dimecres, 23 d’abril de 2008

De dins a enfora


agusti colomines OK
Agustí Colomines

De dins a enfora

D’entrada, rebin una cordial i patriòtica felicitació. Avui és Sant Jordi, patró d’aquest nostre país, com també ho és d’Anglaterra. A més, l’escut d’Anglaterra és una rosa i nosaltres avui regalem roses per demostrar amistat, amor o qualsevol altra mena de sentiment positiu envers els altres. No sé si ja està previst, potser sí i servidor no ho sap, però oi que hauria estat bé aprofitar l’avinentesa que el partit entre el Barça i el ManU coincideix amb aquesta diada per fer-ne una de grossa? Per exemple, que els jugadors sortíssim al camp amb les banderes de tots dos països relligades (al capdavall, l’anglesa és la blanca amb la creu del Sant, que no és gens estranya als catalans) mentre els aficionats alçaven cartolines que figuressin roses de paper. Jo què sé. Qualsevol cosa.

El Barça és un dels millors ambaixadors que tenim -tant si perd com si guanya, eh?. És una institució d’abast planetari. I no és cap exageració. Qui no ha estat en un pub anglès o fins i tot en un bar del Marroc seguint un partit del Barça per Sky Sports o Al Jazeera? Però no tan sols és això, com tothom sap, el Barça és l’únic club del món que té signat un conveni de col•laboració amb dues agències de les Nacions Unides, la Unicef i la Unesco, per donar a l’esport la funció social primigènia que tenia abans d’esclatar com a negoci. Des d’aquí no ens adonem del valor afegit d’una decisió d’aquesta mena, però sàpiguen, i jo mateix n’he estat testimoni a la Unesco, que a l’exterior aquesta manera de fer ens prestigia. Molt, moltíssim. Vull dir, creguin-me, que fins i tot es preserva de desaparèixer d’una revolada.

Penso en aquestes coses sempre que passo uns dies a l’estranger. La setmana passada, per exemple, estava a Londres per assistir a un seminari internacional que té lloc cada any a la mateixa època, i allí van presentar la seva feina Montserrat Guibernau, que és catedràtica al Queen Mary de la Universitat de Londres, Diego Muro, que és lecturer in European Studies al King’s College de Londres, Ivan Serrano-Balaguer, investigador de l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC, i la sociòloga Marta Rovira. I podria continuar parlant dels molts catalans que viuen a l’exterior i que són ambaixadors permanents, sovint sense que ningú no els faci cas. Que li ho preguntin sinó al professor Joan Ramon Resina, director de l’Institute for Iberian Studies de la universitat nord-americana de Stanford, perquè se n’ha queixat reiteradament sense gaire èxit. Per cert, ja que avui és, també, la diada del llibre, els recomano vivament el llibre que acaba de publicar Resina: “La vocació de modernitat de Barcelona”, que és una recreació de Barcelona a través de la literatura.

Esport i ciència són dues bones vies per ser presents al món. I tanmateix, la internacionalització de Catalunya és una assignatura pendent que ni la Generalitat d’abans ni la d’ara han sabut resoldre del tot bé. Per desídia, els uns, i per un excés d’arrogància i jacobinisme, els altres. Com en moltes altres coses, en això aquí també hi ha hagut la tendència a copiar les formes convencionals dels Estats consolidats. No som un Estat, mal que ens pesi, però precisament per aquesta, diguem-ne, anomalia la nostra imaginació sovint ha anat més enllà de les convencions i ens ha permès posar el peu en llocs que, per normativa, no hi podíem ser. Passa, però, que la política internacional, que això no obstant és part de la política domèstica d’un país, costa que formi part de l’agenda del catalanisme. El gran canvi que un determinat catalanisme encara no entès és que el problema de Catalunya ja no és si encaixa millor o pitjor amb Espanya, sinó que el gran repte és aconseguir ser presents al món. És el mateix dilema d’Escòcia, de Flandes i de les altres nacions petites que persisteixen en la dura globalització. I no s’hi val a vendre’s la moto del 2014, ni que sigui amb la Txe Arana transvestida de Marianne quadribarrada, per tapar altres ineficàcies.