El que Manuel Chaves calla.

La Llei d’Acollida, que precisament per això va ser recorreguda per la defensora del pueblo espanyol (valgui la redundància), perquè preveu que els immigrants rebin atenció quan arriben preferentment en català. En la seu desenvolupament es vol que el coneixement del català sigui determinant per a la obtenció de certs documents, com: El permís de residència per arrelament, reagrupació familiar o renovació de residència. I així ho anunciat el portaveu de Francesc Homs.
Es tracta de dues coses què són del tot normals en territoris amb capacitat legislativa i llengua pròpia, fora d'Espanya, però que, com era d’esperar, han rebut crítiques instantànies par part del govern espanyol, PP i Brunete.

El vicepresident tercer del Govern, Manuel Chaves, va afirmar: "Que el que cal és que es creïn totes les condicions necessàries perquè els immigrants tinguin accés de la mateixa manera a l'aprenentatge del castellà i del català".
Molt bé. Però la realitat hauria de ser la que ell ens explica, però no és la que ell ens explica. Perquè els governs espanyols amb la seva visió centralitzadora i defensora ha favor del castellà. No deixen que que les coses, que diu el ministre, passin soles. Els immigrants tenen ,de facto, una imposició del castellà. Ja que se'ls exigeix per tot. Això no és cap descobriment. Tot govern obliga als immigrants en el seu territori a conèixer la llengua oficial. L'anormal és què en una divisió administrativa interna amb competències pròpies i llengua pròpia oficial li digui a la administració territorial, que no pot demanar que els immigrants establerts en el seu territori: hagin de conèixer la llengua pròpia.

Citant la editorial de la FCO i la realitat empírica "El castellà, els immigrants ja l’aprenen sols en un país on tot és majoritàriament en castellà: des de les televisions fins a les converses al metro. El mateix principi de discriminació positiva que s’aplica en tants temes de normalització lingüística té justificació també en el tracte als immigrants. Si no ho fem així, ja podem plegar: ben pocs es prendrien la molèstia d’aprendre la llengua del país."

Manuel Chaves demostra no entendre... O potser és que l’entén massa i li preocupa que la immigració acabi fabricant catalans. I alhora es sorpren que el català hagi superat la pressió de dos onades migratòries amb el Estat en contra. I és què no sols al PP se li nota massa l’objectiu d’arraconar el català de tot us real com a relíquia purament folklòrica o encarà millor; arqueològica. Com també l’entenen massa bé aquells que clamen en nom de la llibertat, de l'economia o que en temps de crisi no toca, de la no discriminació del castellà, vulguin tutel·lar els descendents dels seus feus, etc. Per una banda bramen contra l’exigència d’aprendre el català als immigrants. Mentre què al mateix temps bramen exigeixen l’obligatorietat del coneixement i us del castellà o imposen multes lingüístiques als què no etiqueten en castellà.

Quant de realisme?

Quant de realisme?
02-03-2011
Francesc-Marc Álvaro


(La Vanguardia, 28-02-2011)

Después de varias semanas de anuncios constantes (y escasamente coordinados) de todos los consellers sobre recortes, tijeretazos y cinturones apretados al máximo, y después de la primera comparecencia en el Parlament del conseller Mas-Colell para reiterar que tenemos por delante un par de años de "sacrificios", empieza a circular la idea de que "hay que dar alguna buena noticia" desde el Govern para que la gente no se desfibre del todo. Un prócer barcelonés, de esos que nunca dan un paso en falso, sostiene que "está bien que el president nos recuerde la dura realidad pero, tarde o temprano, tendrá que enseñar datos para generar un poco de optimismo". Antes de que el Gabinete de Artur Mas cumpla los cien días inaugurales, parece que las élites (y también la ciudadanía en general) necesitan que nuestros gobernantes hagan, sobre todo, de psicólogo deportivo. ¿No habíamos quedado en que lo primero era hacer reparaciones de urgencia y ordenar la casa?

Nunca estamos contentos. No nos basta con que el político se arremangue y sea sincero. Añoramos un poco de fantasía aunque, al final, corramos el riesgo de acabar enganchados a cualquier placebo de temporada, como ese anuncio de una fábrica china de automóviles que nos hizo el tripartito minutos antes de apagar la luz. En fin, uno pensaba que, a fuerza de errores, habíamos aceptado que la política de verdad consiste en ser tratados como adultos, sin subterfugios ni anestesias, pero hay nostalgia de promesas. Tal vez porque confundimos algo tan huidizo y etéreo como la esperanza con algo mucho más prosaico y concreto: la confianza. En nuestros representantes democráticos y en nosotros mismos. O porque los consellers de Mas no acaban de acertar en el tono y el ritmo a la hora de difundir el detalle de sus operaciones de corte y confección.

Hay un exceso de fe en Lakoff (incluso fuera de la izquierda) y una escasez de fe en la propia obra. No se hace política sin relato pero el mayor error del gestor democrático es construir dos esferas separadas, la del discurso y la de la realidad, para que la primera maquille y oculte la segunda. Al parecer, en el equipo de Mas, desean romper con esta nefasta moda y conseguir que las palabras y los hechos discurran por el mismo carril. ¿Lo conseguirán? Sería una revolución que nos evitaría confundir la democracia con el supermercado. Hay que trabajar menos para el framing del día y más para eso que los antiguos denominaban "el proyecto", ejercicio que obligaría a pensar y explicar mejor las cosas.

El éxito de un gobierno está tanto en lo que hace como en lo que parece que hace. Pero, metidos en la crisis hasta las cejas, hay que aprovechar que las decisiones son más trágicas que nunca para disminuir la estupidez colectiva. El reto es que no sabemos todavía cuánto realismo es soportable en una sociedad que, hasta hace cuatro días, pedía créditos para ir de vacaciones. Veremos. Mas hace el experimento en un laboratorio llamado Catalunya.

IMPOSTOS I SOBIRANIA

IMPOSTOS I SOBIRANIA

"El Govern no pot renunciar al progrés del ciutadans. I avui aquest progrés tan sols es pot garantir amb un augment de la sobirania"

Agustí Colomines

La vicepresidenta econòmica del govern espanyol, Elena Salgado, va sostenir la setmana passada que encara hi ha marge perquè els catalans paguem més impostos. La recepta de la responsable espanyola de les finances de l’estat era la resposta a la reflexió del president Artur Mas d’uns dies abans sobre els problemes que afecten l’economia catalana, en especial de finançament. Per al president de la Generalitat, les dificultats financeres de Catalunya deriven, sobretot, del dèficit fiscal acumulat, que s’agreuja pels molts incompliments de l’estat per cobrir el cost dels traspassos de competències. Les declaracions de la vicepresidenta responen, però, a la mentalitat, diguem-ne, clàssica dels socialistes espanyols. Segons aquesta mentalitat envellida, que ha portat l’economia espanyola fins al límits de la fallida, la manca de recursos es combat amb una pujada d’impostos, de la mateixa manera que les justes exigències de les autonomies es ventilen amb el jacobinisme de sempre.

En un extens article que va publicar ahir Jordi Barbeta a La Vanguardia, es demostra que Catalunya, Balears, València i Madrid són les comunitats autònomes que més impostos paguen a la Hisenda estatal. I tanmateix, els catalans disposem del rar privilegi de tenir els tipus impositius més alts d’Espanya. El tipus marginal màxim de l’IRPF a Catalunya se situa en el 49%, el nivell més alt de tot Espanya perquè els ha incrementat mentre que Madrid, la Rioja, Múrcia i València els han reduït. És un lloc comú que ser català i pagar més que els altres són sinònims. I és que paguem per tot: pels peatges, pels serveis i per la solidaritat, un concepte actualment pervers i que ens dessagna. Però és que, a més, com assenyalen els experts, si ara s’apugessin els impostos la mesura ofegaria les empreses, impediria la reactivació econòmica i no serviria per reduir el dèficit. Al contrari, l’augmentaria perillosament. Barbeta aportava un munt d’exemples per explicar la magnitud de la tragèdia. El més vistós és el referit al dèficit sanitari. Els catalans, escriu Barbeta, també paguem més per finançar la nostra sanitat i, en canvi, la sanitat catalana té un finançament menor respecte d’altres comunitats i per això no pot oferir les mateixes prestacions. Catalunya va introduir el cèntim sanitari fins al nivell màxim permès (2,4 cèntims per litre de carburant): és una de les sis comunitats autònomes que ha creat aquest tribut però és l’única que ha optat per aplicar el màxim. I això no obstant, el dèficit sanitari català té un desfasament de 850 milions d’euros. Com assenyala Barbeta, si la sanitat catalana tingués el mateix finançament per habitant que el País Basc, la sanitat catalana tindria 2.000 milions de superàvit en comptes del dèficit actual. El concert econòmic proporciona als bascos 380 euros més per persona i any tan sols l’àmbit sanitari. Però és que amb el finançament que té Extremadura, la diferència per persona seria superior al que ara tenen els catalans: 363 euros i el superàvit de la sanitat catalana seria de 1.900 milions d’euros. En fi, un escàndol i una injustícia que els polítics i els opinadors espanyols no estan disposats a reconèixer.

Catalunya no és Baviera. El nostre plet amb l’estat no es redueix a una qüestió econòmica. El moviment de reivindicació nacional català s’ha forjat històricament en la defensa de la llengua i la cultura catalanes i l’exigència d’un autogovern que inclogui, és clar, l’administració dels recursos econòmics. Si tenim en compte que avui dia el grau de sobirania d’un poble es mesura segons la capacitat que té de regular el que és fonamental —l’economia, el benestar i la identitat—, la conclusió és òbvia: cap govern del món que vulgui preservar la sobirania no pot renunciar a exigir aquesta nova tríada de la modernitat. Per què el Govern de la Generalitat de Catalunya, el presidit per Artur Mas o qualsevol altre, hauria de renunciar a tenir la capacitat de gestionar-la sense demanar permís? Un país de qualitat no pot renunciar de cap manera al dret de decidir sobre el seu destí. I en això estem. El Govern no pot desentendre’s del progrés dels ciutadans. I avui aquest progrés tan sols es pot garantir amb un augment de la sobirania. Es trigarà més o menys a aconseguir-ho. Caldrà fer una transició nacional més o menys llarga. Però l’objectiu és la plena sobirania que ens permeti gestionar els impostos i, en general, la vida pública.



Agustí Colomines

La coherència d'Alicia Sánchez Camacho.

Després de La reunió Mas-Rodríguez vam trobar-nos un tsunami de demagògia provinent de PP i PSOE criticant l'acord de permetre l'endeutament i de rebre uns diners que pertoquen a Catalunya (sols una part dels que ens deuen); sota la famosa mentida del tracte de favor.
No vull començar un un memorial de greuges econòmics i d'hipocresia perquè no acabaria fins l'hora de sopar.
Quan et tornen o et donen una diners que són teus; no és cap tracte de favor i si l'altre no te'ls torna o dóna has de defensar els teus drets i demanar-los. I si els altres es volen endeutar que apliquin la tisora abans.

Davant aquella massa de improperis provinents dels PP hi va haver una veu discordant; La d'Alicia Sánchez Camacho, que va efensar que va fer bé el president Català reclamant el què li pertoca. Aquesta es una agradable novetat i que desitjo que s'ampliïn i siguin més habituals. I de pas, que s'ampliïn a altres temes, i la mateixa actitud deixi de constrastar amb els fets presents on els silencis o la condescendència de la presidenta del PP de Catalunya amb actituds i declaracions hostils de membres del seu partit sobretot contra el català.

De ben segur què ella ha entès que no defensar els interessos catalans, també dels seus votants a Catalunya, pot ser un llast per al creixement del PP a Catalunya. I es què defensar els propis interessos i dels ciutadans als quals es representa hauria de ser una actitud normal. Tant de bo pugui seguir aquesta tendència i aplacar la bel·ligerància que actualment té i ha ampliat la seva formació ciutadanitzant el seu discurs i adopti una actitud més moderada i menys hostil a qualsevol cosa que soni a català.
I què ha més defensi el que va dir al parlament a les tertúlies d'Intereconomia en les que participa.

Perquè si no es així gran part del país seguirà subscrivint respecte al seu partit la opinió de Carles capdevila.

Una mica d'autoestima

Que tenim?

Sempre immigrants

No m'estranya gens la hipocresia de Javier Arenas declarant-se defensors dels andalusos i defensant que els andalusos puguin aprendre en la seva llengua. I el dret a la no integració i alhora negar aquest mateix dret als immigrants residents a Andalusia.

Aquestes paraules podrien tenir sentit si ho digués pels nens fills d'andalusos que estudien en les escoles de les bases americanes de Morón i Rota o als què els seus pares els deuen portar a escoles privades que tenen com a llengua vehicular una llengua estrangera. Les multinacionals, moltes establertes, a dit per la administració central, a Andalusia que obliguen els seus especialistes tècnics i directius a conèixer les llengües de la empresa Matriu. Ni tampoc pels nens andalusos que és veuen obligats a estudiar a l'estranger.

Doncs, no. Pel què és veu és un atac a la immersió lingüística catalana. "No mirarem a una altra banda, serem bel.ligerants si a un nen andalús se li intenta obligar a estudiar en una altra llengua diferent de la seva, o si algun andalús no pot accedir a una feina per estar format en castellà, o sigui, en espanyol. Serem bel.ligerants, sens cap dubte". Javier Arenas.

Crec què obvia o ignora un fet primordial: A Catalunya no hi han andalusos ni distincions per l'origen ètnic. A Catalunya hi han catalans de diferents orígens. I si tant li preocupen els catalans d'origen andalús que munti i financi escoles andaluses a Catalunya. Per començar aquesta visió etnocèntrica sobta i em recorda la famosa frase dels nacionalistes serbis: "on hi hagi una tomba sèrbia és Sèrbia".
Diguem: Que pot ser li preocupi que tot nen sols per estar format en català? Sigui menys espanyol.
O pot ser prefereix com bé diu en el seu article en Quim Montsó a la Vanguardia: "Arenas y los suyos –y la mayor parte del PSOE también– desean una Catalunya en la que los inmigrantes, vengan de donde vengan, lo sean a perpetuidad. Si son andaluces los que llegaron aquí en el sevillano, con su famosa maleta, pues que lo sean ellos y todos sus descendientes. Les encanta que, generación tras generación, sigan sintiéndose extraños en la tierra en la que nacen. Y que sean ellos los que integren a los indígenas a su cultura, para, así, diluirse todos en un país de inmigrantes eternos, culturalmente teledirigidos por las cadenas de telebasura: ellos, sus hijos y los hijos de sus hijos. De esa forma –calculan Arenas y los suyos, y los otros, y los de más allá– dispondrán por los siglos de los siglos de una suculenta bolsa de votantes amargados, fruto del recelo que les inculcan hacia el repugnante país en el que viven. Según lo que dice Arenas, si mi madre –andaluza de Granada– hubiese llegado ahora a Catalunya ya mí no me hubiesen obligado a estudiar “en castellano; o sea, en español”, él hubiese sido beligerante hasta lograrlo. Le agradezco la buena voluntad, señor Arenas, pero para su tranquilidad le diré que en la época en la que estudié mandaba el antes mencionado Franco, que tenía sobre los idiomas unas ideas igualitas a las suyas. Hagués estat vostè orgullós d'ell. Hubiese estado usted orgulloso de él."

Jo sols li demano al senyor Arenas i la senyora Camacho, que li va riure les gracies, coherència i que permetin que des de Barcelona és tutelí l'educació dels andalusos d'origen català i que permetin que a qualsevol immigrant que arribi a Andalusia. se li permeti seguir ser ell o ella i als seus descendents ser immigrants a perpetuïtat i que siguin els governs del seu país d'origen els què garanteixin que segueixi així i que es permeti per exemple a Rabat, Dakar, Varsòvia o Bucarest ser tutors de l'educació els fills d'immigrants establerts a Andalusia. I si ho desitgen, a més, agrupar-los en campaments permanents de refugiats per a què no és puguin barrejar amb la població andalusa ètnica i a fi què estiguin allunyats de qualsevol desig d'integració.

S’ha aixecat la veda

Torre de guaita

S’ha aixecat la veda

"Ningú no reclamarà que siguin suprimits els Ministeris i organismes centrals que dupliquen despeses i tràmits"

Francesc Sanuy

Al Pigmalió de Bernard Shaw, el professor 0’Higgins intenta ensenyar l’anglès correcte a la seva deixeble inculta amb la frase “the rain in Spain falls mainly on the plains”, és a dir, la pluja a Espanya cau principalment a les terres planes. Ara, en canvi, la prestigiosa premsa financera britànica fa un joc de paraules amb “the pain in Spain” que vol dir el dolor a Espanya i es pregunta quin són els territoris més vulnerables en relació a l’impacte negatiu de la crisi econòmica. La resposta és que, pel que fa al deute públic, el govern central “només” representa el 78 p.c. del total quan, en realitat s’hauria de dir que tot i que les autonomies han assumit la colossal massa salarial de l’ensenyament i la sanitat, l’administració madrilenya encara significa més de les tres quartes parts de l’endeutament total. A més a més, Madrid necessitarà entre 56.000 i 100.000 m. d’€ per a la segona repassada del FROB a les caixes i els bancs hauran de menester un refinançament que previsiblement es dispararà al març i l’abril. Per tant, quan el primer ministre Zapatero declara que s’han de disciplinar els governs autonòmics, primer hauria de haver fet els deures en l’àrea de la seva exclusiva responsabilitat que és justament on hi ha els grans forats i la urgent necessitat de fer servir el bisturí.

Així, doncs, a partir de les dades objectives, resulta especialment injust que el cap de govern espanyol presenti com a principal problema que cal subsanar l’existència de les autonomies. En realitat, és al govern central on hi ha les enormes partides pressupostaries de lliure disposició i susceptibles de retallades correctores del dèficit. El president, però, amb la fè del convers i al zel del neòfit, ha anat amollant el llast de la ideologia socialista i ja parla com els “lib – dems” britànics. Diu, en efecte, que reduir el dèficit és progressista, perquè l’alternativa seria penalitzar injustament la generació següent. Es a dir, que és més equitatiu castigar els que han construït el país que no deixar recaure el cost en els seus descendents. Als quals, naturalment, se’ls podrà afaitar també amb el mateix argument quan calgui. Per la mateixa regla de tres, també denuncia que les autonomies s’hagin endeutat per valor de 105.000 m. d’€, xifra que, per cert, només representa un 15 p.c. del total de l’Estat. S’oblida, sobretot de ressaltar en aquesta culpabilització, que totes les autonomies excepte Catalunya, estan governades pel PSOE i el PP que són els dos partits que, en santa aliança, volen asfixiar òbviament l’única que va per lliure. I, naturalment, ni la dreta ni l’esquerra critiquen els 7.200 m. d’endeutament de l’Ajuntament de Madrid o els privilegis de concert econòmic i paradís fiscal d’Euskadi i Navarra.

S’ha desencadenat, doncs, una ofensiva en tota regla contra el model d’Estat autonòmic, amb onades successives a l’estil nordvietnamita, de les diferents Brunetes disponibles. Primer, la gran coalició que, en aquesta matèria ja és una innegable realitat en la línia del “antes roja que rota” o blava si cal. Recordin la coincidència de l’advocat de l’estat que fa per ordre del govern Zapatero un dictàmen que, després, serveix de base per al recurs del PP contra l’Estatut de Catalunya. O el paral•lelisme de l’informe de la Fundació Erevis, presidida pel Secretari d’ Estat i Ministre de Defensa amb UCD, PSOE i PP, Eduardo Serra, amb el de la FAES que també predica el retorn al centralisme jacobí. Vegin igualment com els dos grans partits convoquen, amb pocs dies de diferencia, sengles actes destinats a pintar a la paret aquella ratlla de les inundacions que diu “fins aquí arribaren les aigües”. Cosa que vol dir, ara toca la involució, el rebobinat, la marxa enrere, el final de trajecte i el retorn absolut al centralisme brutal. Es ben bé allò que diuen en terra castellana: “todavía no asamos y ya pringamos”. O bé el desengany de Sísif en veure que la roca que laboriosament havia fet pujar fins al cim del turó torna a rodolar avall amb una LOAPA, una constant vulneració de les competències exclusives, una asfíxia financera premeditada o qualsevol maniobra deslleial i contraria a l’esperit del gran pacte de la transició, a la Constitució i a l’Estatut.

Resulta, doncs, evident que quan es desmunta aquella petulància de nou ric (els nostres bancs són els més sans del mon, som la 8ª potència mundial o hem superat Itàlia i ara anem a passar davant de França) no hi ha cap acte de contrició ni propòsit d’esmena en relació a Catalunya, l’únic territori que sense discriminació ni maltractament podria aportar dinamisme de cara a la necessària recuperació. Ans al contrari, s’ha optat per unànime consens que, a fi d’amagar i camuflar el clamorós fracàs del capitalisme madrileny, s’ha de trobar un culpable que s’anomeni el model autonòmic, però que, el capdavall, només vol dir Catalunya, com sempre la diana preferida dels qui, des de dretes i esquerres, necessiten una hostilitat que els aglutini. Ningú no reclamarà que siguin suprimits els Ministeris i organismes centrals que dupliquen despeses i tràmits. Ni de que es dicti una Llei de Dependència amb invasió de les competències autonòmiques i, a sobre, es centrifugui la despesa. Ni que la sanitat de Catalunya tingui els 1.600 €/any que s’adjudiquen a la resta de l’Estat, en lloc dels 1.200 d’aquí. Ni de la pèssima dotació d’infraestructures o de serveis (Port, autovies sense peatge, ferrocarrils, aeroport en mans del tàndem AENA – IBERIA, etc.). Allò que, segons s’ha declarat, serà realment important i que ens ajudarà a combatre la recessió serà la implantació violadora de l’Estatut d’un horari comercial pakistaní, la prohibició de que la Generalitat obligui a que els rètols del comerç es facin també en català o que una norma de Madrid ens impedeixi prohibir les corrides de toros que, per si no ho sabien, ja fa 22 anys que es van prohibir a Canàries sense que ningú hagi protestat mai. En fi, la Brunete del Banc d’Espanya i la CECA es carregaran les caixes catalanes que ara van “de corpore insepulto”. La Brunete judicial seguirà en la línia d’aquest magistrat G. Cobos, tan exemplar i tan imparcial que diu que els nacionalistes són onanistes. No sé si es referia als nacionalistes espanyolistes o només a d’altres de concrets. La Brunete mediàtica ja veuen que com les velles falanges de Galícia és on “inasequible al desaliento”. En resum, que pinten bastos.