Un cinturó que és corretja

"Si tothom ha d'espavilar-se, potser ha arribat el moment que la Generalitat faci una ullada als funcionaris que en depenen"

Vicent Sanchis

El conseller d'Economia, Antoni Castells, ha collat aquesta setmana passada una mica més els departaments del govern. Els havia demanat que retallessin despeses per poder estalviar 900 milions d'euros del pressupost actual i, com que tothom xiulava o mirava cap a un altre costat, ha adoptat una mesura dràstica i ha decidit bloquejar que puguin iniciar expedients nous de despesa mentre no concretin les partides a què pensen renunciar. Des que va començar l'any hi ha tot de queixes a tot arreu. Els corredors de les conselleries són plens d'ànimes en pena que es queixen per el terrible “sacrifici” que han hagut de pair. En realitat, els penitents són uns altres: tots aquells que, d'una manera o una altra, havien demanat ajuda, suport o col•laboració al govern del país. Tot ha quedat congelat, en la millor de les circumstàncies, o reduït.

Segons en quins àmbits la mesura podria arribar a ser fins i tot positiva. En aquest país on abans floria i brollava la iniciativa privada ara qui més qui menys no sap què fer si no rep una subvenció per als seus projectes o capritxos. En aquests darrers anys moltes vegades feia la sensació que l'administració buscava un projecte per poder dedicar una partida pressupostària que tenia distreta. O encara pitjor, massa sovint es tractava de buscar l'excusa pertinent per poder concedir amb una certa cobertura la quantitat assignada a aquella empresa o a aquell grup. No hi ha diners? Potser el revulsiu encara serà positiu. Les subvencions a segons qui no garanteixen ni la bondat ni l'eficàcia de la seva destinació, però, com que cada vegada són més lleugeres, faran menys mal. I ara toca espavilar-se. Selecció natural.

L'únic problema de tot plegat és que a Espanya no tothom s'ajusta el cinturó fins a convertir-lo en una corretja de rellotge. Per enèsima vegada, dissabte José Luis Rodríguez Zapatero anunciava el seu pla d'inversions en el sistema de Rodalies Renfe de la comunitat de Madrid que és l'enveja de propis i estranys. Aquí ja no hi ha esma ni per tenir-ne. I queda clar també que les restriccions pressupostàries fan molt més mal a Catalunya, on la descompensació de la balança fiscal ha estat còsmica en la darrera dècada, que en uns altres territoris de l'Estat eternament afavorits. És a dir, que tothom pateix però que, com sol passar, n'hi ha que pateixen menys. I per acabar d'arrodonir el drama, a Catalunya no queda ni l'esperança del nou finançament. Mentre el govern apuja el deute públic fins els 4.800 milions i retalla encara més el pressupost gairebé 1.000 milions més, quina serà la quantitat final addicional que rebrà com a conseqüència del pacte amb el govern de l'Estat quan el tanqui? Si tothom ha d'espavilar-se, potser ha arribat el moment que la Generalitat faci una ullada als funcionaris que en depenen. Sobretot aquells adscrits a les partides de càrrecs alts o més alts i els que fan grossa la xifra d'uns serveis administratius que ara han d'administrar molt menys.

Aparegut al Singular digital.