dimarts, 10 de juny de 2008

LLull i Cervantes

Aquest text que he trobat a l'Avui va en consonància amb una situació què és dóna en la realitat lingüística i cultural de l'estat Espanyol. Tal com denúncia el vocal del CGPJ Alfons López Tena al seu llibre Catalunya sota Espanya. On les pròpies institucions estatals converteixen en paper mullat els articles de la constitució què parlen de les llengües d'especial "derecho y protección". Igualment passa el mateix a tots els nivells culturals sobretot amb els museus on el criteri és que els museus i organs culturals Espanyols (com el Instituto Cervantes i el Prado) són de todos i el (MACBA i el Ramon Llull p.e.) de ellos, que porta a que l'estat se'n desentengui entre altres coses del finançament.

La llei de l'embut

Isabel Clara Simó

Hi ha notícies que et deixen garratibat: els luxes pressupostaris de l’Instituto Cervantes, al costat del qual el Ramon Llull és d’una modèstia franciscana (el Llull té 13 milions d’euros i el Cervantes en té 90), són deguts al generós i unilateral ajut de l’Estat. Però l’Estat es desentén del Llull, perquè això de la llengua és “cosa de ellos”, ignorant les obligacions constitucionals. Quan algun escriptor, artista o pintor ha de marxar a algun país a mostrar la seva obra (cosa que qualsevol Estat del món recolza d’immediat), si aquest és català, el ric Instituto Cervantes demana els diners al modest Ramon Llull; l’aportació del Cervantes al Llull és de zero euros, i la del Llull al Cervantes és de més de 100.000 euros, ha declarat un responsable del Llull.

I és que l’Estat espanyol creu que només té obligacions amb una cultura, i es desentén de totes les altres; diu que se’n preocupi la Generalitat, que hi té les competències, com si Catalunya no formés part de l’Estat. Ara bé, també tenim les competències en ensenyament i volen imposar més hores de castellà, i si ens inviten a Frankfurt diuen que els invitats “somos todos”, car la literatura catalana no és més que un apèndix de la castellana. La resistència a entendre la pluriculturalitat no va a menys sinó a més. Es tracta d’una paradoxa molt estranya, que si no hi estiguéssim acostumats qualsevol trobaria insòlita: “vosaltres” (els catalans) sou espanyols i teniu totes les obligacions espanyoles, sobretot les contributives, però alhora “vosaltres” (els catalans) no sou espanyols com “nosaltres” i us heu d’apanyar amb els vostres propis recursos, excepte aquells que us usurpa l’Estat, que és l’amo. Ho heu entès?


Isabel Clarà Simó: aparegut a l'Avui.

8 comentaris:

robsup2007 ha dit...

Hola Josep.
Mira de tot això ja estic cansadíssim de parlar-ne. Per ells nosaltres som un instrument seu per omplir la butxaca i res més. La pluriculturalitat no existeix l’estat espanyol, sinò uniculturalitat. Tot es basa en el mateix: espanyol, espanyol i més espanyol. Les altres cultures són secundàries, i a mès no interessa pas la seva protecció, ja que d’èsser protegides per part l’estat això significaría renunciar la seva idea del procès d’assimilació/substitució de la llengua i identitat catalanes envers les espanyoles.
A Espanya tothom s’omple la boca parlant de drets, constitució i convivencia però després ells ja apliquen les coses segons el seu punt de vista. És una cosa així com el que diu en Lòpez Tena quan ens explica l’inexistència de la imparcialitat del sistema judicial espanyol, on tot s’aplica en funció de criteris i ideologies personals. El dit famòs de “amb la llei a la mà” nomès es fa servir quan interessa; a la resta de situacions la frase que millor els vindría sería: “amb la llei segon la meva ideología política o conveniència”.
Nosaltres per ells no existim i punt. Faràn tot el possible per exterminar-nos (culturalment) com a poble.
En definitiva tiu, que no tenim sortida:
O construim el procès que ens porti cap a la independència o desapareixem.
Un salut

Robert

Josep (sl) ha dit...

Aquesta és la raó per qual ho dic fer ho córrer. Perquè amb la "amb la llei a la mà" la llei esta redactada d'un manera però a l'aplicació en el món real és fa un altra aplicació 180º de la llei escrita.

Noctas ha dit...

El que no es pot permetre és que una llengua tan rica i tan parlada com la llengua catalana no sigui oficial a la Unió Europea. Això, en sí mateix, és una vergonmya i t'ho diu algú que no és precisament nacionalista..saludus..

Tresinores ha dit...

No. no ho hem entès encara.Continuem sense aixecar la veu...

Josep (sl) ha dit...

Bé, noctas, el problema és què per ser oficial a la UE ha de ser oficial a un estat membre.
Hi ha el cas del Gaèlic a Irlanda què és cooficial a Irlanda. I té un estatus semioficial a la Unió per voluntat del Govern Irlandès.
Si de cas perquè el català fos també oficial a la Unió caldria què l'Estat Espanyol la considerés oficial (a tot l'Estat). Però el més fàcil seria sense cap dubte Catalunya com a membre de la Unió.

Noctas ha dit...

El català és oficial a Catalunya i hauria de ser oficial a l'Estat Espanyol. Et dono tota la raó. No és llegítim que el català no es pugui utilitzar al Parlament Espanyol..saludus.

*MaRiA* ha dit...

Ui, Josep, és que allò de 'feta la llei, feta la trampa', és molt més que cert... I aquells que fan la llei són els que estan al poder, per tant les redacten pensant en la trampa. I nosaltres, els ciutadans de 'a peu', a aguantar i a fer-nos els tontos...
Els que mouen fitxa -perquè poden- es mouen per interessos, està clar. Frankfurt, els Papers de Salamanca... Per què?

Josep (sl) ha dit...

Per desgràcia l'únic perquè que sembla coincidir amb la explicació dels fets. És una voluntat d'assimilació encoberta destinada a convertir a tots els "altres: Catalans, Bascs, Gallec, etc." en "espanyols". En el pitjor sentit, què és què deixem de ser "no espanyols" per ser espanyols de veritat (castellans).

El fracàs del procés d'assimilació es deu entre altres a que mai el procés d'assimilació en el cas espanyol s'ha fet poc atractiu a les minories.