens. L'antiga Renfe no ha desaparegut, sinó que s'ha transformat per controlar totes dues activitats i això causarà conflictes als competidors entrants. I el Comitè de Regulació Ferroviària, creat per resoldre conflictes, és de dubtosa imparcialitat atesa la seva dependència exclusiva del ministeri de Foment. Per exemple: quan podran circular trens de 750 metres de llargada enfront dels 450 metres actuals?

AQUEST DEBAT ÉS PARAL·LEL AL DE LA NOVA terminal Sud de l'aeroport del Prat. Una T-Sud del Prat en mans d'Iberia i subordinada a Barajas donarà uns beneficis a l'economia catalana molt menors que si la seva gestió es fes des del territori, atorgant espais a la T-Sud a les companyies que interessin al país i que alhora el serveixen. ¿És eficient gastar molts diners en un nou i potent ordinador si després els programes informàtics no són compatibles o no permeten a la màquina d'obtenir el seu màxim rendiment? No n'hi ha prou que s'acabi el tren de mercaderies del port a la frontera francesa i esperem que no s'acabi el 2016. També s'han de poder gestionar els trens, les estacions i les vies des del propi territori, per tal de poder donar totes les facilitats als grans operadors globals de comerç, els únics que poden situar els nostres ports als primers llocs de la UE. Els trànsit de Barcelona és molt diferent del d'Algesires i això justifica la necessitat d'una gestió portuària i ferroviària individual i diferenciada, que s'adapti a les desiguals especialitzacions productives territorials existents. ¿Deixarem passar el tren del futur?

Del diari avui.

Un Bilingüisme Particular. Jo no soc del vostre món.

Recentment ha aparegut un manifest de 20 intel·lectuals, als quals em referiré a ells com a tals més enllà de la meva opinió sobre ells, què els deixa en la misèria intel·lectual què mereixerien en el món civilitzat què és troba al nord dels Pirineus, en defensa del Bilingüisme a la manera de les Espanyes. Bilingüisme ben entès com, més castellà i la desaparició dels total dels textos monolingües no castellans, però sols els de llengües "autonòmiques", substituir els textos escrits de la vida pública al castellà o en el seu defecte fer ho bilingüe amb la llengua autonòmica de torn. O què el castellà esdevingui llengua única de la administració. O la defensa que els pares puguin imposar als serveis educatius què eduquin als fills en castellà, com si ara no els eduquessin ni mínimament castellà.

Sorprèn què els insignes defensors de la riquesa del bilingüisme s'hagin posicionat contra la resposta popular contra Air Berlin a favor de la companyia aèria. Resulta un cas curiós si no paradigmàtic del defensors del bilingüisme constatar que són els mateixos personatges que solen omplir-se la boca, tot cantant les excel•lències del bilingüisme. Ho fan sempre sí, únicament en situacions en què el català o altra llengua no castellana ha arribat a assolir, una presència considerable.
Això activa a aquests intel·lectuals, suposats, defensors del bilingüisme s'activen i és mobilitzen en defensa del bilingüisme i contra la imposició. Què no s’activa mai en les situacions contràries, en què el castellà és abassegadorament dominant i tot existir una tímida presència del català, mai és mobilitzen en defensa del bilingüisme.
En canvi per ells és una estupidesa i digna de cavernícoles tribals mobilitzar-se perquè una companyia aèria usi la llengua pròpia del lloc on opera, Alhora què amb fúria protesten si l’administració s’adreça per defecte als ciutadans en català.

Veient aquest bilingüisme asimètric. No cal ser cap geni per veure que la seua defensa del bilingüisme és limita a què els bilingües siguem nosaltres sols. Mentre que defensen aferrissadament, el seu dubtós privilegi de ser exclusivament monolingües castellans, com a bons ciutadans del món i com a tals dubto que tinguin el més mínim coneixement d'altra llengua, o coneixedors sols en la intimitat de casa de "llengües autonòmiques".

Com ens prediquen als ciutadans amb tant fervor ens adonem què la seva estratègia de Màrqueting falla per el punt de predicar al públic equivocat.
Perquè, si tanmateix analitzem fredament, aplicant la seua pròpia propaganda defensora del bilingüisme resulta què els coneixedors, sense què calqui ser parlant habitual, del català, aranès, eusquera o gallec. Ja en som de bilingües. Per tant, perquè ja dominem força bé almenys dues llengües que tenen estatus oficial al nostre territori no éns tenen de predicar res què ja ho sabem. Per tant, l’esforç bilingüitzador s’hem de centrar i aquests demagogs l'haurien de centrar en aquelles altres persones que encara no estan capacitades per a gaudir dels avantatges del bilingüisme.
Aquestes persones són la part més desafavorida empobrida lingüísticament al dominar tan sols una llengua oficial de la nostra societat. Per tant aquests intel·lectualoides els haurien de predicar a aquestes persones que viuen sota un estat de monolingüisme asfixiant en què estan immerses. A accedir a la riquesa de les comunitat bilingües, que ells mateixos no es cansen de proclamar per als ja bilingües o trilingües en algun cas.
Així doncs per posar-ho fàcil a aquestes burdes caricatures de intel·lectual.
Parlem sempre en català! Amb tothom del nostre entorn! D’aquesta manera, si el nostre interlocutor és una d’aquestes persones que encara no han tingut accés al privilegiat estatus del bilingüe, estarem exercint plenament un acte de solidaritat, i l’estarem ajudant a progressar socialment. Encara que hi hagi persones que no hagin escoltat amb prou atenció el discurs dels defensors del bilingüisme, i encara no siguin conscients de tot el ventall de riquesa, obertura mental i tolerància diverses que s’estan deixant perdre per no ser defensors del Bilingüisme. Parlant en català, aranès, eusquera o gallec. Fent-los entendre, a poc a poc i sense presses quines són les grans avantatges del bilingüisme, ben entés. I si no us en sortiu els remeteu a la seu de Ciutadanos o UPYD més pròxima on els faran un croquís sobre el "bilingüismo" i els seus avantatges què prediquen als ja bilingües què no tenen la sort de ser monolingües, castellans, es clar.

Deliris etilics de Madrugada

Aquest del cap de setmana he anat per Barraques a Reus i he quedat sorprès per la gran quantitat de Barraques de grup alternatius de la extrema esquerra i independentista d'extrema esquerra, en les que m'estranyava l'escàs o nul·la diferència ideològica entre aquestes entitats, junt a l'escassetat de gent dintre d'aquestes barraques I la predomini de la estètica Okupa.
En certa manera la seva presència a les barraques és inversament proporcional a la seva presència electoral gairebé nul·la. Tret es clar, de la digna excepció de la CUP en diversos ajuntaments Catalans.

Aquest paisatge de barres decorat de banderes cubanes, veneçolanes, roges, roges amb la falç i el martell, camisetes del Che i estelades (amb l'estrella roja).
Hem va fer pensar i recordar en pensaments etílics de madrugada. Sense saber bé el perquè la escena del circ romà de la vida de Brian. En la qual el En Brian demana ingressar al Front Popular de Judea i els escassos membres del Front popular de Judea començaven a criticar als altres grups similars al crit de Dissidents, fins que quan portaven anomenats uns quants grups un del membres deia:
Stan/(Loretta) - Front popular de Judea, dissidents!
Tots: - dissidents!
Rex: - Un moment, si el Front Popular de Judea som nosaltres!
Stan/Loretta: - Pensava què érem la Unió popular.
Rex: - Som el Front popular!
3r: - Que se'n ha fet de la Unió Popular, Rex.
En Rex, Assenyalant a una persona asseguda a uns bancs de distància diu: És alla.
Tots: Dissident!


He tingut algunes converses amb l'amic, talibà, membre d'algun d'aquests grups que tothom té i sovint deriven en debats-discussions cerveseres quan no li donés la raó o els dius la teva opinió contraria sobre el tema. I he arribat a la conclusió , a part de la seva incapacitat de sortir del guió i deixar de dir i repetir seus lemes i proclames, que no suporten unes poques raons. I què odien perdre quan deixen anar el seu l'odi. I Sí els hi tornen no els agrada gens.
El seu odi per Espanya (i França) sols es veu superar per l'odi als catalanistes què no són com ells. Ja sigui: catalanistes no independentistes, catalanistes no d'esquerres (extrema esquerra) i als altres independentistes de grups majoritaris com la JNC, JERC-ERC, i sobretot UDJ i els "d'americana i corbata" als que critiquen per ser ideològicament impurs.

Ells volen participar de l'enaltiment de la lluita, com a revolta, però sense voluntat clara de com arribar a final de camí o un full de ruta. Tret de l'orgull de dir: Portem 50 anys de lluita i CiU (o ERC) que ha fet? Però no suporten que darrera el missatge grandiloqüent d'aquesta frase el tombi una simple pregunta. Que n'ha tret Catalunya dels vostres 50 anys de lluita? alhora que repliques als seus brams i explicant la acció nacional de govern dels 23 anys de CiU.


Més enllà d'aquí dubto que el seu missatge sigui gaire atractiu pel conjunt del país. Si tenim en compte els resultats electorals D'aquests grups. Un missatge basat en el marxisme, tronat, no és precisament atractiu per qui n'ha vist l'aplicació pràctica. I la seva obsessió en mantenir la puresa ideològica o a no integrar-se en una única organització. Acabes per pensar què no interessa. Perquè al cap i a la fi tothom prefereix ser amo i senyor de la seva parcel·la que aguantar les tensions de viure en comunitat.